Comandament de Caces de la RAF

Comandament de Caces Tipus aviació militar i comandament Seu RAF Bentley Priory (en) Data de lleva 1 de maig de 1936 Fundació 14 juliol 1936 Dissolució 1968 País Regne Unit Branca RAF Part de Royal Air Force Quarter general RAF Bentley Priory (en) Comandants Oficials destacats ACM Sir Hugh Dowding ACM Sir William Sholto Douglas Guerres i batalles Segona Guerra Mundial Batalla d'Anglaterra Guerra Freda Cultura militar Lema Offence Defence (Defensa de l'Ofensa) El Comandament de Caces de la RAF (anglès: Fighter Command) va ser un dels 3 comandaments funcionals de la Royal Air Force britànica a mitjans del segle xx. Va ser creat el 1936 per exemplificar que la RAF s'expandia abans de la Segona Guerra Mundial, portant un control més especialitzat dels diferents tipus d'avions (caces, bombarders i de patrulles marítimes). Va ser dissolt el 1968 intergrant-lo al Strike Command. Orígens El 20 de maig de 1926 va crear-se l'organització que esdevindria el Comandament de Caces, com un grup de la Zona Interior. L'1 de juny de 1926, la Zona de Combat (com era anomenada) va ser transferida a la Defensa Aèria de Gran Bretanya. El 1932 s'augmentà l'estàtus de la Zona de Combat i va passar a anomenar-se "Comandament de Caces" l'1 de maig de 1936. Durant els anys que van seguir a la creació del Comandament de Caces, el Comandament s'expandí enormement, substituint els seus esquadrons de biplans obsolets per dos dels avions més famosos amb els que la RAF hagi volat mai, el Hawker Hurricane i el Supermarine Spitfire. A més, la defensa de les illes es recolzaria en la ràpida detecció d'invasions (RDF), colpejant ràpida i eficaçment a l'enemic i combatent sobre el sol britànic, evitant així les pèrdues inútils de pilots, com podria succeir durant els atacs al continent. El principal impulsor i promotor[1] d'aquesta nova perspectiva, organització i control va ser el primer cap del Comandament de Caces, Mariscal en Cap de l'Aire Sir Hugh Dowding. La Segona Guerra Mundial La Batalla d'Anglaterra Article principal: Batalla d'Anglaterra La prova de foc del Comandament de Caces arribà a l'estiu de 1940, quan la Luftwaffe alemanya llançà una ofensiva dirigida a obtenir la superioritat aèria sobre el Canal de la Mànega i el Regne Unit com a requisit previ per llançar una invasió amfíbia (Operació Lleó Marí). El Comandament de Caces va ser dividit en diversos Grups, cadascun d'ells controlant una zona diferent del Regne Unit. L'11è Grup (AVM Park) va haver de suportar el major pes dels atacs, ja que defensava el sud-est d'Anglaterra i la ciutat de Londres. Era reforçat pel 10è Grup (AVM Brand), que cobria el sud-oest anglès, el 12è Grup (AVM Leigh-Mallory), que cobria les regions dels Midlands i East Anglia; i el 13è Grup (AVM Saul), que cobria el nord d'Anglaterra i Escòcia. Al final, els alemanys van fracassar en el seu intent d'obtenir la superioritat aèria, però la RAF va haver d'esprémer totes les seves reserves: la mancança d'avions no va ser mai un problema, sinó que el problema eren els pilots, doncs eren abatuts i morts més veloçment del que es trigava a entrenar-los. Va costar mesos al Comandament recuperar-se de les pèrdues patides i poder passar a l'ofensiva. Guanyant la superioritat aèria sobre la Luftwaffe A inicis de 1941, el Comandament de Caces inicià l'onerosa tasca d'adquirir la superioritat aèria sobre la França nord-occidental, llavors sota ocupació alemanya. Al maig de 1941, els esquadrons amb seu a tots els principals aeròdroms de caces operaven conjuntament com Ales de Caces integrals, sota el control tàctic del nou càrrec de "Líder d'Ala", un Comandant d'Ala experimentat veterà de 1940. Es van realitzar diverses penetracions a curta escala per fer entrar a la Luftwaffe en una guerra de desgast, així com per fer-la mantenir caces immòbils a França, especialment després de l'inici de l'atac alemany sobre la Unió