situació per la qual una persona és considerada propietat d'una altra, i és forçada a treballar From Wikipedia, the free encyclopedia
L'esclavitud, esclavisme o esclavatge (del grec medieval sklábos que al seu torn significa eslau, per ser aquests els esclaus més freqüents quan es va encunyar el terme)[1] és la condició que implica el control d'una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d'altres formes de coacció. L'esclavitud s'ha utilitzat[2] com a força de treball o bé com a mercaderia. La forma d'esclavitud que implica la propietat legal de les persones actualment està prohibida a tots els països del món.
.jpg)
En sentit estricte, esclaus són aquells que treballen per algú altre sense cap mena de remuneració i que no tenen cap dret.
La Convenció sobre l'esclavitud promoguda per la Societat de Nacions celebrada el 25 de setembre del 1926 la va descriure com "... l'estatus o condició d'una persona sobre la qual s'exerceixen algun o tots els drets de possessió ... Així s'entén que un esclau és aquell que no pot deixar o abandonar el seu amo, propietari, cap, controlador, ... sense un permís explícit i que serà retornat a aquest si s'extravia o s'escapa. Han de posseir-se o controlar-se de manera informal. El control s'ha de fer complir mitjançant acords oficials o tàcits amb la policia o d'altres autoritats - pels amos que tenen alguna influència amb les autoritats, degut a la seva condició de persones riques o posseïdores de terres."
Hi ha molts textos internacionals que han intentat definir la noció d'esclavatge.
L'esclavitud a Espanya va ser una pràctica habitual dels diferents regnats de la península Ibèrica durant l'edat mitjana, que es va estendre a l'edat moderna a les possessions espanyoles a Amèrica. L'esclavitud va ser abolida al territori peninsular el 1837, però va continuar a les colònies espanyoles fins a finals del segle xix, a Puerto Rico fins al 1873 i a Cuba fins al 1880. Des de mitjans del segle xv, van començar a arribar als ports de la Baixa Andalusia vaixells carregats d'esclaus, principalment de dues procedències: aborígens de les illes Canàries, a mesura que anaven sent conquerides per Castella; i africans de pell negra capturats o comprats pels portuguesos a Guinea. La demanda més gran d'esclaus era per al treball domèstic: així, dos de cada tres eren dones.[7]
Segons Antonio Domínguez Ortiz i Bernard Vincent, "la esclavitud era un fenómeno frecuente en la España Moderna, si bien limitado en su extensión geográfica, pues sólo en el sur, en la Corte y en algún otro punto aislado como Valencia llegó a tener gran densidad". La immensa majoria dels esclaus eren negres africans i moros del nord d'Àfrica, però també mudèjars i moriscos esclavitzats arran de la Guerra de Granada i les diverses rebel·lions morisques del segle xvi, especialment la de les Alpujarras. El nombre d'aquests últims es va incrementar quan un nombre indeterminat (segurament no gaire elevat) se'n va lliurar voluntàriament com a esclaus per evitar l'expulsió decretada per Felip III el 1609.[8]
L'esclavitud al Canadà inclou tant l'esclavitud que es va practicar per les Primeres Nacions en el territori que actualment ocupa el Canadà abans de la colonització europea, com l'esclavitud en l'època colonial que va existir fins que el 1833 fou oficialment abolida.
Alguns esclaus eren descendents d'africans, però la majoria foren amerindis (anomenats popularment com panis, una corrupció de pawnee). A l'actual Canadà l'esclavitud va afectar sobretot a membres de grups aborígens. Mai hi va haver un nombre destacat d'esclaus afroamericans però els nadius del territori van ser sovint esclavitzats pels seus rivals i fins i tot una minoria d'ells foren comprats per administradors colonials fins que el 1833 es va abolir el comerç d'esclaus a l'Imperi Britànic.
Hi va haver un petit nombre d'esclaus africans que foren portats pels europeus a Nova França, Acàdia i posteriorment a l'Amèrica del Nord britànica durant el segle xvii. Aquests provenien de les colònies americanes i no hi va haver vaixells esclavistes que van arribar directament a l'actual Canadà des d'Àfrica.[9] Es considera que a Nova França hi va haver alguns centenars d'esclaus.[9] Aquests foren servents domèstics i treballadors agrícoles. Al Canadà no van existir plantacions a gran escala i per això no calien molts esclaus per a treballar-les com passava a altres zones d'Amèrica, entre Virgínia i el Brasil.
Com que el rol primerenc del Canadà en el comerç trans-atlàntic fou minso, la història de l'esclavitud al Canadà sovint és ofuscada per l'esclavitud que es va practicar en altres parts del continent americà. L'historiador jamaicà-canadenc Afua Cooper va afirmar que l'esclavitud és el "secret més ben guardat del Canadà, tancat en l'armari Nacional".[10]
L'esclavitud als Estats Units es refereix a la institució legal que va existir als Estats Units d'Amèrica durant els segles xviii i xix. L'esclavitud va ser practicada a l'Amèrica britànica des del principi de l'era colonial, i va ser fermament establerta quan es va signar la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. Després d'això, va existir una expansió gradual de l'abolicionisme en el Nord, mentre la ràpida expansió de la indústria del cotó des de l'any 1800 va causar al Sud aferrar-se fortament a l'esclavitud, i intentar expandir-la als nous territoris occidentals del país. Així, l'esclavitud va polaritzar la nació en estats esclavistes i estats lliures mitjançant la línia Mason-Dixon, que separava a Maryland (esclavista) i Pennsilvània (lliure).
