cantant francesa From Wikipedia, the free encyclopedia
Frida Boccara (Casablanca, 29 d'octubre de 1940 - 20è districte de París, 1 d'agost de 1996), nascuda Danielle Frida Hélène Boccara, fou una cantant francesa.[1][2] El 1969 va guanyar per a França, empatada amb tres competidors, el Festival de la Cançó d'Eurovisió, celebrat a Madrid. Els altres tres guanyadors foren Lulu per al Regne Unit, Lenny Kuhr per als Països Baixos i Salomé per a Espanya.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Danielle Frida Hélène Boccara 29 octubre 1940 Casablanca (Protectorat francès del Marroc) |
| Mort | 1r agost 1996 (55 anys) 20è districte de París (França) |
| Causa de mort | malaltia respiratòria |
| Sepultura | Cementiri de Bagneux, 63 |
 Ambaixadora de bona voluntat d'UNICEF | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | cantant |
| Activitat | 1959 - 1996 |
| Ocupador | Fons de les Nacions Unides per a la Infància |
| Gènere | Chanson |
| Veu | Contralt |
| Instrument | Veu |
| Segell discogràfic | Universal Music Group |
| Participà en | |
| 29 març 1969 | Festival de la Cançó d'Eurovisió 1969 |
| 1964 | Sanremo Music Festival 1964 (en)  |
| Premis | |
| Lloc web | yvettes.blog4ever.com… |
       
  | |
La seva família, originària de Liorna (la Toscana, Itàlia), es va establir a Tunísia i després al Marroc. Frida va néixer a Casablanca. Era en un entorn familiar banyat per la cultura musical, a redós dels seus germà i germana, músics consumats, que mostrà disposicions per a la música i el cant.
De jove, parla amb Buck Ram, mànager del grup nord-americà The Platters, que, amb entusiasme, li demana que li enviï a París, on The Platters faran un concert, una cinta amb un recull de cançons. Després s'haurà de trobar amb ell a París. Però quan es disposa a partir, cosa que comportaria un tomb radical en la seva vida, ell ja havia marxat per fer una llarga gira internacional. Marxa de Casablanca i s'instal·la a París amb el seu germà (Jean-Michel Braque) i la seva germana (Lina Boccara). Es va inscriure a l'Auditorium de Joves Artistes i després al Petit Conservatori de la Chanson de Mireille.[3]
El 1961 va crear Cherbourg avait raison, amb lletres d'Eddy Marnay, Jacques Larue i Serge Lebrail, amb música de Guy Magenta, que es converteix en un èxit nacional. Aquesta cançó es manté durant 24 setmanes al Marathon de la cançó francesa en les emissions de RTL, en competició amb les grans estrelles: Charles Aznavour, Gilbert Bécaud i Les Compagnons de la chanson.
Participa en dos Festivals de la Cançó Mediterrània, a Barcelona. A la cinquena edició, va ser finalista amb la seva cançó Mediterranean Skies (cels mediterranis).
A continuació triomfa i obté el gran premi del primer Festival de la Cançó de Palma. El seu disc fou distribuït pel segell Discos Belter, que tenia l'exclusiva dels seus enregistraments a Espanya. En aquest moment, gairebé totes les emissores de ràdio en castellà reproduïen cançons i el programa de televisió Amigos del lunes de Televisió Espanyola dona a l'artista l'oportunitat de demostrar a la pantalla petita les seves qualitats artístiques.
El 1968 va enregistrar Cent mille chansons, cosa que va contribuir a fer-la popular entre el públic internacional.
Un any després, és seleccionada per un jurat d'experts per representar França al Festival d'Eurovisió amb el títol «Un jour, un enfant», entre 108 cançons rebudes per l'aleshores cadena nacional ORTF. A Madrid, el 29 de març de 1969, va guanyar fama internacional en guanyar per a França el Festival d'Eurovisió amb la cançó «Un jour, un enfant», obra del lletrista Eddy Marnay i el compositor Emil Stern. Aquesta cançó serà una de les més emeses durant diverses setmanes per la ràdio francesa. Gràcies a aquesta cançó, rep el Gran Premi del disc de l'Académie Charles-Cros pel seu LP Un jour, un enfant.
Després desenvolupa una carrera internacional. El 1980, va ser nomenada Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres. Actua a diversos teatres arreu del món, des de l'Òpera de Sydney fins a la Place des Arts de Mont-real, i davant de les més prestigioses personalitats.
