Iormungand

En la mitologia escandinava Iormungand^[1] (en nòrdic antic: Jǫrmungandr, en islandès: Jörmungandur) és el drac en forma de serp fill del déu Loki i la guge^[2] (geganta) Angrboda.^[3][4] És tan gran que pot donar la volta a tot Midgard pel fons del gran Oceà Exterior fins a mossegar-se la cua (constituint així un uròbor), i d'aquí ve que també se li digui Serp de Midgard.^[5]

Aquest article tracta sobre la serp de mar en la mitologia nòrdica, pel còmic japonès i sèrie de televisió vegeu Jormungand (manga).

Iormungand

Jǫrmungandr
Tipus	serp mitològica animal mitològic nòrdic
Context
Present a l'obra	Edda prosaica
Dades
Gènere	mascle
Causa de la mort	combat
Família
Mare	Angrboda
Pare	Loki
Germans	Hel, Fenrir, Narfi, Váli i Sleipnir
Altres
Part de	mitologia nòrdica
Equivalent	Vritra

Quan va néixer, Odin va enviar els déus a cercar els tres fills d'en Loki i l'Angrboda i va llançar Iormungand a la mar on va créixer tant, que va acabar donant tota la volta a l'orbe conegut descansant sobre el fons del gran Oceà Exterior. En el Ragnaroc el drac Iormungand lluitarà al costat de Loki i els seus però morirà durant la batalla final a mans del déu Tor, el qual només podrà allunyar-se nou passes del cadàver del drac serpentiforme abans de caure mort, enverinat pel baf verinós de l'alè del drac.

Estudis

L'expedició de pesca de Tor per acabar amb Iormungand s'ha considerat com una de les semblances entre ell i el déu hindú Indra, que en la mitologia vèdica mata el drac Vritra,^[6][7] i també s'ha relacionat amb un motiu baltoeslau del déu de la tempesta, lluitant contra una serp.^[8] Una anàlisi alternativa de l'episodi de Preben Meulengracht Sørensen és que va ser una indiscreció juvenil per part de Tor, reexplicada per emfatitzar l'ordre i l'equilibri del cosmos, en el qual Iormungand va tenir un paper vital.^[9] John Lindow fa un paral·lelisme entre la mossegada de la seva pròpia cua de Iormungand i l'enllaç de Fènrir, com a part d'un tema recurrent del monstre lligat a la mitologia nòrdica, on un enemic dels déus està lligat però destinat a alliberar-se a Ragnaroc.^[10]

Referències

1. «Macià Riutort i Riutort: ÍSLENSK-KATALÓNSK ORÐABÓK XV - DICCIONARI ISLANDÈS-CATALÀ XV». [Consulta: 23 maig 2024]. «Við henni gat Loki þrjú bǫrn. Eitt var Fenrisúlfr, annat Jǫrmungandr, þat er Miðgarðsormr, þriðja er Hel. (...) amb la qual en Loki va tenir tres fills: el primer fou el llop Fènrir, el segon, en Iormungand, això és, el Midgardsorm, la serp de Midgard, i el tercer, que fou una noia, fou la Hel, (...)»
2. «Macià Riutort i Riutort: ÍSLENSK-KATALÓNSK ORÐABÓK X – DICCIONARI ISLANDÈS-CATALÀ X». [Consulta: 23 maig 2024]. «gýgur (...) <MITOL> gýgur f, guge f, ésser de la mitologia menor norrena. Era de sexe femení. La protoforma reconstruïble n'és ˈɣūɣī[z] f. o *ˈɣūɣiʝō f. En l'àmbit de les llengües germàniques, el mot és circumscrit a les llengües norrenes, de les quals passà a alguns dialectes anglesos. Fora de l'àmbit de les llengües germàniques, el mot reapareix a les llengües bàltiques (si l'equació és correcta), on tenim el lituà Gužė (Gùžė) ‘deessa dels viatgers’. Després de la introducció del cristianisme el concepte fou assimilat a dona-trol. Aquest fet va ressituar les gýgjar com a criatures terrestres (i subterrànies). Al meu entendre, emperò, originàriament eren monstres marins, no pas terrestres, i quan el mot va començar a usar-se en aquest sentit de ‘dona-trol; geganta etc.’, s'hagué de crear un compòsit aclaratiu,→ margýgr, que servís per a designar la gýgr tradicional -i original- marina a fi de distingir-la de la nova gýgr, confosa ara amb una dona-trol o amb una ètuna. Considero incorrecta l'assimilació d'aquest ésser mitològic a ogressa, geganta, dona-trol que es fa a les traduccions. Correcte només hauria d'ésser l'adopció del mot norrè o la seva adaptació en guge»
3. Mark, Joshua J. «Jörmungandr» (en anglès). World History Encyclopedia, 01-09-2021. [Consulta: 22 gener 2022].
4. Simek, Rudolf. «Jǫrmungandr». Dictionary of Northern Mythology, 1993. [Consulta: 22 gener 2022].
5. Herbreteau, Lucie. De l'animal à la divinité : le dragon dans la littérature médiévale anglaise, entre réappropriation mythologique et création d'une nouvelle figure mythique (Tesi) (en francès). Université d'Angers, 2014-09-14, p. 79.
6. Turville-Petre, Gabriel. Myth and Religion of the North: The Religion of Ancient Scandinavia (en anglès). Greenwood Press, 1975, p. 104. ISBN 978-0-8371-7420-4.
7. Dumézil, Georges. Les dieux des Indo-Européens (en francès). Presses universitaires de France, 1952, p. 24.
8. Vjaceslav, Ivanov V; Toporov, Vladimir N; Karvovski, A. «Le mythe indo-européen du dieu de l'orage poursuivant le serpent: réconstruction du schéma». A: Pouillon, Jean; Maranda, Pierre (ed). Échanges et communications, II: Mélanges offerts à Claude Lévi-Strauss à l’occasion de son 60ème anniversaire (en francès). Walter de Gruyter GmbH & Co KG, 2019-04-01, p. 1180–1206. ISBN 978-3-11-169828-1.
9. Meulengracht Sørensen, Preben. «Þorr's Fishing Expedition (Hymiskviða)». A: Acker, Paul; Larrington, Carolyne (eds). The Poetic Edda: Essays on Old Norse Mythology (en anglès). Psychology Press, 2002, p. 132. ISBN 978-0-8153-1660-2.
10. Lindow, John. «Bound Monster». A: Norse mythology : a guide to the Gods, heroes, rituals, and beliefs. New York : Oxford University Press, 2002, p. 82-83. ISBN 978-0-19-515382-8.