Binèfar

Binèfar^[1] és un municipi de la província d'Osca (Aragó) situat a la comarca de la Llitera. És, juntament amb Tamarit de Llitera, el cap de comarca. Es troba comunicat amb la ciutat de Montsó (Cinca Mitjà) i Almacelles (Segrià) per la carretera nacional 240 (N-240) i l'autovia A-22, la qual cosa fa que sigui un lloc de pas per a tothom que vulgui anar des d'Osca cap a Lleida i la resta de Catalunya.

Binèfar

Binéfar (es)
Tipus	municipi d'Aragó
Localització
41° 51′ 00″ N, 0° 17′ 00″ E
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Aragó
Província	província d'Osca
Capital	Binéfar
Població humana
Població	10.070 (2023) (401,27 hab./km²)
Idioma oficial	castellà (predomini lingüístic)
Geografia
Superfície	25,095591 km²
Altitud	286 m
Limita amb	Esplucs Sant Esteve de Llitera Montsó Binacet Tamarit de Llitera
Organització política
• Alcalde	Agustín Aquilué Frago
Identificador descriptiu
Codi postal	22500
Fus horari	UTC+01:00
Codi INE	22061
Lloc web	binefar.es

Geografia

El nom primitiu de Binèfar és Avinefar, documentat en 1092;^[2] també ens consten els noms Abinèfar, Avenàfar, Benàfar o Binàfar; i que és reconegut així pel regne de Montsó.

Amb una població de 9407 habitants (cens del 2011), Binèfar s'erigeix com un dels escassos municipis aragonesos que incrementen anualment la seva població, així com cal destacar-ne l'espectacular salt que va tenir el segle anterior, pel fet que passà dels 2141 habitants de principis del segle xx als 8136 de 1999. La gran immigració contribueix a aquest ascens demogràfic.

Alcort és una pedania de Binèfar actualment despoblada.^[3]

Història

És una de les dues úniques poblacions que trobem a la Llitera de parla castellana. Va pertànyer durant segles a Catalunya^{[cal citació]}. Al segle xii el rei Alfons el Cast va fixar els límits de Catalunya al riu Cinca. I així va ser fins a l'edat mitjana, època en la qual Jaume el Just (fill de Pere II el Gran) va cedir els territoris de la Franja de Ponent a l'Aragó, tot i les protestes dels pobles d'aquests territoris, que se sentien catalans^{[cal citació]}. Malgrat el canvi en l'administració la gent de la Franja va continuar parlant català. Durant la Guerra dels Segadors, la comarca va ser l'escenari d'enfrontaments entre tropes espanyoles i franceses. La política de terra cremada del general de les tropes franco-catalanes, Philippe de La Mothe, va portar a la zona de Binèfar juntament amb altres pobles com Esplucs, Montsó, Albalat de Cinca, etc. a patir una forta despoblació durant 10 anys,^[4] fins que va ser repoblada l'any 1652 amb aragonesos de la dreta del Cinca.^[5] Al començament de la Guerra de Successió (1707) les fronteres del Principat de Catalunya es tornen a situar al Cinca a canvi de pagar a Aragó 200.000 escuts^{[cal citació]}. Però la pèrdua de la guerra va fer que la nova Administració borbònica integrés gairebé tota la Llitera al nou Corregiment de Barbastre. L'administració aragonesa va iniciar un ràpid procés de repoblament a tota la zona amb gent de l'Alt Aragó. Va ocórrer llavors una ràpida castellanització de la zona i la realitat ètnica va deixar de ser la catalana. La divisió provincial espanyola del 1833 va integrar la Llitera dins la província d'Osca, seguint uns criteris basats en la frontera-desert creada per la Guerra dels Segadors al segle xvii^{[cal citació]}.

És vila des de 1785. Durant el segle xix arriba el ferrocarril a Binèfar i el 1906 Alfons XIII d'Espanya va inaugurar el Canal d'Aragó i Catalunya, ambdós pilars del desenvolupament econòmic i social del segle xx.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) es va construir una de les col·lectivitats més importants d'Aragó, tot i que no va arribar a consolidar-se. El 1970 es va inaugurar el Sindicat Central de Regadius per part de Joan Carles de Borbó.

En l'actualitat, Binèfar destaca com un centre comercial i de serveis de La Llitera, amb una important activitat agrícola (cereals, plantes farratgeres, fruites i hortalisses), ramaderia (ramats ovins, bovins i porcins) i industrial (agroalimentàries, mecàniques, tèxtils i de materials de la construcció). La llotja agropecuària serveix de referència a la resta de llotges del mercat espanyol.

Actualment Binèfar no es considera part de la Franja de Ponent, ja que hi ha una població clarament castellanoparlant i la llengua catalana no hi és present a cap nivell.

Economia

Binèfar es pot considerar un dels municipis amb més relació quant a producció i projecció estatal i internacional respecte a la seva població. La Llotja Agropecuària de Binèfar és la llotja més important d'Espanya i referent europeu pel que fa a bestiar boví. Acull la Cooperativa Joaquín Costa, l'escorxador FRIBIN, la cooperativa agropecuària Agropienso i moltes altres empreses de primer nivell.

L'obra del Canal d'Aragó i Catalunya (acabada el 1906) va permetre la transformació agrícola del territori. A més, la seva seu és a Binèfar.

