obra impresa o manuscrita cosida o enquadernada de manera que es reuneix en un volum From Wikipedia, the free encyclopedia
Un llibre és una obra escrita o d'imatges impresa o manuscrita no periòdica. Segons la definició de la UNESCO, per a ser un llibre un document ha de ser una publicació impresa no periòdica que té cinquanta o més pàgines, sense comptar les cobertes.[1] Un llibre pot tractar de qualsevol tema.[2]
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
Sintèticament, es pot dir que el llibre neix com a còdex, fet amb pergamí o vitel·la, i després es va començar a fer amb paper. És arran de la impremta que es desenvolupa el llibre de paper, constant d'una sèrie de fulls de paper, cosits o enquadernats. Posteriorment n'han aparegut altres suports físics, i avui dia el llibre de paper conviu amb el llibre digital i audiollibre.
La bibliologia és la disciplina que estudia el llibre en tots els seus aspectes, mentre que la biblioteconomia estudia, entre moltes altres matèries, els sistemes de tractament dels llibres i documents perquè siguin més accessibles al públic, especialment quan es troben en grans quantitats, com en les biblioteques.
Algunes obres especialment llargues, com per exemple les enciclopèdies, es divideixen en llibres coneguts amb el nom de «volums».
Un llibre és també cadascuna de les parts de l'obra en els codis i lleis d'una gran extensió. També s'anomena llibre tota obra independent, fent abstracció de la concreció física formal.
Un llibre és una col·lecció d'un o més treballs escrits, usualment imprès en paper i cobert amb tapes per a protegir-lo i organitzar el material imprès.
El nom amb què es designa el llibre en català i en la major part de llengües romàniques és de formació baixmedieval, i prové del llatí liber, que significa 'escorça d'arbre'; significat originari, així mateix, del nom que rep el llibre en grec, býblos.
El nom emprat en les llengües germàniques (p. ex. book o buch) i algunes llengües eslaves (p. ex. bukvà) prové d'una arrel indoeuropea de significat anàleg.
_01.JPG)
Des dels seus orígens, la humanitat ha hagut de fer front a la manera de transmetre els continguts en l'espai i en el temps i la manera de preservar-los.
L'encarament d'aquestes qüestions suposa, d'una banda, determinar la forma de garantir la integritat intel·lectual del contingut de l'obra i la conservació del suport en el qual fou palesadai, d'altra banda, el mitjà pel qual es mantindrà inalterada la intenció o finalitat per la qual va concebre's.
Els orígens de la història del llibre es remunten a les primeres manifestacions pictòriques dels nostres avantpassats, la pintura rupestre de l'humà del paleolític. Amb un simbolisme carregat de significats religiosos, aquestes pintures presentaven animals, caceres i altres escenes quotidianes de l'entorn natural de l'humà antic, que tractava de dominar les forces adverses de la natura capturant-ne l'essència mitjançant la seva representació.
La paraula parlada és la forma més antiga d'expressar i manifestar missatges i històries. Es pot afirmar que, primigèniament, existí el que s'anomena "llibre oral". Mitjançant fórmules de valor mnemotècnic, com les estudiades per W. Ong i altres especialistes, s'estructuraven narracions, reals o no, que passaven de generació en generació per transmissió oral, com una valuosa herència cultural dels més diversos grups humans.
Les regles mnemotècniques ajudaven tant a la memorització com a la reproducció dels relats. És el cas, per exemple, dels poemes homèrics, que han merescut valuosíssims estudis sobre el particular. És gairebé segur que gran part de les tradicions i llegendes han tingut un origen semblant.
Aquesta transmissió oral tenia l'inconvenient dels "sorolls" que deformaven el missatge. La major part de les vegades era el narrador (avi, mare, veí, amic, rapsode, aede, joglar) qui, en funció dels seus interessos, la deformava d'una manera o una altra.
Quan els sistemes d'escriptura foren inventats en les antigues civilitzacions, l'ésser humà utilitzà tots els suports d'escriptura al seu abast: taules de cera, plom, pells, ossos, fusta, papirs o post de massilla.[3]
És probable que la primera escriptura aparegués a Àsia a l'antiga Mesopotàmia, mitjançant signes cuneïformes. L'escriptura cuneïforme utilitzava una eina de canya amb secció triangular que, en pressionar l'argila, deixava una marca en forma de tascó. La van utilitzar els sumeris, accadis, asiris, hitites, perses, babilonis, etc.
Sobre l'escriptura egípcia podem distingir l'escriptura jeroglífica, que representa les paraules per mitjà de figures, altres pobles, com els hitites i els asteques, també van tenir aquesta mena d'escriptura, que va evolucionar en cursiva: en les escriptures hieràtica i demòtica, i també en una escriptura fonètica amb 22 signes consonàntics i 36 sil·làbics.