Frida Boccara va ser la primera en èxits internacionals amb una cançó de Jean Michel Braque i Eddy Marnay («Pour vivre ensemble»). Va rebre dos discos d'or i un disc de platí. Fou guardonada en nombrosos festivals internacionals: Sopot (1964), San-Remo (1964), Rio de Janeiro (1969), Ciutat de Mèxic, Sofia, Bràssov (1969), Barcelona, Tòquio (1970), Palma, Split, Antibes-Juan les Pins, Utrecht, RTL Luxemburg.
El 1980, va ser candidata a la preselecció francesa al Festival d'Eurovisió a l'abril. A la preselecció final, presentada per Evelyne Dheliat el 23 de març a TF1, ocupà el cinquè lloc de sis candidats amb la cançó Un enfant de Francea. El 1981, la preselecció francesa fpi presentada per Fabienne Egal; Frida Boccara tornà a competir amb la cançó Voilà comment je t'aime, però la seva classificació no fou gaire concloent.
L'1 d'agost de 1996, després d'una infecció pulmonar, va morir a París als 55 anys. Està enterrada al cementiri parisenc de Bagneux als Hauts-de-Seine. Philippe Douste-Blazy, llavors ministre de cultura, declarà:
| « | En memòria de Frida Boccara, autèntica cantant popular, que durant molts anys va portar la cançó francesa a tots els escenaris del món.[4] | » |
Moltes de les seves cançons tenen una part instrumental adaptada de les cançons de música clàssica, així Vivaldi per a Les Quatre chemins de l'amour, Telemann per a L'Année où Piccoli..., Grieg per a Un sourire au-delà du ciel, Smetana per a Ma rivière, Mozart per a Les enfants de Mozart, Beethoven per a Le dernier rendez-vous, Granados per a Mille fontaines, Georg Friedrich Haendel per a Un Monde en sarabande...
Entre aquestes adaptacions de termes clàssics, només els fragments següents havien estat compostos inicialment per a veu : Bach per a La chanson du veilleur i L'enfant aux cymbales, Rossini per a Rossini et Beaumarchais, Brahms per a Wiegenlied, Guastavino per a Elle s'est trompée la colombe, Elgar per a Land of hope and glory, Villa-Lobos per a Aria Cantilena.
Tanmateix, sense limitar-se a aquest nínxol, va abordar feliçment estils molt diferents, que van des del jazz (Autrefois o Armstrong) fins al folklore (La ronde aux chansons ou La Mariée), passant per la comèdia musical (Un pays pour nous, extret de West Side Story) o la música de cinema (Venise va mourir, Angélique marquise des anges, L'Île nue, Il n'y a pas de fumée sans feu ou Amarcord). Molts dels seus socis artístics continuaren tenint prestigi: Eddy Marnay el seu lletrista favorit, però també els compositors Emile Stern (Un jour, un enfant), Michel Legrand (Les Moulins de mon cœur, Un jour on vit), Michel Magne (Cent mille chansons, Au matin de mon premier amour), Nino Rota (Amarcord) o Mikis Theodorakis (Emmène-moi), sense oblidar el treball d'orfebreria dels seus arranjadors Alain Goraguer o Jean-Michel Braque, per citar-ne alguns.
Frida Boccara, cantant dedicada a UNICEF, va cantar en 13 idiomes i va enregistrar sobretot en francès, anglès, italià, espanyol, alemany i rus.
El 1999, Yvon Chateignier va publicar una recopilació de les seves cançons. Aquest disc pòstum inclou els seus majors èxits, algunes de les seves adaptacions clàssiques, així com temes inèdits com la cançó de la pel·lícula Angélique, Marquise des anges i Un jour on vit que dona el títol d'aquesta recopilació.
Frida Boccara va interpretar cançons de tots els estils, incloses adaptacions d'obres clàssiques. Una de les seves cançons, Tristan (de la suite ORIUNDI composta per la seva germana Lina Boccara i el seu germà Jean-Michel Braque) està dedicada al seu fill, Tristan, que era cantant de la discogràfica Universal. També és compositor, arranjador i pianista.
Marie Denise Pelletier va publicar, el setembre del 2003, un àlbum titulat Les Mots de Marnay, on reprèn notablement els grans èxits de Frida Boccara, la musa del famós lletrista (Cent mille chansons, Les Moulins de mon cœur, La Croix, l'étoile et le croissant, Berceuse pour Luciana i per descomptat Un jour, un enfant) Altres artistes també van enregistrar els èxits de Frida, sobretot Céline Dion, Agnetha Faltskog (del grup ABBA), Anne-Marie David i Lenny Kuhr.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