El fenomen dels esclaus que fugien i buscaven guanyar la llibertat és tan vella com la mateixa institució de l'esclavitud. A la història de l'esclavitud als Estats Units, els esclaus fugitius (fugitive slaves o runaway slaves) eren els esclaus que volien abandonar el seu propietari i viatjaven sense autorització; generalment intentaven arribar a altres estats o territoris en els que l'esclavitud estava prohibida com el Canadà. Moltes lleis esclavistes intentaven controlar el moviment dels esclaus, que havien de portar passaports oficials si viatjaven sense el seu propietari.
En la llei Fugitive Slave Act de 1850 es van augmentar les penes contra els esclaus fugitius i la gent que els ajudava. Això va provocar que els esclaus fugitius intentessin abandonar els Estats Units en direcció a Mèxic o a Canadà. Els defensors de l'esclavitud afirmaven que la majoria dels esclaus preferien continuar amb aquest estatus; tot i això, es considera que un milió i mig de persones van escapar-se per obtenir la llibertat, cosa que representa un de cada cinc dels esclaus estatunidencs. Es creu que aquest nombre no fou superior perquè molts esclaus no sabien cap on anar o què havien de fer per a sobreviure.
La història de l'esclavitud comença amb l'antiguitat. Els primers escrits en els quals es té constància de la presència d'esclaus en una gran civilització és en Mesopotàmia durant l'època sumèria, si bé molt limitada. En l'antic Egipte un nombre d'esclaus suficient per tenir certa importància social es va donar només en alguns períodes, especialment en l'Imperi Nou. L'origen dels esclaus provenia de les conquestes i no existia una regulació jurídica sobre aquests. Era un altre període també anomenat Cicle de Ceso.
Noè, cultivador de la terra, començà a plantar la vinya. Havent begut vi, s'embriagà i es despullà enmig de la seva tenda. Cam pare Canaan, veié la nuesa del seu pare i ho feu saber als seus germans que eren fora. Tenint la cara tombada, no veieren la nuesa del seu pare. Noè es despertà de la seva embriaguesa i, quan va saber el que havia fet el seu fill més petit, digué:
Malaït sigui Canaan!
Que sigui per als seus germans
esclau dels esclaus. Gn 9,20-27
Alguns filòsofs de l'antiguitat creien que l'esclavitud era natural i necessària; Aristòtil va declarar que tots els bàrbars eren esclaus des del seu naixement. D'acord amb la llei romana "els esclaus no tenien cap representant a l'Estat, no tenien cap nom, no tenien cap títol, ni cap registre; no tenien dret al matrimoni, ni cap protecció contra l'adulteri; podien ser comprats i venuts o regalats com a propietats personals; podien ser torturats, fins i tot, fins a la mort si així ho creia convenient el seu amo".
Els esclaus de les ciutats gregues i romanes, oposadament als dedicats a l'agricultura, tenien algun tipus d'oportunitat de manumissió. A Roma eren considerats una classe social (hi ha autors que els consideren els inicis del proletariat) i l'única propietat que els era permesa era el do de la reproducció. Els esclaus tenien poques esperances de tenir una vida millor i eren posseïts i intercanviats, com a béns, pels homes lliures. Tenien un preu com a "instruments humans", però la seva vida no en tenia i els seus patrons podien matar-los amb total impunitat. Tot i això, hi havia una classe d'homes i dones alliberades, anomenat liberti, en tots els períodes de la societat romana. Aquests homes i dones alliberats eren famosos per a donar exemple i esperança a la resta, però tenien alguns drets menys que els homes nascuts lliures. Encara que esdevinguessin homes rics i poderosos, seguien sent considerats vulgars. Els fills d'aquests homes i dones alliberades eren completament lliures i amb ple dret.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà i la seva fragmentació en estats gots els esclaus es feudalitzen, és a dir resten units al territori controlat pel senyor feudal. Són els anomenats serfs de la gleba.
El 1444 es va obrir a Lagos, a la costa de l'Algarve el primer mercat d'esclaus d'Europa[11] de resultes d'una expedició de sis caravel·les cap a Guinea, que no va arribar al seu objectiu però que pel camí va capturar nombrosos negres.[12] El 18 de juny de 1452, el Papa Nicolau V va publicar la butlla que Dum diversas que autoritzava el comerç d'esclaus a l'Àfrica Occidental.[13] i autoritzava als portuguesos a conquerir els sarraïns i els pagans i a consignar-los a l'esclavitud.[14] El Papa Calixt III va reiterà la butlla el 1456.
L'esclavatge va ser un element imprescindible en l'explotació de l'Amèrica colonial. Les societats esclavistes foren un conjunt social de persones que tenien com a objecte la compra i venda de persones. El continent amèrica va quedar relativament despoblat per les epidèmies portades pels europeus. Portuguesos, espanyols,[15] francesos[16] i anglesos[15] van aprofitar el tràfic d'esclaus africans que ja existia per portar milers de treballadors forçats a les colònies. Allà eren intercanviats per productes colonials que eren portats als països europeus. Els esclaus que eren capaços de suportar les condicions dels vaixells en els quals eren transportats, un cop a Amèrica, eren posats a treballar a les plantacions de productes colonials sota unes condicions inhumanes.
