Juan Diego Ruiz Moreno

Juan Diego Ruiz Moreno
	; (2018)
Biografia
Naixement	14 desembre 1942 ; Bormujos (Província de Sevilla)
Mort	28 abril 2022 (79 anys); Madrid
Altres noms	Juan Diego
Activitat
Camp de treball	Interpretació
Ocupació	actor de cinema, activista polític, actor de televisió, actor de teatre, actor
Activitat	1957 - 2022
Partit	Partit Comunista d'Espanya
Membre de	Acadèmia de les Arts Escèniques d'Espanya ; Frente de Estudiantes Sindicalistas
Participà en
24 octubre 2017	Andalusia pel diàleg
Premis
	(2017) Premis Ercilla de teatre; (2015) Medalla de Oro (en) ; (2006) Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts; Goya al millor actor; Conquilla de Plata al millor actor ;

Juan Diego Ruiz Moreno (Bormujos, 14 de desembre de 1942 - Madrid, 28 d'abril de 2022), més conegut pel nom artístic de Juan Diego, va ser un actor de teatre, cinema i televisió espanyol,^[1] guanyador de tres Premis Goya.^[2]

Dades ràpides Biografia, Naixement ...

Tanca

Nascut a la localitat de Bormujos, a la província de Sevilla, va passar una infància feliç i completament normal, fugint dels policies municipals quan la pilota amb què jugava a futbol amb els seus amics s'estavellava en l'aparador de l'ajuntament, i aprenent a conèixer i reconèixer les tipologies de la gent senzilla del medi rural. Encara que sempre es va sentir identificat amb el seu poble, de jove va decidir estudiar a Sevilla per a no haver de dedicar-se a les feines agràries.^[3]

La seva primerenca vocació interpretativa va cobrar forma el 1957 quan va pujar per primera vegada a un escenari. Tres anys més tard, a Sevilla, va interpretar Esperando a Godot, de Samuel Beckett, un treball polèmic que va fonamentar el seu prestigi entre la crítica. Va ampliar la seva formació al Conservatori de Música i Declamació, estudis que li van permetre entrar en contacte amb Televisió Espanyola (TVE). Va intervenir en una gran quantitat de programes de la televisió estatal, entre telenovel·les, produccions dramàtiques i el llavors popular Estudio 1. Aquesta experiència li va permetre conèixer a fons l'oficii familiaritzar-se amb la els diferents aspectes de la professió.^[3]

També de molt jove va prendre consciència política i va decidir militar el Frente de Estudiantes Sindicalistas, que era la branca juvenil del falangisme dissident (que donaria origen a Falange Española Independiente). Però, amb posterioritat, com altres militants d'aquest entorn, acabaria derivant cap a una militància en el llavors clandestí Partit Comunista d'Espanya (PCE).

El 1975 va ser un dels capitostos de la vaga d'actors que reivindicava la reducció de la jornada laboral per als intèrprets teatrals. Aquell mateix any, Juan Diego va aparèixer al costat d'Ana Belén en la polèmica pel·lícula La criatura d'Eloy de la Iglesia, amb qui ja havia col·laborat a Algo amargo en la boca (1969), i participà en el primer film de Francisco Rodríguez, La casa grande, pel·lícula que va participar en el Festival Internacional de Cinema de Berlín.^[4]

A la dècada del 1980 va intervenir a Los santos inocentes de Mario Camus (1984). Va ser llavors quan va consolidar la seva carrera al cinema. En efecte, el 1986 va participar a El viaje a ninguna parte, la crònica de Fernando Fernán Gómez sobre un món en el qual ja no tindrien lloc els antics còmics, i Drago Rapide, en la qual va encarnar a un Francisco Franco a punt d'incorporar-se al Bàndol nacional. Per la seva interpretació en aquesta última pel·lícula va rebre la primera de les seves nou candidatures als Premis Goya, seguida per l'aconseguida pel seu paper de Sant Joan de la Creu a La noche oscura de Carlos Saura (1989) i l'intrigant caputxí d'El rey pasmado (1991), que li va valer la seva primera estatueta. A mitjan dècada del 1980 va disminuir la seva activitat cinematogràfica, centrant-se en la seva carrera teatral. Per aquesta època va estrenar El lector por horas, en la que compartia l'escenari amb Jordi Dauder i Clara Sanchis.

El 1999 es va produir el seu retorn al cinema amb París-Tombuctú, en la qual va donar vida a un anarquista que caminava nu pels carrers del poble. Asunción Balaguer i Liberto Rabal van anunciar que l'intèrpret havia guanyat el seu segon Goya al millor actor secundari. Luis García Berlanga va recollir El cabezón en el seu nom, agraint-li ser l'«únic actor que va tenir les pilotes de sortir en pilotes».

