Boris Blacher

Boris Blacher (Newchwang, Xina, 19 de gener, 1903 - Berlín Alemanya, 30 de gener, 1975) fou un compositor alemany de pares russos.

Boris Blacher

Biografia
Naixement	6 gener 1903 (Julià) Yingkou (RP Xina)
Mort	30 gener 1975 (72 anys) Berlín (Alemanya)
Sepultura	Cementiri forestal de Zehlendorf
Activitat
Ocupació	compositor, professor d'universitat, llibretista, musicòleg, escriptor
Ocupador	Universitat de les Arts de Berlín Escola de Música Carl Maria von Weber
Membre de	Acadèmia de les Arts de l'RDA Acadèmia Bavaresa de Belles Arts
Gènere	Òpera
Professors	Friedrich Ernst Koch
Alumnes	Klaus Huber i Aribert Reimann
Família
Cònjuge	Gerty Blacher-Herzog
Fills	Tatjana Blacher, Kolja Blacher
Premis
(1974)  Condecoració Austríaca de les Ciències i les Arts (1973)  Medalla Ernst Reuter (1957)  premi Bach de la ciutat lliure i hanseàtica d'Hamburg (1951)  Premi d'art de Berlín  Creu de Comanador de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya

Després de viure una llarga temporada a Rússia, estudià a Berlín amb Friedrich Koch (1922-1926). El 1928 feu els seus estudis dodecafònics. Fou professor de composició a Dresden (1938-1939), director musical de Radio Berlín, professor de composició en aquesta ciutat (1948) i director de la Hochschule für Musik, on entre d'altres alumnes tingué a Roland Kayn.^[1]

Blacher fou un dels compositors que varen viure en el període de repressió de l'Alemanya nazi, en la què s'imposà un tipus de composició primitiva i populatxera. Això no obstant, tal vegada per venir d'altres països, o per convicció personal, no es rebaixà a compondre pornografies musicals, ni aspirà a ser un músic oficial del Tercer Reich com Werner Egk.

Les obres que es coneixen d'ell, són posteriors a la Segona Guerra Mundial. Potser, equivocada o no la seva estètica, el fet d'haver estat en contacte amb altres cultures sigui la causa que la seva obra no manifesti –almenys de manera notable- la típica desorientació de l'Alemanya de postguerra, en la que es donaven barreges monstruoses d'un romanticisme en què les figures ja decadents eren preses com a model, primitivisme encara de gust nazi i intents absurds de cercar la puresa ària en les elucubracions dodecafòniques.

Al marge de tan nefastes influències, Blacher es deixà influir per Stravinski i Arnold Schönberg, tècnica per la qual comença a interessar-se ja el 1928, malgrat que després se'n desinteressà. Tampoc hi podia mancar, en el seu gust per l'exòtic, la presència del jazz, com en donen fe els seus Dos Poemes, per a quartet de jazz, la Partita i el Concert.

En el ritme creà la fórmula que anomenà metro variable i progressiu, que començà a practicar en el seu Klavierr-Ornamente (1950), i reapareix al llarg de tota la seva obra. Es tracta d'un sistema de simplificació rítmica basat en transformacions progressives dels compassos subjectes a un ordre i periodicitat. És autor, a més, d'unes Variacions per a orquestra (1974), Studie in pianissimo (1954), concerts per a violí, piano, per a orquestra de jazz, i entre altres obres per a orquestra i música de cambra, les òperes-ballet Hamlet, Lysistrata, El gran inquisidor i l'òpera-ballet Preussiches Märchen.