Lluís II de Flandes

Lluís II de Flandes, nascut Lluís de Dampierre, dit Lluís de Male o de Maele (Lodewijk van Male en neerlandès) (castell de Male a Sint-Kruis (Bruges), 25 o 29 d'octubre de 1330 - † Saint-Omer, 30 de gener de 1384) fou comte de Flandes, de Nevers i de Rethel 1346- 1384, duc de Brabant (1356), comte d'Artois i de Borgonya 1382- 1384. Era el fill del comte Lluís I de Flandes (II de Nevers i Rethel) i de la comtessa de Borgonya i d'Artois Margarida I de Borgonya (1310- 1382).

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Lluís II de Flandes

Biografia
Naixement	29 novembre 1330 Male (Bèlgica) (en)
Mort	30 gener 1384 (53 anys) Lilla (França)
Sepultura	Collégiale Saint-Pierre de Lille (en)
Activitat
Ocupació	polític
Altres
Títol	Duc de Borgonya Comte de Borgonya
Família	Dampierre
Cònjuge	Marguerite de Brabant (1347 (Gregorià)–)
Parella	NN Péronne de la Val
Fills	Louis 'le Frison', Seigneur de Praet et de La Woestine  () Lluís II de FlandesNN Beatrice bâtarde de Flanders  () Lluís II de FlandesNN Jean I van Vlaanderen, Seigneur de Drinckam  () Lluís II de FlandesPéronne de la Val Margarida III de Flandes  () Lluís II de FlandesMarguerite de Brabant Jeanne bâtarde of Flanders (de Dampierre)  () Lluís II de Flandes
Pares	Lluís I de Flandes   i Margarida I de Borgonya

Resum del seu govern

Fou comte després que el seu pare va morir a la batalla de Crécy (26 d'agost de 1346); va rompre amb la seva política sistemàticament profrancesa, per adoptar una actitud més propera dels seus assumptes, bordejant cínicament però lúcidament entre els interessos contradictoris dels reis de França i d'Anglaterra, llavors en guerra oberta. Va assegurar a Flandes, malgrat la pesta negra (1348), trenta anys de pau relativa i de retorn a la prosperitat econòmica (1349- 1379), llarg període desgraciadament emmarcat per dues grans revoltes organitzades pels teixidors de Gant. Va preparar l'adveniment de la casa de Valois de Borgonya al comtat de Flandes per les seves reformes administratives i pel matrimoni de la seva única filla amb Felip l'Intrèpid, permetent la tornada de la part valona de Flandes al comtat.

Curs detallat de la seva vida

Joventut: 1330-1346

Fill de Lluís I i de Margarida de França, va ser batejat pel bisbe d'Arras, Pierre Roger, futur papa Climent VI. Encara un nen, fou casat amb Margarida de Brabant per a segellar la reconciliació del duc Joan III de Brabant amb el seu pare. Ferit, però viu al final de la batalla de Crécy, on havia assistit a la mort del seu pare, Lluís de Male va ser armat cavaller el mateix dia per Felip VI de França, refugiat a Amiens (26 d'agost de 1346).

Començament de regnat: 1346-1349

Des de novembre, el nou comte era al Comtat de Flandes, permetent a la vella dinastia comtal de retrobar als flamencs. Però els gantesos, dominats per la poderosa corporació dels teixidors, volien imposar al comte un matrimoni anglès, garantia d'un proveïment de les llanes insulars. Retingut en guarda cortesa a la seva capital, va aprofitar una falconeria per fugir a França i després al Brabant, i casar-se amb Margarida de Brabant, filla de l'aliat del rei de França (1347). Gant es va revoltar immediatament (1347-1349)

Però el descontentament de les petites ciutats i la voluntat de Bruges Lilla i Ypres de discutir la seva hegemonia a Gant va debilitar la revolta, atès que l'espantosa epidèmia de pesta Negra va castigar a Flandes el 1348. Contra tot el que calia esperar, el comte va signar un tractat de neutralitat amb el rei d'Anglaterra (25 d'agost de 1348), i amb suport de les petites ciutats (Grammont, Termonde, Audenarde) va reprendre peu victoriosament a Flandes. Els teixidors gantesos van ser finalment atropellats pels batans i les altres corporacions (goede maandag, dimarts 13 de gener de 1349).

Una llarga prosperitat: 1349-1379

Tal serà la política del comte: de bàscula contínua entre francesos i anglesos, apuntant a assegurar la neutralitat del comtat. Lluís de Male es va assegurar una gran popularitat refusant el 1350 l'homenatge al nou rei de França.