El 2000 va repetir candidatura per You're the one (una historia de entonces) de José Luis Garci, en la qual va interpretar un capellà que no creia en el seu ministeri, que es mostrava desenganyat de la vida i que, malgrat la seva ideologia, confessava admirar Pablo Picasso. Aquell mateix any, Miguel Hermoso li va encomanar un paper petit, però vital a Fugitivas, protagonitzada per Laia Marull. Per aquestes dates va néixer el seu fill petit, Diego.

El 2002, va tornar a la televisió per a posar-se sota les ordres de Benito Zambrano a Padre Coraje, interpretació per la qual va obtenir el premi de la Unión de Actores y Actrices, en la gala dels quals els candidats van cridar a l'uníson No a la guerra que rebutjava la decisió del president estatunidenc George Bush d'iniciar la Guerra de l'Iraq. Ell mateix havia llegit manifestos a la Puerta del Sol acompanyat de María Barranco i Juan Diego Botto, arribant fins i tot a atendre en l'escenari a un manifestant ferit per la policia. Aquest 2003 va acabar amb el rodatge de Torremolinos 73 de Pablo Berger, en la qual es va posar en la pell d'un productor de pel·lícules pornografia amateur explotador que havia patit en les seves pròpies carns les deficiències econòmiques del desenvolupisme. Poc després l'actor va enfilar la filmació d'El séptimo día (2003), on es va convertir en un dels responsables de la massacre de Puerto Hurraco, i el de La vida que te espera, dirigida per Manuel Gutiérrez Aragón.

El 2005 començà la sèries popular i reeixides Los hombres de Paco, que va deixar d'emetre's el 2010, on va actuar junt als actors Paco Tous, Pepón Nieto, Hugo Silva, Adriana Ozores, entre altres. El seu personatge, el comissari Don Lorenzo, va ser un dels més populars de la comèdia d'Antena 3, on va fer famós el seu afegitó mis santos cojones.

En 2006 compartí protagonisme amb Ángela Molina a El triunfo, de Mireia Ros, i amb Juan Diego Botto a Vete de mí, de Víctor García León. En els XXI Premis Goya va obtenir per fi el seu primer Goya al millor actor pel seu paper a Vete de mí. En el film interpretava a Santiago, un actor en la cinquantena en declivi que es veu obligat a allotjar a casa seva al seu fill en la trentena (Juan Diego Botto). El 2008 va protagonitzar la pel·lícula Casual Day, compaginant el rodatge amb l'enregistrament de la sèrie Los hombres de Paco.

El 2010, després de finalitzar la sèrie Los hombres de Paco, seguí intervenint en cinema, com en la comèdia Que se mueran los feos de Nacho G. Velilla, o la pel·lícula sobre la vida de Lope de Vega, Lope d'Andrucha Waddington.

El 2011 continuà amb els seus treballs en cinema, essent el més destacat la seva interpretació del general Alfonso Armada a la pel·lícula 23-F: la película, que li va valer una nova candidatura als Goya. A l'any següent tornà de nou a la televisió amb la sèrie Toledo: cruce de destinos, interpretant Alfons X de Castella, conegut també com «el Savi».

El 2012 estrenà Todo es silencio de José Luis Cuerda, un llargmetratge centrat en el narcotràfic a Galícia i estrenat en la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid de 2012, i rodà Anochece en la India, road movie dirigida per Chema Rodríguez, estrenada el 2014 i per la que guanyà, per tercer cop, el premi al millor actor del Festival de Málaga. El novembre de 2012 estrenà al teatre el monòleg La lengua madre, escrit per Juan José Millás, amb el qual inicià una gira estatal durant els dos anys següents.

L'octubre de 2013, el diari La Vanguardia va publicar una carta a favor de la independència de Catalunya,^[5] per una persona que signava com Juan Diego i era de la localitat madrilenya de Valdemoro. Diversos llocs webs es van fer ressò de la carta oberta i van atribuir la seva autoria a l'actor Juan Diego. Amb motiu de la representació de l'obra La lengua madre a Pamplona, el 18 de gener de 2014 el Diario de Navarra entrevistà l'actor i destacà el text amb el titular «La carta sobre Catalunya que mai no va escriure». L'actor hi declarà: «Jo no he escrit cap carta de cap mena d'independentisme. La signatura de Juan Diego no sóc jo, perquè quan jo escric una carta sóc Juan Diego Ruiz Moreno. Tenia ganes de dir que és una mentida fal·laç». Va assenyalar que no anava a fer res per desmentir-ho perquè «és ficar-te en una roda de mentides. A algú que li va agradar molt aquesta carta la va agafar i va posar en la meva boca tota la gran i meravellosa conseqüència de què és la independència per a Catalunya. Crec que té molta importància que se sàpiga que jo en no sóc l'autor». Finalment, el gener de 2018, un periòdic digital català publicava una rectificació sobre aquest tema^[6] i l'actor emetia un comunicat a El País per a desmentir públicament la seva autoria sobre la carta.^[7]

