From Wikipedia, the free encyclopedia
Alejandro Doria (Buenos Aires, 1 de novembre de 1936 - íd., 17 de juny de 2009) va ser un director de cinema, director de televisió, actor i director de teatre argentí. En la seva carrera va obtenir molts premis nacionals i internacionals, entre ells el Premi Goya 2007 i el Colón de Plata per Las manos, el Premi Cóndor de Plata per Darse cuenta, el Premi Sur per Las manos y el Premio Ecuménico del Festival de Montreal por La isla. El clàssic del cinema còmic argentí Esperando la carroza també és de la seva autoria (sobre l'obra de teatre de Jacobo Langsner).
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1r novembre 1936 Buenos Aires (Argentina) |
| Mort | 17 juny 2009 (72 anys) Buenos Aires (Argentina) |
| Causa de mort | pneumònia |
| Activitat | |
| Ocupació | director de cinema, guionista |
| Activitat | 1965 - 2006 |
   
| |
Entre 1956 i 1963 va participar com a actor en diverses obres teatrals, entre elles, Al tercer día, Muertos sin sepultura i La casa de la noche. A televisió va començar la seva carrera en 1961, com a coautor, juntament amb el seu germà Raúl Gaynal amb dos programes: Las musimujeres y Las sombras, en les que era director de fotografia Nicolás del Boca. Va tenir al seu càrrec la posada en escena de diversos programes dirigits per Del Boca, entre ells Fulanos de tal (1962), Los solteros del 10° C -de Alberto Migré- (1967) així com clàssics escrits per Nené Cascallar com Cuatro mujeres para Adán i Las noches de Adán y Eva. Com a director va començar el 1969 amb la sèrie televisiva Nuestra galleguita, d'enorme èxit popular.
En els anys següents va continuar amb la direcció de nombrosos cicles com a Historias de papá y mamá, Alta comedia, Pobre diabla i Papá corazón, clàssics de la televisió argentina; Identidad, Escenario universal, Situación límite, Atreverse, Amores, Mi mamá me ama i els prestigiosos cicles de Los Especiales de Alejandro Doria (Historia de un amor turbio, Como dejar morir a un valiente, Decir que no, Cavar un foso, Ceremonia secreta, entre altres).
En cinema, va dirigir i va escriure els guions de pel·lícules com Contragolpe (1978), La isla (1979) al costat d'Aída Bortnik amb Alicia Bruzzo, Sandra Mihanovich i Luisa Vehil. Los miedos (1980), amb Soledad Silveyra i Tita Merello, Los pasajeros del jardín (1982), amb Graciela Borges i Rodolfo Ranni, la premiada Darse cuenta (1984), basada en una idea de China Zorrilla amb Luis Brandoni, Dora Baret i la mateixa Zorrilla que també actuarà a Esperando la carroza (1985), clàssic de culte del cinema nacional amb Antonio Gasalla amb libre de Jacobo Langsner i un gran repartiment. La seguiran Sofía (1987) i Cien veces no debo (1990) amb la seva afillada Andrea del Boca.
Amb el cicle televisiu Atreverse va rebre diversos premis Martín Fierro (entre ells al Millor Director i Millor Programa, en dos lliuraments consecutius).
A més de premis nacionals, va rebre nombrosos guardons internacionals com el Premi al Millor Programa de Ficció Hispà parlant, i altres premis en els festivals de Huelva i Biarritz.
També va dirigir en televisió una nova versió de El Rafa en 1997, amb les actuacions de Arturo Puig, Gastón Pauls i Paola Krum, i amb llibres de Alberto Migré. Entre 1968 i 1973 va dirigir diverses obres de teatre, entre elles Mi querida parentela, Nuestra galleguita, Plaza Suite, Esta noche, no, querida i El último de los amantes ardientes.
Als 72 anys, el reconegut director i guionista va morir el 17 de juny de 2009 en Buenos Aires com a conseqüència d'una pneumònia crònica que va deteriorar marcadament la seva salut durant les seves últimes setmanes de vida.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