Soviètica al juny de 1941. Un gran nombre de Spitfires van ser enviats amb petits grups de bombarders mitjans, sovint en temptatives vanes d'engatjar els caces alemanys en combat. Els resultats d'aquestes operacions eren molt variats, perquè a l'escàs radi d'acció del Spitfire s'unia la presència de dues unitats rivals experimentades: el (JG 2 i el JG 26. Molts dels factors que havien permès al Comandament de Caces guanyar la Batalla d'Anglaterra ara se li giraven en contra: per exemple, quan el 1940 un pilot era abatut i sobrevivia, podia tornar ràpidament als seus esquadrons; mentre que ara es convertia en un presoner de guerra gairebé amb tota seguretat. En aquell any, el Comandament de Caces declarà haver abatut 711 avions de la Luftwaffe, davant 400 pèrdues pròpies.[2] A finals de 1941, amb l'aparició del nou caça de la Luftwaffe, el Focke-Wulf Fw 190, tècnicament molt superior al Spitfire Mark V, la tasca del Comandament de Caces esdevingué molt més feixuga el 1942. Patrulla de Spitfires sobrevolant Gran Bretanya L'agost de 1941, el Vicemariscal de l'Aire Sholto Douglas expressà els seus dubtes sobre l'esperança de prosseguir amb les operacions de caces sobre Europa. Però per un altre costat, els aliats Occidentals necessitaven enfatizar el seu suport a l'esforç de guerra soviètic mitjançant operacions ofensives. Paral·lelament a l'ofensiva diària, el 1941 augmentaren els bombardeigs nocturns contra el Regne Unit. En aquells moments, fins a maig de 1941, l'esforç de la Luftwaffe va anar dirigit tant contra objectius civils com industrials. Les defenses del Comandament de Caces, això no obstant, van millorar gairebé diàriament durant la primera meitat de 1941. El Bristol Beaufighter esdevingué el principal caça nocturn, equipat amb un radar aerotransportat, demostrant ser més efectiu contra els bombarders enemics. El sistema de guia terrestre que tan efectiu s'havia mostrat el 1940 ara guiava els caces nocturns cap als seus objectius i, a més, l'increment de canons antiaeris i de focus de recerca (també controlats per radar) van millorar l'eficiència. Des de l'inici de 1941, les pèrdues de la Luftwaffe van anar en increment (des de 28 al gener fins a 124 al maig). Amb la invasió de la Unió Soviètica necessitant poder aeri a l'est, el Blitz acabà al maig de 1941 amb el Comandament de Caces amb el control absolut dels cels nocturns sobre el Regne Unit. Això ja seria una constant fins al final de la guerra. La difícil tasca d'anar desgastant lentament als alemanys continuà el 1942 i 1943. L'àmplia natura que ara prenia la guerra disgregà molts dels pilots i esquadrons més experimentats en el servei a ultramar, deixant el Grup 11 afeblit per continuar lluitant contra els experimentats i ben equipats grups de la Luftwaffe. Els esquadrons també es van haver de veure participant en esgotadores patrulles defensives, mentre que petites formacions de FW-190 començaven a realitzar atacs fugaços per tota la costa sud, tot i que la nova adquisició del Comandament de Caces, el Hawker Typhoon, demostrà ser capaç de lluitar contra els caces bombarders alemanys. L'ofensiva més notable va tenir lloc sobre Dieppe, quan a l'agost de 1942 va tenir lloc un fracassat atac de comandos. La Luftwaffe i la RAF van enfrontar-se sobre els cels de la ciutat francesa, encontre del qual la RAF en sortí victoriosa en aconseguir evitar que la Luftwaffe pogués interferir sobre la força amfíbia. Tot i les declaracions d'aquells moments, segons les quals els alemanys havien perdut més avions que els britànics (els pilots de la RAF van reclamar fins a 106 victòries aèries), les anàlisis de postguerra mostraren que es van perdre 88 Spitfires contra 23 caces i 24 bombarders de la Luftwaffe.[3] Les estadístiques de 1942 van reclamar 560 victòries pels britànics (de les quals 272 caces alemanys) contra 574 caces diürns de la RAF.