Remove ads
Aaron Copland (Nova York, 14 de novembre de 1900 - Sleepy Hollow, 2 de desembre de 1990) va ser un compositor estatunidenc.[1]
Va compondre música de concert i cinematogràfica, creant un estil genuïnament nord-americà, per la qual cosa va ser conegut com el degà dels compositors estatunidencs del segle xx. La música de Copland intenta un difícil balanç entre l'avantguarda i el folklore nord-americà. Les harmonies canviants i obertes d'algunes de les seues obres han estat considerades com una evocació fidel del paisatge americà. Va incorporar una orquestració percussiva, metres canviants, polirítmies, poliacords i sèries tonals. A banda de la seua tasca com a compositor, Copland va exercir de professor, va escriure llibres i articles i va actuar com a director d'orquestra, principalment de les seues obres. Claire Raphael Reis (1888-1978) i Alma Morgenthau Wertheim (1887-1953) van ser unes de les mecenes de Copland. Aquesta última també fou mecenes d'altres alumnes que van estudiar a París amb Nadia Boulanger.[2]
Remove ads
Copland va nàixer al barri de Brooklyn a Nova York, al si d'una família jueva d'origen lituà. El cognom de son pare era "Kaplan", abans que l'adaptara a l'anglès triant Copland mentre encara residia a Anglaterra, abans d'emigrar als Estats Units. Va passar la infantesa vivint amb els seus pares, que regentaven una botiga al barri de Brooklyn. Tot i que els seus pares mai no el van encoratjar a seguir la carrera musical, als 15 anys ja es mostrava segur de la seua vocació i aspirava esdevenir compositor. Va estudiar música amb Leopold Wolfsohn, Rubin Goldmark (també professor de George Gershwin), i amb Nadia Boulanger a l'Escola de Música Fontainebleau de París des del 1921 al 1924. En aquest període rebé també lliçons del pianista lleidatà Ricard Viñes.[3] Va guanyar una beca Guggenheim el 1925 i també el 1926.
En tornar dels seus estudis a París, Copland va decidir que volia compondre música de caràcter americà, i així va triar el jazz com a llenguatge. La seua primera obra significativa va ser el ballet nigromàntic Grohg que contribuiria amb material temàtic per a la posterior Dance Symphony. Altres obres importants d'aquest auster primer període van ser la Short Symphony (1933), la Music for Theater (1925) i les Piano Variations (1930). Tanmateix, aquest període inspirat pel jazz va ser breu, i l'estil de Copland va evolucionar cap a la meta d'aconseguir obres més accessibles.
Els problemes de muntatge que va tenir amb l'Oda simfònica (1929) i la Short Symphony el van portar a reconsiderar el paradigma de la composició de música orquestral per a un grup selecte, ja que era un enfocament financer contradictori, sobretot en època de la depressió. En molts sentits, aquest canvi reflecteix la idea d'Alemanya de la gebrauchsmusik (música utilitària), en la qual els compositors, amb un sentit social de l'art es plantegen un tipus de música més proper a un públic més ampli i divers.
Durant la Gran Depressió la majoria de compositors van rebutjar escriure música només per a l'elit, i el folklore americà va esdevenir una font d'inspiració, reviscolant himnes, cançons dels cowboys i altres músiques populars.
El segon període vernacle de Copland va començar al voltant de 1936 amb Billy the Kid i El Salón México. Fanfare for the Common Man (Fanfàrria per a un home corrent), potser la més popular obra de Copland, composta per a conjunt d'instruments de vent i percussió, va ser composta el 1942 sota comanda del director d'orquestra Eugène Goossens, director de la Cincinnati Symphony Orchestra. La Fanfàrria també va ser utilitzada com a tema principal del quart moviment de la tercera simfonia. El mateix any, Copland va escriure Lincoln Portrait (Retrat de Lincoln) que esdevingué popular entre el gran públic, fent encara més forta l'associació de Copland amb la música d'arrel nord-americana. A conseqüència d'una comanda va compondre el ballet Appalachian Spring (Primavera Apalatxe), del que més tard va extraure una popular suite per a orquestra. El ballet Rodeo, un conte sobre un casament al ranxo, compost al mateix temps que el Lincoln Portrait, 1942, és altra de les peces més reconegudes de Copland, i el fragment "Hoe-Down" d'aquest ballet ha esdevingut una de les peces més populars de tots els compositors nord-americans.
Copland va ser un important compositor de música cinematogràfica. La seua música per a The Heiress (1949), de William Wyler, va guanyar un Oscar. Alguns dels temes creats per al cinema, formen part de la suite Music for Movies, que el mateix Copland va preparar. La partitura per a la pel·lícula basada en la novel·la de Steinbeck The Red Pony (El poni roig) també va esdevenir una suite de concert. Pòstumament, la seua música ha estat usada pel director Spike Lee en la seua pel·lícula de 1998, He Got Game, que inclou un partit de bàsquet en un pati de veïns mentre sona Hoe-Down.