Fou precisament entre els segles XVIII i xix quan començaren a sorgir els moviments abolicionistes als països de cultura occidental. Personatges com el diputat anglès William Wilberforce o l'escriptora estatunidenca Harriet Beecher Stowe van encapçalar autèntics moviments socials de masses o esdevingueren potents generadors d'opinió que clamaren per l'abolició del règim d'esclavatge sobre els altres éssers humans.
L'esclavatge va ser prohibit el 1833 al Regne Unit, el 1865 als Estats Units d'Amèrica i el 1880 a Espanya.[17]
El 2012 hi ha més població humana esclava que a qualsevol altre moment de la història de la humanitat.[18] Una estimació feta el 2014 repetí l'afirmació, detallant que la població esclava està ocupada principalment a les indústries de la xocolata, el cafè, la roba i el sexe.[19]
L'esclavitud és considerada avui en dia il·legal a tots els països del món i és una activitat criminal condemnada per les convencions de les Nacions Unides. Malgrat això, en alguns països com Myanmar i Sudan encara existeix, així com l'explotació infantil, que inclou la prostitució infantil i l'explotació de la mà d'obra infantil també existeixen en algunes regions de l'Àsia de l'Est, l'Àfrica i l'Europa de l'Est. Aquestes persones podrien ser considerades esclaves, ja que no tenen dret a queixar-se ni a abandonar aquesta situació perquè podria perillar la seva integritat física. El tràfic de persones consisteix a transportar i vendre persones per a l'esclavitud, especialment sexual.
L'Estat Islàmic es dedica entre d'altres a l'esclavatge sexual.[20]
La transmissió hereditària de l'estatus d'esclau és recurrent durant tota la història. Les modalitats i el grau de formalització de les regles de la transmissió de la condició d'esclau són variables. Durant l'època romana clàssica, l'estatus s'hereta de la mare i no hi ha atenció sobre la condició del pare.[21] Als Estats Units la legislació és no és immòbil en el temps i hi ha diferències en els diversos estats, però la transmissió de la condició d'esclau per via materna és més dominant. Els primers textos que en parlen són l'estatut de Maryland de 1664 i el codi de Virgínia de 1705.[22] Normalment la llei va respondre, en els rars casos d'unions entre dones lliures i homes esclaus, imposant als infants l'obligació de servir el senyor del seu pare, per tota la vida o per un temps determinat.[23]
Al califat d'Úmar ibn al-Khattab, a la segona meitat del segle vii, la legislació islàmica diu que un infant d'una dona esclava és lliure si el propietari és el seu pare i la mare d'aquest és alliberada quan mor l'amo.[24] La legislació islàmica és continuista de les legislacions mesopotàmiques, que en són la font: un pare lliure i vidu que s'esposa amb una esclava pot fer del seu infant el seu hereu si l'adopta expressament. La descendèncs d'una mare lliure i d'un esclau és automàticament lliure.[25]
El codi d'Hammurabi menciona sancions jurídiques que condueixen a l'esclavatge com, per exemple, el repudi dels pares a un nen adoptat.[26] A l'època de la República Romana, algunes infraccions estaven castigades amb la pèrdua de drets cívics: els desertors i els ciutadans que han robat als cens poden ésser venuts com esclaus per un magistrat, tot i que fora de Roma.[27] Durant l'Imperi Romà sovint es condemnava a les mines. Als Estats Units, els negres lliures podien ésser condemnats a l'esclavitud per un conjunt d'infraccions jurídiques: acollir a un esclau fugitiu, restar en certs estats com Virgínia un any després de la seva emancipació.
Històricament, l'esclavitud afecta les poblacions més fràgils, i en primer lloc als nens. La sort d'un infant abandonat el conduïa sovint a l'esclavatge a Mesopotàmia i després a l'antiga Grècia i Roma.[28] En aquestes dues últimes civilitzacions clàssiques, el dret d'exposition autoritza l'abandonament d'un infant, sobretot davant un edifici públic, com un temple. L'infant normalment és sotmès a l'arbitrarietat del seu "benefactor" i rarament escapava a l'esclavatge.
A més a més, un infant també podia ser venut. S'han trobat contractes de la venda d'infants ja des de la tercera dinastia d'Ur, cosa que indica que aquesta pràctica ja es feia a les civilitzacions mesopotàmiques.[26]
La servitud per deutes és un procediment, a vegades jurídic, que consisteix en l'abandonament de les possessions d'una persona en favor del seu creditor. Fou molt freqüent entre els pagesos pobres atenencs, fins al punt que Soló ho va prohibir al segle vi aC. També va ser una de les formes persistents de l'esclavatge en èpoques més modernes.
Els presoners de guerra, tot sovint al curs de la història, han acabant esdevenint esclaus. Ho testimonia l'aflux d'esclaus a Roma després de moltes campanyes militars victorioses, com La destrucció de Cartago que al 146 aC ocasiona la reducció en esclavatge de 200.000 presoners o la guerra de les Gàl·lies provocà la deportació d'un milió de persones.[29] o el manteniment de l'esclavatge a la península Ibèrica durant les lluites entre àrabs i cristians entre els segles VIII i XV. En l'actualitat, el Conflicte de Darfur és un exemple entre els lligams entre l'esclavitud i els conflictes armats.