Política

Llista dels últims alcaldes de Binèfar

Període	Alcalde	Partit
1979-1983	Francisco Pina Cuenca	PSOE-Aragó
1983-1987	Miguel Ángel Franc	PSOE-Aragó
1987-1991	Miguel Ángel Franc	PSOE-Aragó
1991-1995	Miguel Ángel Franc	PSOE-Aragó
1995-1999	Manuel Lana Gombau	PSOE-Aragó
1999-2003	Manuel Lana Gombau	PSOE-Aragó
2003-2007	Manuel Lana Gombau	PSOE-Aragó
2007-2011	Manuel Lana Gombau	PSOE-Aragó
2011-2015	Agustín Aquilué Frago[6]	PP d'Aragó

Resultats electorals

Eleccions municipals[7] [8]
Partit	1987	1991	1995	1999	2003	2007	2011	2015	2019	2023
PP d'Aragó		3	5	5	5	4	5	5	3
PSOE-Aragó	5	6	6	6	6	6	5	4	6
PAR	4	2	1	1	1	2	3	1	-
CHA		-	-	1	1	1	-	-	-
IUA* CAMBIAR*	1	1	1	-		-	-	3	1
CDS	3	1
Altres	-	-	-	-	-	-	-	-	3
Total	13	13	13	13	13	13	13	13	13	13

Patrimoni artístic

Arqueologia

Han estat diverses les restes arqueològiques recuperades a les proximitats de Binèfar. Totes elles ens acosten als primers pobladors d'aquesta zona. Potser s'ha de destacar l'assentament de La Vispesa —centre de romanització de la zona ilergeta occidental—, en què, a principis del segle xx, R. Donoso va trobar un fragment d'una estela ibèrica —de tipus funerari— feta de gres (1,44 metres d'altura), que actualment es troba al museu d'Osca.

Arquitectura religiosa

• L'Església de Sant Pere: gòtica del segle xvi, amb portalada flamígera i de tres naus. Segons la tradició, tenia un retaule gòtic obra de Damià Forment, que es tancava en dues portes, i a Felip II de Castella el 1585 li va impressionar tant que va ordenar desmuntar-les i portar-les al monestir de l'Escorial.
• L'ermita de Sant Quílez (1888).
• L'ermita de Nostra Senyora del Romeral (1955).

Arquitectura civil

El nucli antic conserva algunes cases de certa antiguitat com la Casa Ruata, la Casa Corzán, la Casa de Cultura (d'estil renaixentista, s. XVI), etc. També hi ha el Canal d'Aragó i Catalunya.

Cultura

El món cultural de Binèfar es veu promogut amb programes estables de caràcter anual per part de l'ajuntament: el Circuit de Teatre Infantil, el Teatre d'Adults, espectacles de música i dansa, folklore, concursos, el Pòrtic Cultural (preliminars de festes), activitats literàries, Diverbiner... A més, compta amb diversos serveis i equipaments culturals: biblioteca pública, escola de música i dansa —on també s'imparteix folklore, un taller d'arts i un centre cultural i juvenil.

Els Titiriteros de Binéfar és la formació cultural més important, i va rebre el 2010 el I Premi Nacional de Teatre per la Infantesa i la Joventut.

Festes locals

• Sant Crist dels Miracles (festa major): del 14 al 17 de setembre.
• Sant Quílez: el dilluns de Pasqua, pujada a la serra de Sant Quílez.
• Verge del Romeral: primer diumenge de maig (des de 1690).

Gastronomia

Teodoro Bardají va recollir els ingredients del recau i, sota la denominació de Recao de Binèfar,^[9] fa ús de la morigeració, per la falta de recursos més substanciosos que van condicionar la seva creació en els fogons populars d'Osca, prescindint dels pecats de la carn en qualsevol de les seves manifestacions. El conjunt es manté només entre vegetals, tot i que amb representació de suficients espècies per presentar una dieta força completa d'hidrats de carboni i diverses vitamines. També es poden anomenar recau als plats més coneguts de la vila de Binèfar.

Imatges

• 
  Canal d'Aragó i Catalunya, Binèfar
• 
  Els titiriteros de Binéfar
• 
  Templet de Binèfar

Agermanament

• Portet-sur-Garonne, França

Referències

1. «Gran Enciclopèdia Aragonesa, Binéfar». Arxivat de l'original el 2016-09-19. [Consulta: 5 setembre 2016].
2. «Binéfar». GEA. Arxivat de l'original el 2022-04-04. [Consulta: 19 setembre 2012].
3. «Binèfar». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
4. Simon Tarrés, Antoni «LA «JORNADA REAL» DE CATALUNYA QUE PROPICIÓ LA CAÍDA DEL CONDE DUQUE DE OLIVARES». REVISTA DE HISTORIA MODERNA, 2010, pàg. 235-268.
5. «Binèfar». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
6. «Alcaldes de Aragón de las elecciones de 2011». Arxivat de l'original el 2011-09-07. [Consulta: 16 març 2012].
7. ^{[enllaç sense format]} http://elecciones.lainformacion.com/municipales/1999/aragon/huesca/binefar.html Arxivat 2011-09-21 a Wayback Machine.
8. ^{[enllaç sense format]} https://resultados.elpais.com/elecciones/2019/municipales/02/22/61.html {{|date=2023-05-23}}
9. «Binéfar degustó el suculento recao, a pesar a la lluvia» (en castellà). Heraldo, 24-04-2010. [Consulta: 19 setembre 2012].

Enllaços externs

• Ajuntament de Binèfar
• Binèfar a la comarca de la Llitera Arxivat 2011-05-14 a Wayback Machine.
• Notícies de Binèfar Arxivat 2011-12-30 a Wayback Machine.