Aino

Aino és una figura de l'èpica nacional finlandesa Kalevala.^[3]

Aino

Tipus	personatge mitològic
Interpretat per	Sara Paavolainen i Pirjo Lonka
Context
Present a l'obra	Kalevala
Mitologia	Mitologia finesa
Dades
Gènere	femení
Causa de la mort	suïcidi per ofegament
Família
Germans	Joukahainen

El tríptic del mite d'Aino pintat per Akseli Gallen-Kallela l'any 1891, amb la seva pròpia dona Mary com a model. Representa la història en tres panells: el de l'esquerra tracta sobre la primera trobada de Väinämöinen i Aino al bosc. El de la dreta representa un Aino lamentable plorant a la riba i escoltant la crida de les minyones de Vellamo que juguen a l'aigua. El panell central representa un Väinämöinen pescant després d'haver llençat un peix petit, que ara resulta ser Aino, que es riu d'ell i desapareix per sempre.^[1][2]

Descripció

Relata que era la bella germana de Joukahainen. El seu germà, després d'haver perdut un concurs de cant davant el famós Väinämöinen, va prometre "les mans i els peus" d'Aino en matrimoni si Väinämöinen el salvava d'ofegar-se al pantà on havia estat llançat Joukahainen. La mare de l'Aino estava contenta amb la idea de casar la seva filla amb una persona tan famosa i ben nascuda, però Aino no es volia casar amb un home tan gran. En lloc de sotmetre's a aquest destí, Aino es va ofegar (o va acabar sent una nix). No obstant això, va tornar per burlar-se del dol Väinämöinen com una perca.^[4]

El nom Aino, que significa "l'únic", va ser inventat per Elias Lönnrot que va compondre el Kalevala. En els poemes originals s'esmentava com "l'única filla" o "l'única germana" (aino tyttönen, aino sisko).

Romanticisme nacional

Durant el període romàntic nacional a finals del segle xix, els activistes de Fennomania van adoptar el nom mitològic Aino com a nom cristià. Entre els primers a rebre aquest nom hi havia Aino Järnefelt (més tard Aino Sibelius), nascuda el 1871 i Aino Krohn (més tard Aino Kallas), nascuda el 1878.

Segons el Centre de registre de població finlandès, més de 60.000 dones han rebut aquest nom. Va ser especialment popular a principis del segle XX i el primer nom més comú per a les dones a la dècada de 1920. Ha tornat a favor al segle xxi; va ser el nom més popular per a les noies a Finlàndia el 2006 i el 2007.

Galeria

• 
  La versió anterior de 1889 del tríptic de Gallen-Kallela on Aino tenia la semblança d'un model francès^[5]
• 
  Väinämöinen i Aino, 1896
• 
  Aino al costat del mar, Sigfrid Keinänen, 1876
• 
  Aino, aquarel·la per Albert Edelfelt
• 
  Aino, mirant al mar, 1876
• 
  Font d'Aino a Lahti d'Emil Wikström, 1912
• 
  El seguici d'Aino i Aino s'ofega, Joseph Alanen, 1908–1910
• 
  Donzelles als Caps, Joseph Alanen, 1919–1920

Referències

1. «Mitä Väinämöinen todella teki? - Tätä tekoa #lääppijä-keskustelussa käytetty Aino-teos kuvasi». Yle, 22-01-2016 [Consulta: 25 juliol 2020].
2. «”Eikö museota yhtään hävetä?” – Akseli Gallen-Kallelan Aino-taru joutui Me Too -kampanjan hampaisiin – tiukka vastaus julki». Ilta-Sanomat, 05-02-2018 [Consulta: 25 juliol 2020].
3. Piela, Ulla. «Aino». Kansallisbiografia, 20-10-2002. [Consulta: 29 juliol 2020].
4. «Gallen-Kallelan Aino-triptyykki Tampereen taidemuseoon». Tampereen Taidemuseo, 05-03-2020. Arxivat de l'original el 21 de febrer 2021. [Consulta: 25 juliol 2020].
5. «Gallen-Kallelan Ainoja onkin kaksi – tunnistatko erot?». Satakunnan Kansa, 21-01-2017 [Consulta: 30 juny 2020]. Arxivat 24 de juliol 2020 a Wayback Machine.

• The Kalevala, Cants 3, 4 i 5.
• Kustaa Vilkuna: Etunimet.1976. Kustannusosakeyhtiö Otava. (Sobre el nom Aino)