Les ràtzies, practicades pels pirates o en nom d'una entitat política, són un altre mitjà d'aprovisionament d'esclaus. Durant la Roma clàssica, la pirateria mediterrània va alimentar un comerç especialitzat que tenia ports com l'Illa de Delos. La pirateria dels barbarescos resta activa al Mediterrani fins al segle xix.
Amb l'arribada i conquesta d'Amèrica, pels europeus, es van traçar plans d'expansió que exigien mà d'obra barata. Al principi es va esclavitzar als pobles indígenes americans però la legislació espanyola es va plantejar molt aviat la sol·licitud de l'esmentada pràctica (gràcies als escrits de Bartolomé de las Casas i de l'Escola de Salamanca), i va fer que s'importessin, talment com qui mercadeja amb altres tipus de béns, persones esclavitzades d'Àfrica, que a més tenien major resistència física i a les malalties, especialment les tropicals, i d'aquesta manera començà un comerç a gran escala d'esclaus africans: el comerç negrer o Maafa. L'anomenat comerç triangular era una ruta comercial transatlàntica que connectava els principals ports europeus, la zona africana de la Guinea i les Amèriques. Ala Guinea els mercaders europeus intercanviaven manufactures per esclaus, que a les Amèriques eren venuts per productes colonials (sucre, tabac, cacau…), els quals eren portats de nou a Europa. Els esclaus venuts a Amèrica servien per augmentar la producció dels productes que es portaven cap a Europa, de manera que el triangle es retroalimentava.
Cap al segle xvii hi va haver un gran increment en el nombre d'esclaus a causa de la seva importància com a mà d'obra, en les explotacions agrícoles de gran extensió (sistema de plantacions) en Amèrica del Nord, del Sud i, principalment, en el Carib. Segons l'historiador britànic Eric Hobsbawm la xifra d'esclaus africans transportats a Amèrica seria d'un milió en el segle xvi, de tres milions en el xvii i arribaria als set milions en el segle xviii, permetent una enorme acumulació de capital de cara al desenvolupament del capitalisme europeu durant la Revolució industrial.[30]
Aquest increment al comerç negrer va estar acompanyat, en la majoria dels casos, per una forta ideologia racista: els negres eren considerats éssers inferiors, assimilats freqüentment a animals, sense si més no poder ser considerats subjectes de dret i per tant considerats, jurídicament, com a coses. Encara que especialment, el debat era inicialment en si els individus de raça negra tenen ànima humana, ja que en cas afirmatiu aquesta activitat seria considerada il·legal per l'Església, la qual cosa va portar a un fort moviment per afirmar que els subjectes de raça negra no tenen ànima. En el cas dels indígenes d'Amèrica s'havia decidit que tenen ànima per la qual cosa no se'ls podia esclavitzar. De fet era costum a moltes plantacions explotar l'esclau sota severes condicions fins a la seva mort, ja que sortia més barat comprar nous esclaus que millorar les seves condicions de vida. La font d'esclaus va ser Àfrica, i l'Illa de Gorée, colònia francesa, va ser el lloc precís on es va establir el mercat d'esclaus, també conegut com el lloc sense retorn i on se separaven definitivament les famílies desintegrades per l'esclavitud.
De forma similar els àrabs van mantenir un important tràfic d'esclaus africans, tant a través de rutes creuant el Sàhara com a través de la costa de l'Àfrica oriental, fonamentalment l'illa de Zanzíbar. Aquest comerç es va estendre del segle vii fins al segle xx i va assolir proporcions similars o superiors al comerç negrer de l'Atlàntic.
El nombre de persones esclavitzades procedents de l'Àfrica varia, segons diferents estimacions entre els 10 i els 28 milions de persones,[31] encara que hi ha els qui parlen de 60 milions. Fins a 1850, almenys 13 millones van anar a parar a les colònies d'Amèrica, especialment Amèrica del Nord i el Carib. A més l'investigador Enrique Peregalli, calcula que caldria afegir un 25% de morts durant les captures i un altre 25% durant el viatge per l'Atlàntic.[32] També es calcula que uns 17 milions van ser venuts a l'Índic, Orient Mitjà i el nord de l'Àfrica.
