Dermatomiositis
From Wikipedia, the free encyclopedia
La dermatomiositis és un trastorn inflamatori de llarga evolució que afecta els músculs.[1] Els seus símptomes són generalment una erupció cutània i un augment progressiu de la debilitat muscular.[1] Aquests símptomes poden ocórrer de sobte o desenvolupar-se durant mesos.[1] Altres símptomes poden incloure pèrdua de pes, febre, inflamació pulmonar o sensibilitat lumínica.[1] Les complicacions poden incloure dipòsits de calci en músculs o pell.[1]
 | |
| Tipus | polimiositis, miositis, trastorn cutani i malaltia |
|---|---|
| Especialitat | reumatologia, immunologia, neurologia i dermatologia |
| Clínica-tractament | |
| Símptomes | pàpules de Gottron, eritema i debilitat muscular |
| Exàmens | mesurament de la creatina-cinasa, biòpsia muscular, electromiografia, imatge per ressonància magnètica i prova serològica |
| Tractament | corticoesteroide, azatioprina, ciclosporina, metotrexat i immunoglobulina intravenosa |
| Patogènesi | |
| Localització | zona de la pell i teixit muscular |
| Causat per | malaltia autoimmunitària |
| Classificació | |
| CIM-11 | 4A41.0 |
| CIM-10 | M33.033.0-M33.133.1 |
| CIM-9 | 710.3710.3 |
| Recursos externs | |
| DiseasesDB | 10343 |
| MedlinePlus | 000839 |
| eMedicine | 332783 i 1064945 |
| MeSH | D003882 |
| Orphanet | 221 |
| UMLS CUI | C0011633 |
| DOID | DOID:10223 |
La causa no es coneix.[1] Les teories inclouen que es tracta d'una malaltia autoimmunitària o com a conseqüència d'una infecció vírica.[1] És un tipus de miopatia inflamatòria.[1] El diagnòstic generalment es basa en una combinació de símptomes, proves de sang, electromiografia i biòpsia muscular.[2]
Si bé no hi ha cap cura per a la malaltia, els tractaments en general milloren els símptomes.[1] Els tractaments poden incloure medicació, fisioteràpia, exercici, teràpia termal, ortesis i dispositius assistencials i descans.[1] Els medicaments de la família de glucocorticoides solen ser utilitzats amb altres agents com el metotrexat o l'azatioprina, si els primers no funcionen (prou) bé.[1] La immunoglobulina intravenosa també pot millorar els resultats.[1] La majoria de la gent millora amb el tractament i en alguns el trastorn es resol completament.[1]
Té una incidència aproximada d'1 per 100.000 persones per any.[2] El trastorn sol tenir aparèixer en les dècades dels 40 i 50 anys i les dones es veuen més sovint afectades que els homes.[2] No obstant això, les persones de qualsevol edat poden veure's afectades.[2] Aquest trastorn es va descriure per primera vegada en la primera dècada del segle xix.[3]
Referències
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.