Per haver defensat el Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica durant les eleccions del 1936, Copland va ser investigat per l'FBI durant la cacera de bruixes dels anys 1950. Va ser apuntat a la llista negra de Hollywood, i el 1953 la seua música va ser eliminada del concert inaugural de la presidència de Dwight Eisenhower a causa del clima polític. Aquest mateix any, Copland va haver de fer testimoni davant del Congrés dels Estats Units d'Amèrica que mai no havia sigut comunista. L'acusació va encendre els ànims del món musical nord-americà, que va reivindicar que el patriotisme de Copland ja havia quedat ben palès en la seua obra. La investigació es va aturar l'any 1955 i va ser definitivament arxivada l'any 1975. L'afiliació de Copland al Partit Comunista mai no va ser provada.
Pollack afirma que Copland era homosexual i que el compositor va acceptar i comprendre la seva sexualitat des de ben aviat. Com molts altres en aquella època, Copland protegí molt la seva privacitat, especialment pel que fa a la seva homosexualitat. Va proporcionar pocs detalls escrits sobre la seva vida privada i, fins i tot després dels disturbis de Stonewall de 1969, no va mostrar cap inclinació a "sortir de l'armari". No obstant això, va ser un dels pocs compositors del seu nivell que va viure obertament i viatjà amb els seus íntims. Solien ser homes joves i talentosos vinculats al món de les arts, i la diferència d’edat entre ells i el compositor es feia més gran a mesura que aquest envellia. La majoria es convertien en amics que duraven en el temps després d'uns anys i, segons Pollack, "es mantenien com una font principal de companyia".[4]
Amic de Leonard Bernstein, Copland va exercir molta influència sobre l'estil d'aquest, mentre que Bernstein va ser considerat el més adient director de les obres de Copland.
Copland va morir a Sleepy Hollow el 2 de desembre de 1990.
Remove ads
- Aaron Copland: A Self-Portrait (1985). Directed by Allan Miller. Biographies in Music series. Princeton, New Jersey: The Humanities.
- Appalachian Spring (1996). Directed by Graham Strong, Scottish Television Enterprises. Princeton, New Jersey: Films for the Humanities.
- Copland Portrait (1975). Directed by Terry Sanders, United States Information Agency. Santa Monica, California: American Film Foundation.
- Fanfare for America: The Composer Aaron Copland (2001). Directed by Andreas Skipis. Produced by Hessischer Rundfunk in association with Reiner Moritz Associates. Princeton, New Jersey: Films for the Humanities & Sciences.
Remove ads
- Scherzo Humoristico: The Cat and the Mouse (1920)
- Four Motets (1922)
- Passacaglia (piano sol) (1922)
- Simfonia per a orgue i orquestra (1924)
- Music for the Theater (1925)
- Dance Symphony (1925)
- Concert per a piano i orquestra (1926)
- Symphonic Ode (1927-29)
- Piano Variations (1930)
- Grohg (1925/32) (ballet)
- Short Symphony o Simfonia núm. 2 (1933)
- Statements for orchestra (1932-35)
- The Second Hurricane, play-opera for high school performance (1936)
- El Salón México (1936)
- Billy the Kid (1938) (ballet)
- Quiet City (1940)
- El nostre poble (Our Town) (1940)
- Sonata per a piano (1941)
- Fanfare for the Common Man (1942)
- Lincoln Portrait (1942)
- Rodeo (1942) (ballet)
- Danzón Cubano (1942)
- Music for the Movies (1942)
- Sonata per a violí i piano (1943)
- Appalachian Spring (1944) (ballet)
- Simfonia núm. 3 (1944-46)
- In the Beginning (1947)
- The Red Pony (1948)
- Concert per a clarinet (comanda de Benny Goodman) (1947-48) i amb coreografia de Jerome Robbins (coreògraf).
- Twelve Poems of Emily Dickinson (1950)
- Quartet amb piano (1950)
- Old American Songs (1952)
- The Tender Land (1954) (òpera)
- Canticle of Freedom (1955)
- Orchestral Variations (1957)
- Piano Fantasy (1957)
- Dance Panels (1959; revisat 1962) (ballet)
- Connotations for Orchestra (1962)
- Music for a Great City (1964)
- Emblems per a banda de música (1964)
- Inscape (1967)
- Duo per a flauta i piano (1971)
- Three Latin American Sketches (1972)
Remove ads
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
Remove ads