Les principals potències esclavistes que van estar implicades en el comerç i transport de persones esclavitzades procedents d'Àfrica a la Tracta Atlàntica, serien segons estimacions:[33]
El comerç negrer va tenir un paper important en la història de l'esclavitud a Catalunya, sobretot a partir del segle xviii amb la unificació de les dues corones. Els mercaders catalans arribaren a assolir una vertadera hegemonia en el comerç d'esclaus a Cuba durant la primera meitat del segle xix, que fou afavorida per la retirada del Regne Unit i dels Estats Units en el tràfic de negres. Es tractava del mateix model de comerç triangular, en què els catalans venien productes adquirits a Cuba com aiguardent, cotó i pólvora als reis de les tribus locals i a canvi obtenien els esclaus que la tribu havia capturat. Entre els negrers catalans que traficaven amb esclaus a Cuba també hi participaren mercaders mallorquins, com ara el capità i empresari Miquel Oliver.[35]
Els beneficis que obtengueren els comerciants i burgesos catalans d'aquest tràfic d'esclaus entre final del segle xviii i començament del xix serviren per finançar les grans fàbriques de tèxtil que encapçalaren la Revolució Industrial a Catalunya i més tard posaren les bases del primer catalanisme amb el moviment cultural de la Renaixença.[35]
Les funcions de l'esclavitud han variat molt segons les societats i els períodes històrics. En primer lloc, tradicionalment es fa una distinció entre la base de la importància que han tingut els esclaus en l'economia general, la producció i les relacions simbòliques. Així, s'ha designat una societat en la que els esclaus ocupen una funció indispensable en el seu funcionament global amb els termes de "societat esclavista" (société esclavagiste (en francès), slave society(en anglès)), per distingir-la de les societats amb esclaus (sociétes à esclaves (en francès), society with slave (en anglès)), que utilitzen els esclaus però aquests no són indispensables en el seu sistema econòmic i social. La historiografia considera, generalment, les societats antigues grega[36] i romana, el sistema econòmic i social de les Antilles[37] i altres zones del continent americà durant el període colonial (segles XVII-XIX) i del sud els Estats Units abans de la Guerra Civil dels Estats Units com a societats esclavistes. En canvi, l'edat mitjana occidental o el món àrab, que han conegut l'esclavitud, són societats amb esclaus i no societats esclavistes.[38]
Els esclaus, al llarg de la història, han tingut moltes funcions socials. En les societats antigues, els esclaus també són presents a tots els sectors econòmics, però no en tenien cap de propi, reservat per a ells. Podien exercir de professions com metge o mestre, eren molt presents en els sectors de manipulació dels diners (particularment la banca,[39] però també en l'artesanat. Aquest cas és una excepció a la història, ja que normalment els esclaus han estat exclosos de certes professions i han estat confinats en els treballs considerats com més degradants.
Es pot distingir, en el curs de la història, un cert nombre de professions recurrents de l'esclavitud. En el sector privat, la utilització en les mines i com a mà d'obra agrícola, destacant en l'economia de plantació, és comú a una gran part de les societats esclavistes. L'esclavatge domèstic, així com l'esclavitud sexual són, segurament, encara més representats al llarg de la història. A més a més, també és freqüent la utilització per l'Estat per a fer tasques en treballs públics i físics. L'ús d'esclaus per a fins militars o de policia pública, més rar, és una de les característiques de la civilització musulmana.
A l'antiguitat, els esclaus són indispensables en les pedreres que forneixen de material els grans edificis de les ciutats romanes i gregues. A Atenes, els esclaus són els principals extractors de les mines de plata de Laurion, necessàries per a l'estabilitat monetària de la ciutat grega.[40] Lauffer també estima que uns 30 000 esclaus pogueren treballar a mines i els seus molins de tractament.[41] Durant l'Imperi Romà, la condemna a les mines (ad metalla) fou part de les sancions jurídiques més utilitzades. A l'edat mitjana, els esclaus són utilitzats, per exemple a Gènova en l'explotació de les salines.[42] A les colònies espanyoles d'Amèrica, els esclaus negres, però sobretot els indígenes, foren massivament utilitzades en les mines d'or, plata i coure. Els portuguesos van importar esclaus negres per a l'explotació dels jaciments aurífics de Minas Gerais descoberts a finals del segle xvii.
Tot sovint lligat als grans dominis, l'esclavatge agrícola va tenir un gran desenvolupament a l'antiguitat.. A Atenes, van dominar les explotacions que eren superiors a les forces de treball de les quals disposava una família.[43] A Esparta, els Ilotes, que tenien un estatus proper als esclaus, eren els principals aprovisionadors de la ciutat. A les acaballes de la República romana, les importants oliveres i vinyes de la Itàlia central van emprar gairebé exclusivament esclaus;[44] l'ergastula fou una de les modalitats de gestió de la població d'esclaus considerada com la més perillosa. En aquestes regions amb una alt percentatge de població esclava, sobretot el sud de la península Itàlica i Sicília on hi hagué les grans revoltes d'esclaus que van succeir davant la república romana.
Tot i el desenvolupament de la servitud a Occident a partir del segle viii, l'esclavatge va continuar present al món rural, sobretot als dominis agrícoles dels monestirs.[45] En el món àrab, l'ús a gran escala d'esclaus en els dominis agrícoles és gairebé absent, amb dues úniques excepcions: a Mesopotàmia, al segle ix i a Zanzíbar, al segle xix, degut a l'explosió de la demanda del clavell d'espècia. A Mesopotàmia, els esclaus eren utilitzats sobretot per la indústria de la canya de sucre, que necessitava molta mà d'obra. Després de les croades, Europa va reprendre aquest ús dels esclaus on va exportar aquesta indústria, sobretot a la península Ibèrica i le silles mediterrànies. L'exportació d'aquesta economia de plantació pels portuguesos a les illes atlàntiques (Canàries, Sao Tomé) i després pels espanyols a Amèrica n'és una continuïtat. Aquest sistema va esdevenir característic de la colonització americana. La canya de sucre també fou important a l'origen del tràfic d'esclaus negrer que succeí a partir del segle xvi. Posteriorment, les indústries del tabac i del cotó van sostenir, al sud dels Estats Units, el nivell de demanda de mà d'obra esclava.
