Remove ads
pel·lícula de 1980 dirigida per Ivan Zulueta From Wikipedia, the free encyclopedia
Arrebato és una pel·lícula de l'any 1979 dirigida per Iván Zulueta i protagonitzada per Eusebio Poncela, Cecilia Roth i Antonio Gasset.[1]
Fitxa | |
---|---|
Direcció | Iván Zulueta |
Protagonistes | |
Guió | Iván Zulueta |
Música | Iván Zulueta |
Dades i xifres | |
País d'origen | Espanya |
Estrena | 1979 |
Durada | 105 min |
Idioma original | castellà |
Color | en color |
Descripció | |
Gènere | drama i cinema de terror |
Tema | obsessió, Cinefília, realització cinematogràfica, Intoxicació, heroïna i compromís |
Lloc de la narració | Madrid i Segòvia |
Època d'ambientació | dècada del 1970 |
El director José Sirgado (Eusebio Poncela) se sent insatisfet amb la seua nova pel·lícula de terror. Addicte a l'heroïna, és un home infeliç i angoixat. A més, ha trencat amb Ana Turner (Cecilia Roth), la seua amant argentina i actriu dels seus films. Deixa la sala de muntatge i travessa la ciutat. Al seu pis, obre un paquet enviat per Pedro (Will More), un noi a qui va conèixer temps enrere. Conté una cinta, una clau i un rotlle de pel·lícula de pas estret. Sirgado s'injecta droga i escolta el relat de Pedro sobre la seua insòlita experiència amb la càmera de cinema. Una càmera capaç de posseir i vampiritzar tot allò que filma.[1]
Arrebato és, potser, la més torbadora, febril i extrema pel·lícula de tot el cinema espanyol. El cartellista i cineasta donostiarra Iván Zulueta havia rodat en format reduït films de caràcter underground i contracultural, debutant en el llargmetratge amb un insòlit film musical: Un, dos, tres, al escondite inglés (1969). Però amb Arrebato encara va anar més lluny, endinsant-se de ple en una al·lucinada travessia cap a les parts més fosques de la percepció. Seria una experiència única, obsessiva i arriscada, i una obra enigmàtica, d'argument transgressor, tosquedat plàstica i narrativa dispersa. Zulueta la va realitzar amb intemperància i precarietat: un molt petit equip tècnic i només cinc milions de pessetes, en part aportats per l'arquitecte lleonès Nicolás Astiárraga. Entreteixint les nocions possessives, el poder de la imatge cinematogràfica i la càrrega de les drogoadiccions, la pel·lícula també es refereix o al·ludeix a les paranoies artístiques i la idea del suïcidi. Tan estranya i malaltissa com hipnòtica i apassionant, i habitada per personatges patètics i neguitejats, aquesta fou l'obra àlgida i terminal d'Iván Zulueta.[1]
Melodrama de l'angoixa i inquietant mostra de cinema fantàstic, el film assenyala algunes idees sobre la naturalesa vampírica del cinema i comparteix torbacions i dolors gairebé autobiogràfics. La càmera pot afeblir i matar. El cinema pot ésser com un monstre tortuós, engolidor i destructiu. Pel·lícula de culte per excel·lència, roman en la cúspide de les rareses audiovisuals i descobreix el retrat en brut del món del també crònicament vampiritzat Zulueta: cinema, heroïna i autodestrucció. Després d'ésser refusada pel Festival Internacional de Cinema de Canes, la pel·lícula va ésser vista per una minoria d'espectadors. Anys després és considerada una obra de culte, maleïda i essencial.[1]
« |
|
» |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.