poeta grega From Wikipedia, the free encyclopedia
Kikí Dimulà (grec: Κική Δημουλά) (Atenes, 6 de juny de 1931 - Atenes, 22 de febrer de 2020)[1][2] va ser una poeta grega, membre de l'Acadèmia d'Atenes.[3]
Biografia | |
---|---|
Naixement | (el) Βασιλική Ράδου 6 juny 1931 Atenes (Grècia) |
Mort | 22 febrer 2020 (88 anys) Atenes (Grècia) |
Causa de mort | malaltia |
Membre de l'Acadèmia d'Atenes | |
2002 – 2020 | |
Dades personals | |
Residència | Kypseli, Athens (en) |
Activitat | |
Camp de treball | Poesia i banc |
Ocupació | escriptora, poetessa, oficial de banca |
Ocupador | Banc de Grècia (1949–1973) |
Membre de | |
Obra | |
Primeres obres | Έρεβος [Èreb] |
Obres destacables Το λίγο του κόσμου [El poc del món]; Χαίρε Ποτέ [Salve mai]; Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως [Ens hem traslladat al costat] | |
Família | |
Cònjuge | Athos Dimulàs (1952–1985), mort |
Premis | |
| |
Vassiliki Radou (posteriorment Kikí Dimulà) va néixer el 1931[4] a Atenes.[1][2] Un cop acabat el batxillerat, el 1949, entrà a treballar al Banc de Grècia, seguint la tradició familiar del seu pare i dos oncles, ocupació que mantingué fins que es retirà vint-i-cinc anys després.
El 15 de juny de 1950, la prestigiosa revista literària Nea Hestia publicà dos dels seus poemes sota el nom de Kiki Chr. Radou.[5] L'any 1952, com a regal pel dia del seu sant, el seu oncle Panaiotis Kalamariotis li oferí una edició privada de la seva poesia, titulada Poemes.[5] Aviat va, discretament, desautoritzar aquest recull, que no va ser inclòs en la col·lecció de Poemes del 1998.[5] L'any 1954 es casà amb l'enginyer civil i poeta Athos Dimulàs,[5] que havia conegut l'any 1945.[4] Dimulà sempre ha expressat que fou la seva unió amb Dimulàs que la va forjar com a poeta.[5] Amb Dimulàs, que morí el 1985,[6] tingueren un fill i una filla.[7]
A partir de 1959 participà en el comitè editorial de la revista literària Ho Kyklos (El Cercle), escrita per empleats del Banc de Grècia, en què publicà narracions breus, posteriorment objecte d'una edició recopilatòria el 2005.[8]
Nikos Dimu afirma que la poesia de Dimulà és una poesia sense objecte, perquè el seu objecte és el no-res, el seu tema és el pas, progressiu o sobtat, del ser al no ser, aquest pas que s'anomena temps, desgast o mort.[9][nota 1] Els crítics la situen en una generació de postguerra, anomenada també intermèdia, ja que queda entre la dels anys 30 i la més jove dels 70 del segle xx.[10] No obstant això, Dimulà rebutja l'adscripció a cap generació, més enllà d'una pura referència cronològica.[10][nota 2]
Quan s'ha volgut classificar el gènere poètic que conrea Dimulà se l'ha considerada pròxima al dels poetes metafísics del segle XVII anglès, Donne, Herbert o Marvell,[11][nota 3] o a l'americana Emily Dickinson.[12][nota 4] Dimulà, però, té una veu pròpia, radicalment independent i difícilment classificable dins de cap moviment o tendència literària o poètica. El seu traductor al francès, Michel Volkovitch, la considera un "electró lliure".[13][nota 5] Eurydice Trichon-Milsani, també traductora seva al francès, la considera sense precedents i, molt probablement, sense epígons.[14][nota 6]
Si hi ha res que caracteritza la poesia de Dimulà és l'ús extrem i fins i tot acrobàtic de la llengua i dels mots. El crític Nikos Dimu la qualifica d'anarquista dels mots, de poeta que, aterrida per l'existència, terroritza la llengua.[11][nota 7] Això no la priva de ser pròxima al lector i d'haver esdevingut àmpliament popular a Grècia.[nota 8]
Estem davant d'una autora no gaire prolífica (una dotzena de poemaris, no gaire extensos, al llarg d'uns seixanta anys d'activitat poètica).[nota 9] El títol del seu poemari El poc del món ja apunta cap a aquest gust per la cosa petita, humil, les coses senzilles.[15]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.