Malgrat no sigui una funció directament econòmica, l'esclavitud domèstica permet els seus propietaris d'obtenir temps lliure (otium) indispensable per a les seves activitats socials, polítiques i artístiques. És molt generalitzada a Roma i a Atenes, on fins i tot els ciutadans pobres tenien sovint un esclau domèstic. Així, segons Finley, a Atenes, tots els homes en posseïa almenys un.[46]
En el món àrab, on els esclaus eren gairebé absents en el món agrícola, eren gairebé omnipresents a l'esfera domèstica. La divisió sexual del treball és, gual que a l'antiguitat grecoromana, molt marcada.[47] La gran majoria dels "petits Blancs", els pagesos pobres de les Antilles francesos, també posseïen un esclau per a les tasques domèstiques. A l'alta societat, els esclaus domèstics també servien per a ostentat. Es creu que a l'apogeu de l'Imperi Assiri una família posseïa, de mitjana, una mitjana de tres a cinc esclaus.[48] Al segle x, un califa de Bagdad del Califat Abbàssida tenia almenys 10 000 esclaus.[49]
L'explotació del cos de les dones per les funcions reproductives o de plaer és recurrent en relació a l'esclavitud. Hi ha escrits mitològics antics que indiquen el caràcter comú de l'esclavisme sexual a l'antiguitat. El cicle èpic esmenta molts exemples d'aquesta forma d'esclavatge; inclou la sort reservada pels aqueus a les dones de Troia després de la presa de l'Àsia Menor. L'esclavitud sexual és molt estesa al món antic, sia per la prostitució[50] però sobretot per les relacions sexuals entre amos i esclaus dels dos sexes; els testimonis indiquen que aquests eren normal a Roma.[51]
Al món àrab, l'explotació sexual constitueix, per Gordon Murray, "la raó més important per a obtenir esclaves".[52] L'estatut de concubina també és reservat únicament a les esclaves;[53] en cas de tenir infants, aquests eren protegits de la venda i es podien alliberar.[54] A les cases més importants, la vigilància de les dones dels harems està confiada a un o diversos eunucs, que constitueixen una altra encarnació del poder d'acord amb l'amo sobre les funcions de reproducció de les esclaves. A l'Imperi safàvida els eunucs van arribar a ser molt influents políticament.[55] Els harems i el concubinatge són dos elements fonamentals de la societat patriaracal.
En el món cristià no existeix el concubinatge, però l'explotació sexual dels esclaus de les colònies americanes era freqüent. Això es veu en l'alt nombre de mestissos que fins i tot va obligar les autoritats a legislar sobre la temàtica.
Són propietat de l'Estat i assumeixen tasques per a l'interès general. Els esclaus poden ser empleats com obrers, secretaris o comptables a l'administració, essencials pel bon funcionament dels diversos serveis públics. Les primeres aparicions dels serveis de bombers són a l'antic Egipte, però a Roma, el servei el feien esclaus.
La qüestió sobre la rendibilitat de l'esclavitud comença al segle xviii amb el pensament econòmic preclàssic i clàssic. Argumentant que és millor el treball lliure, els fisiòcrates i Adam Smith van contestar el valor econòmic de l'esclavitud. Es troba traces d'aquesta argumentació entre alguns pensadors de les Llums i, més tard, en el si dels antiesclavistes. El fisiòcrata Dupont de Nemours resumeix un conjunt d'arguments que diuen que l'esclavitud no és rendible:" l'arithmétique politique commence à prouver [...] que des ouvriers libres ne coûteraient pas plus, seraient plus heureux, n'exposeraient point aux mêmes dangers et feraient le double de l'ouvrage ".[56] Segons aquest punt de vista, la productivitat depèn de l'interès del treballador lliure pel seu treball i per l'absència de control. Segons Smith, el salari reemplaça i supera els costos de compra i manteniment dels esclaus.[57]
Alguns abolicionistes diuen que l'esclavitud no és rendible per l'alt cost del manteniment i la vigilància dels esclaus i que les revoltes d'esclaus destrueixen molts béns dels seus propietaris.
Així, s'ajunten les raons dels fisiòcrates amb el desenvolupament d'un mercat interior associat al treball assalariat. A més hi ha els interessos dels que demanen la supressió dels plantadors colonials que penalitzaven els cultivadors metropolitans que és el que passava als Estats Units.
A més, l'esclavatge ha estat denunciat com un fre a la innovació tècnica: això es demostra amb el dinamisme del nord dels Estats Units enfront dels estats del sud.
Als anys 1960 el desenvolupament de la cliometria ha reobert el debat sobre la rendibilitat de l'esclavitud. S'ha admès la irracionalitat del sistema esclavista, enfront del capitalisme del nord del país. Es diu que el feble desenvolupament industrial del sud del país es deu al fet que el preu dels esclaus era massa alt pel seu treball.