De cara a les eleccions municipals de 2015 a Torrelodones, municipi en el qual residia, va signar el document titulat «Crida de candidatura de confluència ciutadana en Torrelodones», que demanava el vot per a Confluencia Ciudadana.^[8]^[9]

Cine

Més informació Any, Pel·lícula ...

Any	Pel·lícula	Director
2016	No sé decir adiós	Lino Escalera
2014	Anochece en la India	Chema Rodríguez
2012	Todo es silencio	José Luis Cuerda
2012	30 años de oscuridad	Manuel H. Martín
2011	23-F: la película	Chema de la Peña
2010	Lope	Andrucha Waddington
2010	Que se mueran los feos	Nacho G. Velilla
2009	Rosa y negro (Rose et noir)	Gérard Jugnot
2007	Casual Day	Max Lemcke
2007	Fuerte Apache	Jaume Mateu Adrover
2006	Vete de mí	Víctor García León
2006	El camino de los ingleses	Antonio Banderas
2006	Remake	Roger Gual
2006	El triunfo	Mireia Ros
2006	Pobre juventud	Miguel Jiménez
2004	María querida	José Luis García Sánchez
2004	El séptimo día	Carlos Saura
2004	Noviembre	Achero Mañas
2004	Torapia	Karra Elejalde
2004	La vida que te espera	Manuel Gutiérrez Aragón
2003	Torremolinos 73	Pablo Berger
2003	Una pasión singular	Antonio Gonzalo
2002	La virgen de la lujuria	Arturo Ripstein
2002	Smoking Room	Roger Gual Julio D. Wallovits
2000	Fugitivas	Miguel Hermoso
2000	You're the one	José Luis Garci
1999	El invierno de las anjanas	Pedro Telecha
1999	París-Tombuctú	Luis García Berlanga
1999	Entre las piernas	Manuel Gómez Pereira
1998	Yerma	Pilar Tavora
1997	La novia de la media noche	Antonio Simón
1993	Tirano Banderas	José Luis García Sánchez
1992	El beso del sueño	Rafael Moreno Alcalá
1992	Jamón, jamón	Bigas Luna
1991	El rey pasmado	Imanol Uribe
1991	Martes de Carnaval	Fernando Bauluz Pedro Carvajal
1991	La noche más larga	José Luis García Sánchez
1991	Cabeza de Vaca	Nicolás Echevarría
1989	La noche oscura	Carlos Saura
1988	Pasodoble	José Luis García Sánchez
1987	Jarrapellejos	Antonio Giménez Rico
1987	Laura, del cielo llega la noche	Gonzalo Herralde
1987	Los negros también comen	Mario Ferreri
1986	El hermano bastardo de Dios	Benito Rabal
1986	Dragon Rapide	Jaime Camino
1986	El viaje a ninguna parte	Fernando Fernán Gómez
1985	Los paraísos perdidos	Basilio Martin Patino
1985	De tripas corazón	Julio Sánchez Valdés
1984	Los santos inocentes	Mario Camus
1977	La criatura	Eloy de la Iglesia
1975	El Love feroz o Cuando los hijos juegan al amor	José Luis García Sánchez
1970	El demonio de los celos	Ettore Scola
1969	Algo amargo en la boca	Eloy de la Iglesia
1966	Fantasía... 3	Eloy de la Iglesia

Tanca

Teatre

La gata sobre el tejado de zinc (2017)
Sueños y visiones de Ricardo III (2014) - Teatro Español
La lengua madre (2012-2014) - Teatro Español
El pianista (2005)
El lector por horas (1999)
Hipólito (1995)
No hay camino al paraíso, nena (1992)
Don Juan Tenorio (1984)
Pluto o la comedia de los pobres ricos (1983)
Ivanov (1983)
Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1982)
El beso de la mujer araña (1981)
Petra regalada (1980)
Noche de guerra en el Museo del Prado (1978)
La detonación (1977)
Orestes (1977)
Los cuernos de don Friolera (1976)^[10]
La llegada de los dioses (1971)
Olvida los tambores (1970)
Primavera en la Plaza de París (1968)
Pecados conyugales (1966)
Esperando a Godot (1966)