Joan II de França, reclamava la tornada de les ciutats valones de Flandes del comtat (Lille, Douai, Orchies). Això li va permetre recuperar la sobirania feudal directa sobre la senyoria de Termonde.

A la mort del duc Joan III de Brabant, va reclamar als seus successors Joana de Brabant i Wenceslau de Luxemburg els endarreriments dels pagaments de la venda de Malines i el pagament del dot de la seva dona, tot lo qual li fou refusat. Lluís va envair llavors el Brabant, va ocupar Brussel·les (Batalla de Scheut, 17 d'agost de 1356) i es va apoderar del ducat. Els brabançons es revoltaren (24- 29 d'octubre de 1356) però l'estratègia defensiva del comte va ser llavors efectiva: a la pau d'Ath (4 de juny de 1357), a més a més del títol de duc de Brabant que conservava a títol vitalici i honorífic i els seus drets a succeir, reprenia Malines i afegia Anvers al comtat.

Un dels grans assumptes del seu regnat va ser el matrimoni de la seva filla única i hereva Margarida. Una intensa activitat diplomàtica va ser consagrada a això, perquè l'heretatge era cobejada, tant pels anglesos com pels francesos. Margarida va ser casada una primera vegada a Felip I de Borgonya, fill de la reina de França Joana de Boulogne i que era duc de Borgonya i comte de Borgonya i d'Artois (14 de maig de 1357), matrimoni que anunciava la tornada de l'Artois a domini flamenc. La mort del jove duc (1361) va provocar la tornada inopinada de l'Artois, ja que la mare de Lluís de Male el va heretar ella mateixa. Dotada de la promesa de dues noves províncies, Margarida es va fer una vegada més el blanc dels pretendents dels dos camps. Molt de temps favorable al matrimoni anglès, Lluís de Male la va fer casar finalment amb el nou duc de Borgonya Felip II de Borgonya, germà petit del rei Carles V de França, a canvi de què el Flandes való (Lilla, Douai, Orchies) retornés al comtat (25 d'abril de 1369). Una vella reivindicació flamenca estava finalment satisfeta. El que no va impedir al comte continuar una política independent, rebent els aliats d'Eduard III d'Anglaterra o prenent partit contra el papa d'Avinyó durant el gran cisma d'Occident, que estava afavorit pel rei de França.

El 1365, en resposta a l'assassinat de Siger II d'Enghien, els seus homes d'armes van marxar a l'Hainaut i van derrotar les tropes d'Albert I d'Hainaut entre Hoves i Enghien.

Obra política

L'obra administrativa del comte va ser considerable i va preparar l'acció futura dels dinastes borgonyons: per tal d'equilibrar el poder de les ciutats, va associar als tres "Membres" de Flandre una quarta entitat representativa emanant del Franconat de Bruges, el camp pla país que envoltava el port. Va escindir el consell comtal (la Cúria) en òrgans especialitzats (futura Cambra del Consell per a la vigilància dels comptes dels batlles, Audiència del Consell encarregada de l'alta jurisdicció...). El Consell es va mantenir com a òrgan en assumptes polítics, dissociat de la persona del comte. Un sobirà batlle, un recaptador general i un procurador general van ser igualment creats. El comte es va envoltar de juristes especialitzats de noblesa recent. Finalment el comte va intentar igualment una política de grans treballs, decidint l'obertura del canal entre Bruges, de la qual havia fet la seva residència principal, i el Lys.

Aspectes privats

En l'àmbit privat, Lluís II de Male va actuar com un príncep del seu temps. Portava gran tren, mantenia un zoo, estava envoltat d'una cort de saltimbanquis i de bufons, organitzava tornejos, en resum s'arruïnava en despeses sumptuàries. Se li van comptar onze bastards. Sempre en busca de diners, endeutava cada vegada més les ciutats flamenques, el que va suscitar descontentaments, sobretot a Ypres, Bruges i Gant.