Del punt de vista físic cal considerar dos components bàsics en qualsevol text escrit:
Pel que fa al suport ja s'han indicat les variants més amunt: argila, escorça d'arbres, pells adobades, planxes de pissarra, paper, paper amate, polímers, ...
Hi ha tres variants principals usades per a escriure:
Exemples:
Quan els sistemes d'escriptura (vegeu Història de l'escriptura) es van inventar en les antigues civilitzacions, tot aquell suport sobre el qual es podia escriure es feia servir. L'alfabètic escrit (vegeu Història de l'alfabet) va sorgir a Egipte al voltant de 1800 aC i s'hi escrivia en rotlles de papir. Els rotlles van ser la forma dominant de llibre en la cultura hel·lenística, romana, xinesa i hebrea. El format més modern que va suposar el còdex, més similar a un llibre, es va engegar al món romà en l'antiguitat tardana, però el format de rotlles va persistir molt més de temps a l'Àsia. Els còdexs potser van desenvolupar-se a partir de tauletes de fusta, però tots els que es coneixen avui són documents escrits a mà amb les pàgines separades, unides per una costura i enquadernades. Només dins de la comunitat cristiana se'n va fer un ús generalitzat, gradualment durant els segles iii i iv.[8][9][10]
Gairebé tots els llibres eren manuscrits que es copiaven i il·luminaven a mà, i això feia els llibres molt cars i relativament poc freqüents. El procés de producció era llarg i laboriós; a més, els llums i les espelmes estaven prohibits per evitar incendis, i els monjos no podien parlar per no cometre errades. El judaisme ha mantingut l'art de l'escriba (sofer) fins al present. Al principi, la majoria d'obres eren copiades als monestirs d'una en una però amb el sorgiment de les universitats al segle xiii, van ser dividides en fulls solts que es prestaven a diferents copistes dels gremis d'impressors, augmentant la velocitat de producció. A Europa, a principis de segle xiv, els còdexs o llibres començaren a ser produïts per impressió de blocs (xilografia) però la impressió xilogràfica es va originar a la Xina, cap el 220 aC. Els primers tipus tipogràfics van sorgir també a la Xina, però a Europa la impremta no es va començar a usar fins al voltant de 1450. Els primers llibres impresos, els fulls solts i les imatges que van ser creades abans de l'any 1501 a Europa són coneguts com a incunables.[11][12]
Les impremtes de vapor es varen fer populars a començaments del segle xix. A mitjan segle va fer-se més barat el cost de producció dels llibres i en paral·lel, o com a causa, va augmentar la lectura del públic general, l'índex d'alfabetització i la demanda d'informació escrita. Al llarg dels segle xx i XXI, s'ha experimentat un constant creixement en la demanda dels llibres, sovint coneguda com l'explosió de la informació. El seu creixement no ha sigut detingut per l'audiollibre ni pel llibre electrònic, el 1981 va sortir-ne a la venda el primer, tot i que el format no es va popularitzar fins l'inici del segle xxi. Hi surten tant llibres inèdits com versions digitals de llibres de paper o fins i tot més antics. El manteniment dels llibres digitals és més costós i la seva durada de vida molt curta, en part per la rapidíssima obsolescència dels sistemes de suport i de les màquines que es necessiten per a accedir al seu contingut. Els llibres antics (medievals, del Renaixement, etc.) es conserven molt millor, gràcies a una molt major qualitat del paper i de la tinta, que els llibres editats als segles xx i XXI, amb costos molt més baixos, però una qualitat i durada de vida molt inferior.[13][14]
Al llarg del temps hi ha hagut llibres notables i famosos o anècdotes relacionades amb els llibres. Una mostra és la que segueix.
Al llarg del temps, diversos grups, especialment les autoritats polítiques i religioses, han censurat el contingut de llibres no desitjats. O n'han prohibit la seva difusió. Un exemple típic és l'Índex de llibres prohibits..
En èpoques diferents i en països determinats, es va procedir a la crema pública de bíblies traduïdes al vulgar.[22][23][24]
El 10 de maig de 1933, alguns estudiants nazis cremaren 25.000 llibres a la plaça de l'òpera de Berlín. En altres ciutats alemanyes hi hagué actes de destrucció pública semblants.
.png)
Els llibres es poden classificar segons com estiguin fets físicament o pel seu contingut. Segons la confecció, hi ha llibres de tapa dura o de butxaca, per exemple, mentre que el contingut estableix dos grans tipus de llibres: els de ficció i els de no-ficció. Dins la ficció, es troben els grans gèneres de la literatura (poesia, narrativa i text teatral) i, en canvi, els llibres de no-ficció es divideixen en:
El llibre de paper, en tant que unitat física (volum), és compost d'un aplec de plecs o de fulls encolats o relligats entre si, que formen la tripa, la qual és enquadernada amb coberta. L'extrem per on resten units els plecs o fulls és l'esquena[25] (o llom), a la part del llibre oposada a aquella per la qual s'obre, i sol contenir el títol de l'obra. Els altres extrems són els talls o cantells (vores laterals d’una pàgina d’un llibre oposades a la vora unida al llom) : el cap o tall superior; el canal (part còncava anterior d'un llibre enquadernat, oposada al llom) o tall frontal (oposat a l'esquena); i el peu o tall inferior (oposat al cap). El folre és una tira de paper o de tela amb què hom cobreix el llom d'un llibre per tal de reforçar la unió dels plecs i la del llibre a la tapa.
