L'església abacial de Saint-Etienne de Nevers, del seglexi.La capella del convent Saint-Gildard, on morí Bernadette Soubirous.Castell dels bisbes de Nevers a Prémery.
La seu episcopal és la ciutat de Nevers, on es troba la catedral de Sants Cir i Julita.
El territori s'estén sobre 6.816 km², i està dividit en 47 parròquies, agrupades en 6 vicariats o Groupements de paroisses.
L'evangelització de la regió de Nevers (Nivernais) data del segleiii; la tradició dona els noms dels sants Reverià, Pellegri, Pau i Patrici. A partir del seglev, la regió formava part del regne de Borgonya, però és difícil determinar si ja existia una diòcesi en aquell moment; la Notitia Notitia Galliarum, que data d'aquest mateix període, no esmenta a Nevers entre els civitates de la Gàl·lia Lugdunense quarta (o Senonia).[1] Lo storico Louis Duchesne[2] L'historiador Louis Duchesne[2] planteja la hipòtesi que la diòcesi es va erigir amb motiu de l'establiment d'una frontera entre els francs i els borgonyons.
Segons la tradició, el primer bisbe de Nevers seria Sant Euladi; en canvi, el primer bisbe documentat històricament és Tauricià, que va participar en el concili d'Epaon el 517. Alguns dels bisbes entre els segles IV i ix són venerats com a sants: Arigio, Agricola, Gerolamo, Deodato, Nectario i Iterio. Originalment, la diòcesi era sufragània de l'arxidiòcesi de Sens, la seu metropolitana de Senònia.
La catedral original del segle VI estava dedicada als sants Gervasi i Protasi. En època de Carlemany, l'edifici, en mal estat, va ser reconstruït i dedicat als sants Quirze i Julita. La construcció de la catedral actual, en forma gòtica es remunta al seglexiii.
Es deu al bisbe Eustache de Chéry l'establiment del seminari diocesà, que es va obrir a l'abadia de San Martí i es va encomanar, en la direcció i l'ensenyament, als monjos agustins.
Un nou concordat, estipulat el juny de 1817, preveia el restabliment de la diòcesi. Però aquest concordat mai no va entrar en vigor, ja que no va ser ratificat pel Parlament de París. Com a resultat, el nomenament del bisbe Jean-Marie Cliquet de Fontenay tampoc va tenir cap efecte.
El 6 d'octubre de 1822 es va restablir la diòcesi amb la butlla Paternae charitatis del mateix Papa Pius VII, obtenint el seu territori des de la diòcesi d'Autun.
Bernadette Soubirous es va retirar, en 1866, al convent de les Germanes de la Caritat a Nevers, on va morir el 16 d'abril de 1879. A la ciutat episcopal també hi ha la casa mare de les Germanes de la Caritat, fundada l'any 1680.
Hi ha dos catàlegs episcopals antics de Nevers, continguts en un sacramentari del seglexi i un Evangeliari del segleix. Tots dos arriben, de primera mà, fins a Hugues II († 1066), i per tant és probable que fossin escrits en aquest moment. Aquests textos són verificables només des del final del segleix;[3] per als bisbes anteriors esmenten noms desconeguts per a la història, mentre que alguns noms de bisbes històricament documentats per fonts fora dels catàlegs falten.
Hi ha un altre catàleg de finals del seglexii i s'atribueix a Robert de Saint-Marien, que distingeix els bisbes en dos grups: els que tenien l'església episcopal de Gervasi i Protasi, i els que tenien la seu a l'església dels Sants Quirze i Julita. El trasllat de la càtedra episcopal es va produir en temps de Carlemany.[4]
Bisbat citat a Gallia christiana, però absent als catàlegs episcopals. Segons Duchesne aquest sant, senyalat només per una vida "poc fiable" de Sant Severí d'Agauno, podria correspondre a l'Aeoladius del seglevi
Bisbat citat a Gallia christiana, però absent als catàlegs episcopals. Segons Duchesne el document dona proves dels autors de Gallia christiana i palesament és fals.