[4] Durant la segona meitat de 1942, l'arribada de la 8a Força Aèria de la USAAF, amb els seus bombarders diürns, afegiria deures d'escorta a les tasques del Comandament de Caces. Fins que els grups de caces P-47 Thunderbolt americans no van ser operatius al maig de 1943, els Spitfires van realitzar un paper vital en la protecció dels cada cop majors nombres de bombarders B-17 i B-24 Liberator que operaven sobre l'Europa ocupada. La mancança crònica del radi operatiu del Spitfire significava que aquesta protecció quedava limitada al Canal i a la costa europea. El 1943, el succés més notable va ser administratiu: el Comandament de Caces va ser dividit en la Defensa Aèria de Gran Bretanya i la 2a Força Aèria Tàctica. Com el nom del primer suggereix, el seu objectiu principal era la defensa del Regne Unit davant dels atacs, mentre que l'objectiu del segon era recolzar les forces invasores després d'una eventual invasió d'Europa. La invasió del Continent El 1944 tingué lloc el major esforç de la Defensa Aèria de Gran Bretanya de tota la història. L'Operació Overlord, la invasió de França, va llançar-se el 6 de juny de 1944. Els caces britànics van sobrevolar tota la zona de batalla, juntament amb els seus col·legues nord-americans, per anul·lar la magra oposició alemanya. A més, van oferir suport directe a les tropes de terra atacant posicions i transports enemics. A finals d'any, la prova major del Comandament de Caces (que havia recuperat el seu nom original a l'octubre de 1944) arribà en la lluita contra les bombes volants V-1 durant l'Operació Ballesta. Els caces de la RAF també portaren a terme el bombardeig estratègic de l'operació, mitjançant les operacions d'intrusió de llarg abast que tenien per objectius els camps d'aviació alemanys (en els moments d'enlairar-se o d'aterratge), quan els caces de la Luftwaffe podrien haver estat llançats contra el Comandament de Bombarders de la RAF.[5] Entre 1939 i 1945, el Comandament de Caces de la RAF tingué 3.690 morts, 1.215 ferits i 601 dels seus membres foren fets presoners de guerra. Es van perdre 4.790 avions.[6] El Reial Cos d'Observadors Com a resultat directe dels seus esforços durant la Batalla d'Anglaterra, el Cos d'Observadors va rebre el títol de "Reial" del Rei Jordi VI, esdevenint una branca voluntària uniformada de la RAF des d'abril de 1941 fins al final de la seva existència, quan obtingué el nom definitiu de Reial Cos d'Observadors (el ROC, de l'anglès Royal Observer Corps). El Cos seguiria sent una organització civil, però lluint l'uniforme de la RAF i administrat pel Comandament de Caces. Amb el quarter general a RAF Bentley Priory, el ROC seguí sent administrat pel Comandament de Caces fins al 31 de març de 1968, quan la responsabilitat passà al recentment creat Strike Command. El ROC era una organització d'alerta defensiva que operà al Regne Unit entre 1925 i el 31 de desembre de 1995, en què va ser dissolt. Inicialment creat per al reconeixement d'avions i informes que s'estengué durant ambdues guerres mundials, el cos canvià a un paper d'alerta nuclear durant la Guerra Freda a la dècada de 1950. Uns 10.500 voluntaris del ROC van ser entrenats i administrats per un petit quadre de 69 oficials professionals, sota les ordres d'un Comodor de l'Aire. La Guerra Freda L'English Electric Lightning en vol Tot just després de la II Guerra Mundial, el paper del Comandament de Caces seguia sent el de protegir el Regne Unit d'un atac aeri. No obstant això, l'objectiu canvià d'Alemanya a la Unió Soviètica. La Guerra Freda veié l'amenaça de bombarders soviètics de llarg abast atacant el Regne Unit. Un ala de caces canadenca, l'Ala 1, arribà a North Luffenham a finals de 1951 per reforçar l'OTAN, situant-se en posició d'assistir al Comandament de Caces fins que estigués desplegat a les seves bases a França i Alemanya el 1954-55.