L'aproximació cliomètrica ha renovat, no sense polèmiques, les conclusions tradicionals d'aquest debat. Avui no es posa en dubte la rendibilitat de l'esclavitud als Estats Units. Segons Meyer, la taxa de benefici dels plantadors era d'un 5% a un 8%, i fins a uns pics del 10 al 13% a Carolina del Sud o Alabama.[58] Robert Fogel i Stanley Engerman estimen que aquest rendiment és comparable al del nord industrial del país.[59] Els estudis americans insisteixen sobre el fet que l'esclau no és només una força de treball, si no també una inversió: per Conrad i Meyer, l'augment del preu dels esclaus fou contrari a l'índex de creixement del mercat. Fogel ha manifestat que el Sud havia desenvolupat una indústria dinàmica, tot i que depenia de l'agricultura, a través de la transformació de les matèries primeres (sucreries, filatures, molins d'arròs…).[60]
Respecte a les plantacions sucreres antillanes, Paul Butel estima que la taxa de benefici en els moments en què aquest producte estava més car osci·là entre un 15 i un 20%.[61]
Al llarg de la història hi ha hagut diverses maneres en què un individu o grup d'individus han pogut canviar el seu estatus d'esclau: la revolta, el cimarronatge, l'alliberament i les abolicions.
A Roma els esclaus es revoltaren moltes vegades. És famós el cas d'Espàrtac, un antic gladiador que fou mort amb els seus companys a la Tercera Guerra Servil (entre el 73 i el 71aC).
És la fugida d'un esclau fora de la propietat del seu amo a Amèrica, les Antilles i les Illes Mascarenyes a l'època colonial. El fugitiu s'anomenava "marró", "negre marró" i "cimarró"
A l'antiga roma hi havia quatre maneres d'obtenir l'alliberament:
Tot i l'alliberament, el llibert no té els mateixos drets que un ciutadà romà, però els seus fills sí.
A partir del segle xviii comencen a ser importants els moviments abolicionistes de l'esclavitud. Dues raons fonamentals existeixen per a això: l'aparició d'un nou ordre filosòfic i polític a partir de les idees de la Il·lustració, que tenen el seu punt culminant en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 en la Revolució Francesa, i l'aparició d'un nou ordre econòmic a partir de la Revolució Industrial que s'iniciés en Anglaterra, que va fer que el sistema esclavista fos menys convenient que el sistema de treball remunerat. De fet existeix una correlació directa entre industrialització i abolicionisme.
El moviment abolicionista en el Regne Unit comença a ser desenvolupat pels quàquers i molt especialment per l'actuació de Thomas Clarkson qui en 7 anys va recórrer 35.000 milles a cavall per donar a conèixer els horrors de l'esclavisme. El fet que el 1831 es produís en Jamaica la revolta més important en territori Britànic protagonitzada per 20.000 esclaus alliberats que van cremar més de 100 plantacions, va convèncer el govern britànic de la impossibilitat de mantenir el règim.[62]
La Convenció sobre l'Esclavitud, promoguda per la Societat de Nacions i firmada el 25 de setembre de 1926, entra en vigor des del 9 de març de 1927. Acaba oficialment amb l'esclavitud i crea un mecanisme internacional per perseguir els qui la practiquen. Les Nacions Unides, com a hereva de la Societat de Nacions, assumeix els compromisos de la Convenció.
A les noves nacions americanes l'abolició, moltes vegades precedida de la llibertat de ventres, es produeix durant el procés independentista, en alguns casos i en altres durant els primers anys de la independència. El primer país en el qual es va abolir l'esclavitud va ser Haití en 1803. A Mèxic va ser Miguel Hidalgo, el 6 de desembre de 1810, qui va abolir l'esclavitud. El van seguir les Províncies Unides del Riu de la Plata en 1813. Entre els últims països en abolir l'esclavitud es troben Portugal el 1878,[63] Cuba, sota domini espanyol, el 1886, i Brasil el 1888. Les revolucions cubanes contra el domini espanyol de finals del segle xix es van sostenir en gran manera en el lent procés d'abolició de l'esclavitud realitzat per les autoritats espanyoles.
En l'Imperi Britànic successives mesures legislatives (1807, 1827, 1833 i 1834) es prohibeix primer el tràfic[64] i posteriorment declaren abolida l'esclavitud. La majoria dels països europeus, en molts casos sota pressió britànica, fan el mateix entre 1830 i 1860. Tanmateix, aquestes noves lleis "proteccionistes" dels drets humans, eren només la façana del que molt temps després va començar a implementar-se, ja que extraoficialment les principals potències van seguir durant molt temps amb el tràfic de persones. No oblidem que la modernització europea de la mà de la revolució industrial, es va dur a terme gràcies a tota la mà d'obra gratuïta que va proporcionar l'esclavitud. Tan sols es van emprar uns 30 vaixells i 1.000 persones per a reprimir el tràfic negrer entre els anys 1808 i 1870.[65]
Anglaterra, que tractava d'influir en les reunions internacionals, va subscriure tractats bilaterals amb Espanya el 1814, en el que es prohibia el comerç d'esclaus.
L'abolició legal de l'esclavitud a l'Espanya peninsular va arribar el 1837 i excloïa als territoris d'ultramar donada la pressió exercida per l'oligarquia de Cuba i Puerto Rico que van amenaçar d'annexionar-se als Estats Units. A la Península l'esclavitud de fet havia acabat amb l'alliberament per part de l'ambaixador del sultà del Marroc dels esclaus musulmans de Barcelona, Sevilla i Cadis, mitjançant la seva compra, el 1766.
Respecte a les colònies en una fase que va des de principis del segle xix fins a 1860, només van defensar l'abolició la pressió britànica i algunes personalitats aïllades que no van tenir èxit.