El nom d'aquest bisbe, citat per Gallia christiana, és reportat en un document de l'any III del rei Clotari, però no senyala la seu on pertany. Exclòs per Duchesne.
Segons Roberto di Saint-Marien, sono 11 i bisbes, tutti santi, che sedettero sulla cattedra dei Santi Gervaso e Protasio, nell'ordine: Arigio, Rogo, Iterio, Agricola, Euladio, Opportuno, Gisleberto, Nettario, Widdone, Ebarcio e Deodato. Tutti questi nomi sono anteriori a Carlo Magno. Segons Duchesne, solo 4 di questi sono noti tramite altre fonti e già citati nella nostra cronotassi: Arigio, Rogo (identificato con Rauraco; per Gallia christiana invece sono due bisbes distinti), Euladio e Agricola. Gli altri sono sconosciuti, ad eccezione di Deodato, noto per un racconto agiografico, Segons il quale avrebbe lasciato la sede di Nevers per ritirarsi in solitudine; e Iterio, venerato in diocesi come vescovo e confessore. A differenza di Gallia christiana, seguiamo nella nostra cronotassi l'elenco e l'ordine originario, senza le indicazioni cronologiche, frutto di ipotesi (cfr. Duchesne, op. cit., p. 484).
Vescovo contemporaneo di Carlo Magno († 814), che gli rilasciò una carta (non datata) di restituzione dei beni della sua chiesa; Gams riporta le date tradizionalmente attribuite al suo episcopato, ma senza fondamento: vers 796 - † 5 de febrer de 815.
Tra Girolamo e Erimanno, gli antichi cataloghi riportano questi bisbes: Giona, Enea, Guineredo, Ugo e Bertario. Di questi solo Giona e Guineredo (se identificabile con Gerfredo) sono documentati storicamente. Vers gli altri nomi, Gallia christiana e le fonti che ne dipendono riportano il vescovo Ugo, ma ignorano gli altri. Després Erimanno, i cataloghi menzionano Ragino e Raginfredo: quest'ultimo è vissuto certamente abans Erimanno; su Ragino, le fonti tacciono.
Un vescovo di nome Lindo o Luido appare in privilegio per l'abbazia Saint-Germain di Auxerre in un anno imprecisato, forse 864 (Gallia christiana mette un ponto interrogativo). Segons Duchesne, la situazione è confusa e il nome del vescovo potrebbe essere stato aggiunto in seguito; lo storico bretone preferisce mantenere un unico Abbone, menzionato certamente nell'862, nell'866 e nell'881.
Non esiste alcun atto di questo vescovo. Tutte le fonti bibliografiche, a partire da Gallia christiana, lo inseriscono tra Gauberto a Natrano. Tuttavia, gli antichi cataloghi episcopali, lo menzionano després Rocleno. Duchesne fa notare come il catalogo citat perl sacramentario dell'XI segle termina, di prima mano, proprio con Gerardo: ora, conclude lo storico bretone, è difficile credere che l'autore del catalogo, contemporaneo di Gerardo, abbia sbagliato a collocarlo cronologicamente.
Segons Fisquet e Gams, Gilles de Chastelet fu vescovo dal 1277 al 1283; a lui succedette Gilles de Mauclas, che governò dal 1285 al 1294. Segons Eubel invece esiste un solo Gilles (de Chastelet) che fu vescovo dal 1285 al 1294.
Segons Fisquet e Gams, tra Bertrand Tissandier e Renaud des Moulins è stato vescovo Bertrand de Pébrac (o de Fumel), trasferito dalla sede di Vabres nel 1353 e mort nel 1360. Eubel non ha trovato nessun atto pontificio che documenti questo vescovo e il suo trasferimento.
França
Borgonya - Franc Comtat
