músic espanyol From Wikipedia, the free encyclopedia
José Padilla Sánchez (Almeria, 23 de maig de 1889 - Madrid, 25 d'octubre de 1960) va ser un dels músics més populars del primer terç del segle xx, autor de sarsueles i cançons, entre les quals destaquen El relicario, La violetera i Valencia.[1][2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 23 maig 1889 Almeria (Espanya) |
| Mort | 25 octubre 1960 (71 anys) Madrid |
| Formació | Reial Conservatori Superior de Música de Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, director d'orquestra, pianista |
| Gènere | Sarsuela, cançó, tango i himne |
| Instrument | Piano |
| Obra | |
Obres destacables
| |
     
| |
Nascut a Almeria (a la plaça de San Pedro) el 1889, hi va iniciar els estudis musicals amb el director de la banda municipal, i els va continuar al Real Conservatorio de Madrid. Allí coneix Tomás Bretón, Gerónimo Giménez i Amadeu Vives que l'orienten cap al teatre líric: el 1906 n'estrena la primera sarsuela, El centurión. El pasdoble El Relampaguito, dedicat a un torero de la seva ciutat, és un dels seus primers èxits.
Interessat pel teatre líric, va compondre nombroses sarsueles, algunes en col·laboració amb altres músics com Pascual Marquina (Sol y caireles), Manuel Quislant (La copla gitana), Quinito Valverde (Los viejos verdes) i Luis Foglietti (La plebe). La primera va ser La mala hembra, amb llibret de Ventura de la Vega, seguida de sainets en un acte i revistes, com Juan Miguel (1909) o Luzbel (1917, amb Miguel Nieto). També va compondre llavors una òpera, La Faraona, sobre un llibret de Mantilla de los Ríos. Va estrenar a Madrid i Barcelona amb gran èxit. Viatja a Barcelona, on també estrena amb èxit i el 1914 va a Buenos Aires, treballant-hi de director d'orquestra.
Hi va estrenar sarsueles com Teatro Nacional, La galleguita o La fiesta de las flores. Hi va tornar el 1921, amb el sainet El taita del arrabal, llibret de Manuel Romero i Luis Bayón Herrera, on destaca el tango del mateix títol. Poc després, Carlos Gardel enregistrarà aquest tango i Valencia.
Novament a Barcelona, el 1914, compon i estrena El relicario (estrenada per Mary Focela, però que assolí l'èxit amb Raquel Meller) i, el 1915, La violetera (estrenada per Carmen Flores).
Marxà a París, on estrenà una opereta, Pépètte (1924) --més tard, el 1949, hi estrenaria una altra, Symphonie portugaise. Allí va fer-se conegut, sobretot, per cançons com El relicario, que van incorporar-se al repertori habitual de sales com el Moulin Rouge, el Casino i el Folies Bergère. A París va relacionar-se amb Gardel i Maurice Chevalier. Va ser aquí, a l'Olympia, on anys després va estrenar-se el pasdoble Valencia, que es basa en la música d'un cor de pescadors de la sarsuela La bien amada estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona el 1924. Poques setmanes després de l'estrena a París se n'havien venut mig milió de discos.
Des de París, va assolir fama internacional: una de les seves cançons, My Spanish rose va ser interpolada a la partitura de The night boat on Broadway, de Jerome Kern, estrenada a Nova York.
Actualment és rar que se'n representin sarsueles completes, tot i que alguns fragments són molt coneguts arreu, com l'esmentat Valencia o la cançó Princesita, extreta d'una romança de La corte del amor, estrenada el 1916.
A més, va compondre cançons i cuplés, que el van convertir en un dels autors més populars del seu temps, tant a Espanya com a la resta del món. El relicario i La violetera van ser els seus èxits més grans. Aquesta última va ser emprada per Charles Chaplin com a tema de la banda sonora de City lights (1930), però sense acreditar-la ni demanar-ne autorització, la qual cosa va originar un plet que va acabar a favor de Padilla.
També va fer obres simfòniques, poc conegudes, de les quals s'han enregistrat La Danseuse de Marrakech i el ballet Fantasía andaluza, i religioses (com l'Himno a la Virgen del Mar, patrona d'Almeria, 1951), a més de bandes sonores per a pel·lícules (trenta-cinc).
La fama de Padilla va traspassar fronteres, com ho prova l'ús que va fer-se de la seva música. L'any 1989, la UNESCO va declarar el centenari del seu naixement d'"interès internacional". Encara el 1952, El relicario va fer-se servir com a fons musical per a la campanya electoral de Dwight Eisenhower, i l'Estudiantina portuguesa va convertir-se en un himne popular de la Revolució dels clavells de Portugal.
Va ser admirat per Ravel i Puccini. Les seves obres han estat interpretades per grans artistes de la cançó popular (Raquel Meller, Pastora Imperio, La Argentinita, Imperio Argentina, Rodolfo Valentino, Maurice Chevalier, Mistinguett, Josephine Baker, Carlos Gardel, etc.) i de la clàssica (Tito Schipa, Titta Ruffo, Plácido Domingo, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Luciano Pavarotti. etc.).
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