La pressió anglesa va aconseguir la promulgació de l'esmentada llei de 1837 d'abolició de l'esclavitud a l'Espanya metropolitana i les lleis de prohibició no respectades del tràfic negrer de 1817 i 1835 i de persecució del mateix de 1845 i 1867. Després de la Guerra de Secessió, Estats Units es va sumar al Regne Unit en les seves pressions abolicionistes sobre Espanya.
El 2 d'abril de 1865 es crea la Societat Abolicionista Espanyola per iniciativa de l'hisendat porto-riqueny Julio Vizcarrondo, traslladat a la península després d'haver alliberat els seus esclaus. El 10 de desembre del mateix any funda el seu diari "El abolicionista". Va comptar amb el suport de polítics que van forjar la Revolució de 1868, "La Gloriosa" que va destronar a Isabel II d'Espanya.
A conseqüència d'això, en 1870, sent ministre d'ultramar Segismundo Moret, es va promulgar una llei anomenada de "llibertat de ventres" que concedia la llibertat als futurs fills de les esclaves i que va irritar els esclavistes. En 1872 el govern de Ruiz Zorrilla va elaborar un projecte de llei d'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico.
Contra aquest projecte va desencadenar una ferotge oposició. Per coordinar l'acció opositora es van crear a diverses ciutats com Madrid, Santander, Cadis, o Barcelona Cercles Hispàns Ultramarins d'exresidents de l'Antilles i es va impulsar també la constitució a diverses ciutats de la "Lliga Nacional" antiabolicionista. Van instigar insubordinacions de la noblesa al rei Amadeu de Savoia, conspiracions, campanyes de premsa i manifestacions de carrer, com la de l'11 de desembre a Madrid, que va tenir com a rèplica la que va organitzar en aquesta ciutat la Societat Abolicionista Espanyola el 10 de gener de 1873. Tal crispació s'explica, ja que es veia en l'alliberament dels 31.000 esclaus porto-riquenys, un temut preàmbul de l'alliberament dels gairebé 400.000 esclaus cubans.
Precisament, l'oposició a aquest projecte de llei abolicionista va ser un dels elements més visibles, en la premsa conservadora, de crítica al rei Amadeu, retraient-li que no s'enfrontés de forma dubtosament constitucional, a un Parlament dominat per una aliança, en aquesta qüestió, de monàrquic-progressistes (com el mateix cap de govern Ruiz Zorrilla) i de republicans (com Castelar o Pi Margall). Segons el Diari de Barcelona, el 7 de febrer de 1873 s'hagués produït un cop militar si el rei l'hagués legitimat amb el seu suport. Al seu lloc, Amadeu va ratificar l'ordre del govern de dissoldre l'arma d'artilleria. A continuació, l'11 de febrer, abdicà.
La llei per la qual s'abolia l'esclavitud a Puerto Rico va ser finalment aprovada el 25 de març de 1873, un mes després de l'abdicació del rei i d'haver-se votat la proclamació de la Primera República Espanyola. Cuba va haver d'esperar set anys més, ja que la definitiva abolició no va arribar fins al 17 de febrer de 1880, ja en el regnat d'Alfons XII.
L'esclavitud no ha pas desaparegut del tot, malgrat que s'hagin abolit el tràfic d'esclaus i l'esclavitud al món occidental. El 1931, el periodista George Shcuyler va publicar: Slaves Today: A Story of Liberia[66] Avui en dia l'esclavatge persisteix a algunes regions del món, com la Península Aràbiga, el subcontinent indi, Níger, Mali o Mauritània. L'Organització Mundial del Treball (OIT) estima que avui en dia hi ha uns 25 milions de persones que viuen en condicions similars a l'esclavatge. Per a definir-ho s'utilitza el terme "esclavitud moderna". Segons l'ONU, cada any hi ha dos milions de persones que són reduïts a l'esclavisme.
L'esclavisme ha reaparegut actualment al Sudan. Els musulmans del nord del país han restablert la xaria i obliguen a treballs forçats als cristians i animistes del sud del país. Molts infants del sud s'utilitzen com esclaus a Khartum, després d'haver massacrat a molts civils del sud.
A Mauritània tot i la prohibició oficial el 1981, l'esclavisme persisteix encara. El 8 d'agost del 2007, el Parlament del país adoptà una llei que criminalitzava l'esclavisme, penat amb deu anys de presó.[67]
A nivell semàntic hi ha situacions assimilades amb l'esclavisme modern:
La pràctica dels infants soldats també pot ser assimilat a una forma d'esclavatge, ja que els infants tenen dependència fisiològica degut a l'ús de drogues fortes.[69]
El 2016, s'estimava que:[2]
Hi ha dies de commemoració de l'abolició a totes les illes de les Antilles excepte l'illa de Saint Barthélemy.[70] El 2006 és l'any del reconeixement de la responsabilitat històrica França en l'esclavisme, la memòria de les víctimes del qual se celebra el 10 de maig en aquest país. Aquest dia també és l'aniversari de l'adopció de la llei Taubira, que va qualificar l'esclavitud com un "crim contra la humanitat". També hi ha lloc a la memòria col·lectiva per a recordar els "negres marrons" i algunes figures particulars com " Solitude ", que ha donat lloc a una novel·la.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