[7] Després de 1949, els bombarders soviètics podien carregar armament nuclear, i la seva interceptació era crucial per poder salvar al Regne Unit durant una guerra. Durant les dècades de 1950 i 1960 entraren en servei una llarga successió de caces. Particularment notables foren el Hawker Hunter i el English Electric Lightning. El Lightning va ser l'únic avió supersònic totalment britànic que entrà en servei. Això va ser degut al desastrós programa de defensa de 1957. Durant mitjans de la dècada de 1950, l'actuació dels nous míssils de superfície millorava a un cost desorbitat. El llavors Ministre de Defensa, Duncan Sandys, necessità retallar pressupostos, doncs el Regne Unit estava endavant la possibilitat de caure en fallida a causa de les seves grans despeses militars. La millora dels míssils terra-aire semblava indicar que aviat serien capaços d'abatre qualsevol aeronau en vol. Conseqüentment, el programa de Sandys declarà que els avions aviat serien obsolets. Tots els programes de construcció d'avions van ser cancel·lats; i el Lightning va ser l'únic avió supersònic que se'n salvà. Aquesta decisió, combinada amb l'increment de costos de desenvolupar aeronaus va fer trontollar la indústria aeronàutica britànica i comportà que el Comandament de Caces i, de fet, la RAF passes a usar avions estrangers o desenvolupats de manera conjunta amb altres països. El 1961, el Comandament de Caces de la RAF va ser assignat al sistema de defensa aeri de l'OTAN. L'1 de maig, el Comandant en Cap del Comandament de Caces, Mariscal de l'Aire Sir Hector McGregor assumí també el títol de Comandant de la Defensa Aèria de la Regió del Regne Unit (ADR).[8] La zona s'allargava alguns centenars de kilòmetres al nord, oest i sud del país, així com per gairebé tota la línia costanera continental a l'est.[9] El Strike Command A finals de la dècada del 1960, la RAF continuava disminuint. Els tres comandaments funcionals, el Comandament de Caces, el Comandament de Bombarders i el Comandament Costaner s'havien creat el 1936 per ajudar a comandar una RAF en expansió. Ara, al contrari, era clar que la RAF s'estava tornant massa petita per justificar la continuació de 3 entitats separades. En conseqüència, el 1968, els Comandaments de Caces i de Bombarders van fusionar-se en el Strike Command, cadascun formant grups a partir del nou comandament.[10] El Comandament de Caces només va existir durant 32 anys, però lluità en la major guerra de tota la història i passà dels biplans als reactors supersònics. El seu record és gloriós, i molts van plorar la seva desaparició. Comandants en Cap del Comandament de Caces[11] 14 de juliol de 1936 - ACM sir Hugh Dowding 25 de novembre de 1940 - AM Sir William Sholto Douglas 28 de novembre de 1942 - AM Sir Trafford Leigh-Mallory 15 de novembre de 1943 - AM Sir Roderic Hill 14 de maig de 1945 - AM Sir James Robb 17 de novembre de 1947 - AM Sir William Elliott 19 d'abril de 1949 - AM Sir Basil Embry 7 d'abril de 1953 - AM Sir Dermot Boyle 1 de gener de 1956 - AM Sir Hubert Patch 8 d'agost de 1956 - AM Sir Thomas Pike 30 de juliol de 1959 - AM Sir Hector McGregor 18 de maig de 1962 - AM Sir Douglas Morris 3 de març de 1966 - AM Sir Frederick Rosier Referències "Hilter, Batallas Decisivas", Ed. Ágata, Anthony Preston (historiador naval), Laurence F. Orbach, E. D. Smith, Ian Hogg, John Kirk..., Madrid, 1998, ISBN 84-8238-251-9 'The JG 26 War Diary' (Volume 1), Caldwell (1996) page 199. The Greatest Air Battle', Norman Franks, (Kimber 1979),page 190 'The JG 26 War Diary' (Volume 1), Caldwell (1996) Irving, David. The Mare's Nest. Londres: William Kimber and Co, 1964, p. 214,249. 'Fighter Command' Chaz Bowyer, 1980 John D.R. Rawlings, 'The History of the Royal Air Force,' Temple Press Aerospace, 1984, p.204 [enllaç sense format] http://www.rafmuseum.org.uk/milestones-of-flight/british_military/1961.cfm Arxivat 2008-11-21 a Wayback Machine. Flight International, UK Air Defence Region, 27 June 1974, p.840 Delve 1994, pp. 98-99. Rawlings 1978, p. 522.