Trista fi de regnat: 1379-1384

Els seus últims anys van ser marcats per la tornada sagnants dels trastorns. Que el detonant en fos un torneig del qual el pagament havia estat reclamat als gantesos, o que aquests haguessin estat irritats per l'autorització feta als brugesos de cavar el canal, la revolta de les caputxes blanques (designats així a causa del signe d'adhesió adoptat pels gantesos) va esclatar el 1379 i no es va acabar més que després de la mort de Lluís de Male. Els teixidors van reprendre el poder a Gant (agost de 1379), i després en la resta de Flandes septentrional. El comte es va refugiar a Lilla, i després de la revolta dels petits oficis de la ciutat contra els teixidors (29 de maig de 1380 a Bruges) i la victòria de Nevele sobre els gantesos (1381). Va deure la seva salvació a les seves qualitats de nadador en el moment d'un episodi digne d'una novel·la quan els gantesos, dirigits per Philippe van Artevelde, van atacar Bruges el dia de la processó del Sant Sang (batalla de la planura de Beverhout, el 3 de maig de 1382). Tornat de nou a Lilla, mentre que heretava de la seva mare l'Artois (9 de maig de 1382), va ser finalment obligat d'apel·lar a l'exèrcit reial per sufocar la revolta: Carles VI de França va aixafar els rebels a Westrozebeke (27 de novembre de 1382). Però el prestigi de la victòria va beneficiar només a Felip l'Intrèpid, que va començar des de llavors a assentar definitivament la seva autoritat sobre el comtat.

Lluís II va morir (30 gener de 1384) fins i tot abans de la submissió completa de Gant (18 de desembre de 1385). Va ser enterrat fastueusement amb Margarida de Brabant (morta el 1380) a l'església Saint-Pierre a Lilla pel seu gendre l'1 de març de 1384.

Ascendència

32. Guillem II de Dampierre

16. Guiu de Dampierre

33. Margarida de Constantinoble

8. Robert III de Flandes

34. Robert VII de Béthune

17. Mafalda de Béthune

35. Isabel de Morialmes

4. Lluís I de Nevers

36. Hug IV de Borgonya

18. Eudes de Borgonya

37. Violant de Dreux

9. Violant de Borgonya

38. Arquimbald IX de Borbó

19. Matilde II de Borbó

39. Iolanda de Châtillon-Saint-Pol

2. Lluís I de Flandes

40. Hug II de Rethel

20. Manassès V de Rethel

41. Felicitat de Broyes

10. Hug IV de Rethel

42. Gerard II d'Écry

21. Elisabet d'Écry

43. Felicitat

5. Joana de Rethel

44. Enric IV de Grandpré

22. Enric V de Grandpré

45. Maria de Garlande

11. Isabel de Grandpré

46. Erard I de Brienne

23. Isabel de Brienne

47. Filipina de Xampanya

1. Lluís II de Flandes

48. Lluís IX de França

24. Felip III de França

49. Margarida de Provença

12. Felip IV de France

50. Jaume I de Catalunya i Aragó

25. Isabel d'Aragó

51. Violant d'Hongria Arpad

6. Felip V de França

52. Teobald I de Navarra

26. Enric I de Navarra

53. Margarida de Borbó

13. Joana I de Navarra

54. Robert I d'Artois

27. Blanca d'Artois

55. Matilde de Brabant

3. Margarita I de Borgonya

56. Joan I de Chalon

28. Hug de Chalon

57. Matilde de Borgonya

14. Otó IV de Borgonya

58. Otó II de Borgonya

29. Alix de Merània

59. Beatriu II de Borgonya

7. Joana II de Borgonya

60. Robert I d'Artois

30. Robert II d'Artois

61. Matilde de Brabant

15. Matilde d'Artois

62. Pere de Courtenay

31. Amícia de Courtenay

63. Peronella de Joigny

Posteritat

Del seu matrimoni amb Margarida de Brabant (6 de juny de 1347), filla de Joan III de Brabant i de Maria d'Evreux, no va tenir més que una filla:

• Margarida de Male (13 d'abril de 1350 - 16 de març de 1405) vídua de Felip de Rouvres el 1361, es casa el 1369 amb Felip l'Intrèpid, que havia rebut del seu pare, el rei de França Joan II el Bo, el 1363, el ducat de Borgonya.

Fonts i bibliografia

• Le Glay Edward: Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la Maison de Bourgogne, Comptoir des Imprimeurs-unis, Paris, MDCCCXLIII
• Dumont Georges-Henri: Histoire de la Belgique, Histoire Éditions Le Cri, Bruxelles 1977, ISBN 2-87106-182-3
• Douxchamps Cécile et José: Nos dynastes médiévaux, Wepion-Namur 1996, José Douxchamps, éditeur; ISBN 2-9600078-1-6
• Platelle Henri et Clauzel Denis: Histoire des provinces françaises du Nord, 2. Des principautés à l'empire de Charles Quint (900-1519), Westhoek-Editions Éditions des Beffrois, 1989; ISBN 2-87789-004-X
• Bertrand Schnerb: L'État bourguignon, Editions Tempus, 1999.