Chiquitano

El chiquitano, chiquito o besɨro és una llengua indígena, originària dels Llanos de Chiquitos i el Chaco bolivià, parlada actualment pels chiquitanos a les províncies de Ñuflo de Chávez, Velasco, Sandoval, Busch, Ichilo i Chiquitos del departament de Santa Cruz, Iténez del departament de Beni, així com en alguns municipis brasilers.^[1]

Chiquitano

Tipus	llengua i llengua viva
Ús
Parlants nadius	2.400  (2021 )
Autòcton de	Departament de Santa Cruz i Mato Grosso
Estat	Bolívia i Brasil
Classificació lingüística
llengua humana llengua indígena llengües ameríndies llengües indígenes d'Amèrica del Sud llengües macrogê
Codis
ISO 639-3	cax
Glottolog	chiq1248
Ethnologue	cax
UNESCO	585
IETF	cax
Endangered languages	1452

Des de la promulgació del decret suprem núm. 25894 l'11 de setembre de 2000 el besiro és una de les llengües indígenes oficials de Bolívia.^[2] Va ser inclòs en la Constitució Política promulgada el 7 de febrer de 2009.^[3]

Ús i distribució

L'avaluació delnombre de parlants varia molt d'una font a una altra. S'estima que hi ha uns 20.000 parlants competents, encara que el grup ètnic chiquitano posseeix entre 47.000 i 60.000 individus.^[1] Si es basa en el major nombre, quedaria com la quarta llengua indígena més parlada de Bolívia després del quítxua, l'aimara i el chiriguano.

Dialectes i variants

Es distingeixen tres grans dialectes del chiquitano:

• el de les zones de Concepción i Lomerío (Ñuflo de Chávez), San Rafael, Santa Ana i Sant José (Velasco);
• el de la zona de San Javierito (Velasco), i
• el de la zona de San Miguel (Velasco), que és el més diferenciat de la resta.^[4]

Estudis i normalització

Es fa servir un alfabet normalitzat per a la seva escriptura^[5] i s'han escrit gramàtiques des de l'època colonial. Per exemple, n'hi ha una de 1993, escrita per Jesús Galeote.^[6]

Classificació

Considerada per alguns una llengua aïllada, se l'ha relacionat amb la macrofamilia gê.^[7]