fotògrafa i artista catalana From Wikipedia, the free encyclopedia
Laia Abril (Barcelona, 1986) és una fotògrafa, escriptora i artista multimèdia, amb una obra que documenta qüestions socials i culturals d'arreu del món, i especialment les relacionades amb la sexualitat, el cos, la psicologia i els drets de les dones, i amb les que comporten discriminació o sofriment.[1][2][3]
Biografia | |
---|---|
Naixement | 1986 (37/38 anys) Barcelona |
Formació | Centre Internacional de Fotografia |
Activitat | |
Ocupació | artista, fotògrafa |
Moviment | Art conceptual |
Premis | |
Lloc web | laiaabril.com |
És professora a la Universitat d’Art i Disseny de Lucerna.[4]
Abril va néixer a Barcelona el 1986, on al 2008 es va llicenciar en periodisme a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL.[5] Es va traslladar a Nova York per estudiar fotografia al Centre Internacional de Fotografia. El 2009 es va matricular al centre de recerca Fabrica, residència artística de Benetton a Itàlia, on va treballar com a fotògrafa i consultora fotogràfica a la revista Colors durant quatre anys.[6]
Des de l'abril del 2010 ha estat treballant en projectes que exploren el tema dels trastorns alimentaris i ha realitzat treballs com el curt «A Bad Day», el qual tracta sobre una noia jove que lluita contra la bulímia; Thinspiration, la qual explora l'ús de la fotografia en llocs web que promouen l'anorèxia nerviosa, i The Epilogue (2014), que documenta les víctimes indirectes dels trastorns alimentaris, a través de la història de la família Robinson i les conseqüències de la mort de Cammy Robinson a causa de la bulímia.[7][8]
El crític Sean O'Hagan va escriure a The Guardian sobre The Epilogue que "és un llibre ombrívol i emotiu... dens i gratificant... A vegades, la seva lectura és dolorosa, per aquest motiu a vegades l'he de deixar per prendre un respir. Però sempre hi acabo tornant". The Epilogue va ser seleccionat per a la categoria de Primer PhotoBook de la Paris Photo-Aperture Foundation PhotoBook Awards el 2014.[9][3]
Els seus altres projectes inclouen Femme Love, basat en una comunitat lesbiana jove a Brooklyn; Last Cabaret, basat en un club de sexe a Barcelona, i The Asexuals Projecte, una pel·lícula documental sobre la asexualitat.[10]
Ha exposat un dels seus grans projectes, «A History of Misogyny» (Història de la misogínia), en més de quinze països. Trobem les seves fotografies en col·leccions internacionals com les del Centre Pompidou i el Fons Regional d'Art Contemporani de França (FRAC), el Museu de l'Elysée o el Fotomuseum Winterthur -aquests a Suïssa-, el Victoria & Albert Museum de Londres o el Museu Nacional d'Art de Catalunya.[4]
Ha guanyat el Premi de la Photo Madame Figaro 2016 d'Arles, el premi FOAM Paul Huf 2020 a Amsterdam, la medalla Hood 2022 a Londres i el premi Shpilman 2023.[4]
Al 2023 ha estat guardonada pel Ministeri de Cultura i Esport espanyol amb el Premi Nacional de Fotografia 2023, que reconeix la seva recerca artística.[1][5]
Aquesta és una selecció d'algunes de les exposicions en les quals ha participat:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.