Les parts principals del llibre, anant de l'exterior a l'interior, són les següents:
Altres elements que poden ser part d'un llibre són:
Normalment, el llibre de paper consisteix en un imprès en grans fulls de paper (folis) cadascun dels quals conté vuit pàgines en cada cara, tot i que les premses més modernes poden imprimir setze, trenta-dues i fins a seixanta-quatre pàgines per cara. Cadascun d'aquests grans folis es plega diverses vegades fins a convertir-lo en un plec o quadern de setze pàgines; els plecs es numeren i ordenen pel sistema de la signatura.
Tret del cas de l'enquadernació a l'americana, els plecs es cusen o s'apeguen per l'esquena; aquest es pot arrodonir (esquena clàssica) o deixar pla (esquena moderna); també s'hi poden encolar les capçades i, si cal, una malla de tela per a assegurar-ne les parts. En cas que l'enquadernació hagi de ser en tapa dura, es marca una fesa[27] (o «endit»)[28] vora l'esquena, que té com a funció de facilitar l'obertura del llibre, el qual es reflectirà en el queix de l'enquadernació. Per fi, la tripa (el conjunt de plecs relligats) es guillotina o s'iguala (ço és tallar-ne els fulls fent-los tots iguals) per tres costats (per tots quatre, en l'enquadernació a l'americana) i es procedeix a l'enquadernació pròpiament dita (fixació de les cobertes, amb eventual presència de guardes, nervis, entrenervis, teixell, etc.). Tradicionalment aquesta tasca era manual amb una mena de coltell; avui dia, l'habitual és fer-la automàticament i en sèrie.
Moltes vegades, el text de l'obra no arriba a cobrir les darreres pàgines, cosa que provoca que alguns llibres tinguin pàgines buides a la fi, encara que molts cops són aprofitades per a incloure-hi publicitat editorial.
.jpg)
Els mètodes d'impressió i enquadernació de llibres patiren pocs canvis entre el segle XV i principi del segle XX. Encara que el procés estava més mecanitzat, els impressors del 1900 encara tenien moltes coses en comú amb Gutenberg. L'invent de Gutenberg consistia en tipus mòbils de metall que es poden ordenar en paraules, línies i pàgines i seguidament es podien imprimir amb una impremta per a crear tantes còpies del document com es desitgessin. Els llibres de paper d'avui en dia s'imprimeixen en un tipus de paper dissenyat específicament per a aquest ús. Tradicionalment s'ha buscat que el paper dels llibres sigui blanquinós (cosa que en facilita la lectura), amb prou opacitat per a evitar el text que una cara es vegi a l'altra i, generalment, amb un gruix molt precís, especialment en el cas dels llibres de tapa dura. La qualitat del paper depèn del tipus de llibre: el paper estucat, el paper fi no recobert, el paper fi recobert i el paper de còpia en són alguns exemples habituals.
Avui en dia, la majoria de llibres s'imprimeixen mitjançant un sistema d'impressió òfset.[29] A l'hora d'imprimir un llibre, es posen les pàgines sobre la planxa de manera que restin en l'ordre correcte després de plegar el full imprès. Actualment se solen imprimir els llibres en un petit nombre de mides estandarditzades.
Un audiollibre és un enregistrament d'un llibre llegit en veu alta per intèrprets, locutors, narradors, en la seva versió íntegra de l'obra original i sense música de fons.[30] Se sol distribuir en suport CD, DVD o en formats desmaterialitzats com l'MP3.
Als anys 1940, Ángela Ruiz Robles va patentar el precursor del llibre electrònic o llibre digital (en anglès, eBook)[31] i a finals del 1971 va començar a desenvolupar-se un projecte que pretenia digitalitzar obres escrites antigues clàssiques, perquè estiguessin a l'abast de més persones, però no va ser fins 1981 quan va sortir a la venda el primer llibre electrònic: el diccionari Random House's Electronic Dictionary.
En 2001 el novel·lista de best-selllers Stephen King va llançar directament al mercat per la xarxa d'internet el seu llibre electrònic Riding the Bullet. L'obra en menys de quaranta-vuit hores va ser venuda a més de mig milió d'exemplars, al preu de dos dòlars i mig l'exemplar. El mes següent, Putin també va publicar a Internet les seves memòries. D'aquell moment ençà, van començar a aparèixer diverses cases editores electròniques i moltes botigues virtuals van anar incorporant llibres electrònics als seus catàlegs.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
