«aspecte peculiar de les faccions d’una persona.» From Wikipedia, the free encyclopedia
La fisiognomia és la paraciència que estudia la fisonomia[1] humana en funció de les emocions i els sentiments. Estudia les transformacions que en l'aparença fisonòmica produeixen els sentiments i emocions, més concretament, estudia el gest com a eina de comunicació no verbal.
Aquest estudi s'empra per a les arts escèniques i plàstiques:
Aquest estudi del gest ha estat al llarg de la història objecte de tractaments molt diversos. Es pot situar al llarg d'un continu que va des de l'adscripció a un instint fisiognòmic — dintre de la més pura tradició esotèrica—, fins a l'estudi positivista del gest. Val a dir, des de l'extrem en què la fisiognomia explica tota la fesomia, fins a la fisiognomia —d'arrel leonardesca—, com explicació puntual del gest en funció dels sentiments i emocions de la persona humana.
Al llarg dels segles han coexistit els dos extrems. El plaer antropocèntric, sempre frustrat d'identificació de la persona humana com a centre de l'univers —"fills de Déu", "imatges de Déu"—. Centres de l'univers i alhora producte i fills de l'univers: el debat entre aquesta idea i la realitat d'ésser fills de la història —certament de l'univers, en minúscules, però— resulta un debat subtil, ple d'equívocs i creador d'innumerables teories. Unes més enllà, d'altres més aquí en funció de les necessitats de grandesa de cada època de la història de la cultura.
Afirma Centini que «presumptuosament la fisiognomia vol demostrar l'existència d'un llenguatge somàtic basat sobre un instint fisiognomònic innat (...)».[2] Aquest instint fisiognòmic apareix a Marker.[3] Aquesta afirmació demostra com pot arribar a ser de confusa la qüestió.
Si no es pot parlar d'un llenguatge verbal instintiu molt menys en referència al llenguatge no verbal. El llenguatge dels gestos varia, com el llenguatge verbal a cada cultura. I dintre de cada cultura inclús entre els diferents grups socials. I, més encara, a les diferents situacions o ambients socials. Buscar-hi una estandardització és una tasca tan inútil com impossible. L'intent de fer de la fisiognomia alguna cosa més que una eina auxiliar per a la representació de l'aparença humana desemboca irremeiablement en la pseudociència o l'esoterisme. És com si volguéssem constituir en ciència l'habilitat per a llegir les línies de la mà.
La inconsistència d'aquest instint fisiognomònic queda ben palesa a les pàgines centrals del text de Marker en què fa l'anàlisi fisiognomònica dels diferents personatges històrics. Realment una mirada sobre la vestimenta o el vocabulari de la persona pot resultar més aclaridora.[3]
Caroli [4] enfoca l'objecte de la fisiognomia cap a la psicologia i la pintura. És el primer text, a les meues mans, que estudia clarament la història de la pintura en funció de la fisiognomia. Des de Il cinquecento fins Il novecento ofereix un interessant estudi comparat tant dels artistes —amb referències concretes a l'obra—, com dels teòrics —que en la majoria dels casos són artistes també—. Per aquesta raó desenvoluparem els comentaris del text a aquest apartat.el text de Caroli, 1998, es converteix doncs, des d'ara en l'eix vertebrador d'aquest estudi.
Cal fer esment de l'absència de qualsevol referència a la contrareforma catòlica. Com és ben conegut, del Concili de Trento isqueren directrius clares i contundents referents a la iconografia i l'art en general. S'ha d'anotar igualment el silenci — quan no passen de puntetes—, de la majoria dels autors italians en tot allò que pertoca negativament l'església catòlica. S'hi observa una mena d'autocensura al respecte.[5]
«Les coses començaven a ser, amb consciència creativa, espill fidel i, alhora variable, de les cuites que agitaven els cors»[5] L'autor manifesta un optimisme notable en aquest punt. No obstant això, caldrà esperar fins al segle XX, amb artistes com Van Gogh, els impressionistes i Edvard Munch, perquè les representacions siguin autèntics miralls de l'ànima. Ara, per expressar la melancolia, els pintors ja no requereixen la representació de cranis o rostres sostinguts dramàticament. La visió global de la pintura expressa, i ara cada element parla per si mateix. Més que cada gest concret, la pintura transmet sentiments com la melancolia, l'esperança o la solitud. La presència humana gairebé ja no és necessària, com es pot apreciar comparant els primers plans de Theodore Géricault, les Melancolies de Domenico Fetti o Grechetto amb la Malenconia de Munch. Posteriorment, s'iniciarà l'època blava de Picasso (1901-1903).
Annibale Carraci i Felippo Baldinucci (1624-1696) ja van abordar aquest tema a Notizie de'professori del disegno (1681-1728), Florència.
Font:[5]
Pintors: Guiseppe Maria Crespi :
Francisco de Goya:
Giacomo Ceruti:
Jean-Antoine Wattea:
Giuseppe Maria Mitelli:
William Hogarth:
Teòrics: William Hogarth, L'anàlisi de la bellesa,1753.
Hogarth, William, Anàlisi de la bellesa[7]
Burke, Recerca filosòfica sobre l'origen de la nostra idea del sublim i la bellesa,[8]
Crida l'atenció la inclusió de la Grècia Clàssica a l'afirmació: «(...) la cultura occidental ha heretat una idea canònica de la figura humana, una idea evolucionada, però sense modificacions substancials, des de la Grècia Clàssica fins al trànsit entre els segles XIX i XX.».
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
