Joaquín Blake

Joaquín Blake (Vélez-Màlaga, 19 d'agost de 1759 - Valladolid, 27 d'abril de 1827) fou un aristòcrata i militar espanyol d'origen irlandès.^[1]

Joaquín Blake

Joaquín Blake y Joyes
Biografia
Naixement	(es) Joaquín Blake y Joyes 19 agost 1759 Vélez-Màlaga (Província de Màlaga)
Mort	27 abril 1827 (67 anys) Valladolid (Espanya)
Capità general de València
9 octubre 1811 – 10 gener 1812 ← Domingo Traggia – Francisco Javier de Elío →
Capità general de Catalunya
octubre 1809 – desembre 1809 ← Antoine Malet – Francisco Gómez de Terán y Negrete →
Capità general de Galícia
27 juny 1808 – agost 1808 ← Antonio de Alcedo y Herrera – José de Mazarredo Salazar →
Activitat
Ocupació	Capità General, militar
Activitat	1789 - 1823
Carrera militar
Lleialtat	Imperi Espanyol
Rang militar	Capità General de l'Exèrcit
Conflicte	1808: Medina del Rio Seco 1808: Zornotza 1808: Valmaseda 1808: Espinosa de los Monteros 1808: Alcanyís 1809: Defensa de Múrcia 1811: La Albuera 1812: Sagunt
Família
Fills	Inés Blake Tovar de Román, Joaquín Blake y Tovar
Mare	Inés Joyes y Blake

Entre el 1779 i el 1783, quan Espanya va prendre a part a la Guerra d'Independència dels Estats Units com a conseqüència dels Pactes de Família entre els Borbons, Joaquín Blake participà com a tinent de granaders en el fracassat setge de Gibraltar i a la reconquesta de Menorca per part del duc de Crillon.

Entre el 1793 i 1795, a la Guerra Gran participà amb el "Cuerpo de Voluntarios de Castilla" a les ordres del general Ricardos, en la campanya del Rosselló contra la República francesa. El novembre de 1794 fou ferit a la batalla del Roure (Sant Llorenç de la Muga).

El 1808, durant la Guerra del Francès, fou derrotat a les batalles de Medina de Rioseco per Bessières^[2] i a Zornotza per François Joseph Lefebvre,^[3] aconseguí una victòria sobre Eugène-Casimir Villatte a Balmaseda^[4] per ser novament derrotat per Claude Victor Perrin a Espinosa de los Monteros.^[5] fou substituït al comandament de l'Exèrcit de l'esquerra pel general Pere Caro Sureda, el marquès de la Romana i passà a comandar l'Exèrcit del centre.^[6]

El 23 de maig de 1809, derrotà al mariscal Suchet a Alcanyís i va defensar Múrcia. Poc després fou nomenat capità general de Catalunya per la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya en morir Teodoro Reding, substituint a l'interí Marques de Coupigny. El seu mandat va ser sempre discutit per la Junta Superior i les discrepàncies d'opinió en les accions que es dugueren a terme per tal d'aixecar el setge de Girona foren motiu de friccions i els polítics l'acusaren de la caiguda de la ciutat. El 21 de gener de 1810 fou al seu torn substituït per Enrique José O'Donnell. Fou president del consell d'estat el 1810.

El 1811 junt amb als anglesos del general Beresford va vèncer a La Albuera. Sofrí una important derrota front al mariscal Suchet a la batalla de Sagunt^[7] i es refugià a València amb les seves tropes i al llarg de l'hivern de 1811, defensà la ciutat de les tropes franceses que l'assetjaven, fins a la seva rendició el 8 de gener de 1812.^[8] La seva actuació fou objecte de dures crítiques, i un cop caiguda València fou dut presoner al castell de Vincennes i no hi retornà fins al 1814.^[9]

Ferran VII d'Espanya l'encarregà la “Dirección General de Ingenieros”. Publicà diversos estudis de fortificació i tàctica militar. Durant el període del Trienni Constitucional, fou nomenat capità general de València. El 1823, quan es produí la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, a causa de les seves idees liberals hagué de retirar-se. Morí a Valladolid el 1827.