La jardineria es pot considerar com a expressions estètiques de la bellesa a través de l'art i la natura, una mostra de gust o estil en la vida civilitzada,[1] una expressió de la filosofia d'un individu o cultura, i de vegades com una mostra d'estatus social o orgull nacional, en espais privats o paisatges públics.[2]
Com a art aplicada necessita també emprar unes tècniques especials que en el cas de la jardineria són les pertanyents principalment a l'agricultura i l'arquitectura. Com la finalitat és la d'obtenir sensacions estètiques aplica moltes de les tècniques de les anomenades tradicionalment Belles Arts.
A diferència d'altres arts, en tractar-se d'éssers vius, els planificadors han de tenir en compte com afectarà el pas del temps el creixement de les espècies i procurar mitjançant accions a llarg termini que sobrevisquin i mantinguin les característiques per les que han estat escollides.
La referència bíblica a un jardí com el territori primigeni on la humanitat era feliç entronca amb una creença atàvica que considera que la màxima felicitat es troba entre una natura ordenada i plaent. De la mateixa manera l'islam va considerar el paradís futur com un jardí espiritual i sensual alhora.
La jardineria va néixer en dos llocs al mateix temps: l'antic Egipte i la Xina. Mentre que els egipcis van ser els creadors d'una jardineria basada en les disposicions geomètriques i ordenades de la vegetació, els xinesos van optar per formes més lliures i properes a una naturalesa indòmita. És possible que l'aridesa extrema del clima del desert egipci faci que una disposició rectilínia i ordenada sigui més fàcil de regar mentre que en un clima monsònic la vegetació sobreviu pels seus propis mitjans.
D'alguna manera, de la forma de fer els jardins dels egipcis en derivaria les estructures dels jardins francesos dels segles XVII i XVIII, mentre la jardineria victoriana anglesa seguiria el model iniciat a la Xina.
Tant el jardí zen japonès com l'ús de plantes bonsai tenen un origen xinès tot i que els japonesos el desenvoluparen i li van donar les característiques actuals.
Per a grecs i romans els jardins formaven part del seu bagatge cultural i ja integraren dins de l'escenografia d'un jardí les escultures, al mateix temps que l'art topiària.
Com altres formes de la vida cultural l'art del jardinament restà en una certa letargia durant l'edat mitjana tot i que a l'interior dels claustres dels monestirs, envoltats de capitells amb escenes fantàstiques, s'hi mantenien horts que per la seva banda també conservaven una certa funció estètica.
Els jardins renaixentistes que tractaven d'imitar els del món clàssic grecollatí es beneficiaren de l'acumulació de coneixements sobre les plantes i de la seva expansió per les noves terres colonitzades.
La jardineria francesa de fa uns tres segles, respon potser com cap altra a les idees polítiques del moment: les formes geomètriques i l'espai ben delimitat i solemne, semblaven fets a mida de l'Absolutisme.
La jardineria victoriana angloholandesa amb els seus espais oberts i al deixar que la natura sembli intacta, va representar un trencament molt clar amb el corrent anterior. Es tractava d'una disposició de plantes i del paisatge propi del corrent literari del romanticisme.
Els jardins contemporanis han assimilat totes les tendències històriques anteriors i potser destaquen per estar fets a la mida del ciutadà actual, de no respondre al capritx d'una elit governant o econòmica. Com en cap altre període els habitants de les ciutats demanen espais verds transitables i oberts a tothom.
Les eines de jardineria coincideixen, molt aproximadament, amb les eines agrícoles i d'horticultura. N'hi ha de destinades a alinear plantacions, a preparar el sòl, a sembrar, plantar, trasplantar, esporgar, aplicar productes fitosanitaris...
Les instal·lacions de protecció de cultius com ara hivernacles o sistemes d'irrigació també són compartits amb cultius agrícoles.
Eines manuals
Eines motoritzades
Els coneixements actuals sobre els jardins d’altres temps s’han preservat en fonts escrites. Entre les obres més importants cal classificar els tractats especialitzats. La seva consulta permet aproximar-se a alguns aspectes, teòrics i pràctics, de la jardineria. La que segueix és una llista aleatòria (obligadament incompleta) sobre el tema, ordenada cronològicament.
c.1080. Tractat japonés. Sakuteiki, Visions of the Japanese Garden: A Modern Translation of Japan's Gardening Classic[9]
1288-1289. Llibre de meravelles. Ramon Llull.[10][11]
Llull esmenta, de forma natural, un jardí. Significant un ús normal del terme."...havia en son hostal un bell jardí, en lo qual havia molts arbres de diverses maneres, e aquells arbres eren tots fullats e florits..."
1855. Essais historiques sur les jardins. P. de Wint .[21]
1872. Manuale del giardiniere fioricoltore e decoratore di giardini contenente una breve descrizione dei giardini antichi e moderni... Marcellino Roda.[22]
Hill, T. The Profitable Arte of Gardening [in Three Books, Now the Third Time Set Fourth ... to this Annexed, Two Proper Treatises, the One Entituled The Marvellons Government ... of the Bees ... and the Other, the Yerely Conjectures, Meete for Husbandmē to Knowe: Englished by T. H. B.L. MS. Notes]. T. Marshe,1568(The Profitable Arte of Gardening [in Three Books], Now the Third Time Set Fourth ... to this Annexed, Two Proper Treatises, the One Entituled The Marvellons Government ... of the Bees ... and the Other, the Yerely Conjectures, Meete for Husbandmē to Knowe: Englished by T. H. B.L. MS. Notes).