From Wikipedia, the free encyclopedia
Les òrbites oculars són dues cavitats exocràniques constituïdes per elements dels ossos del cap. S'hi allotgen els globus oculars i altres estructures corporals que hi estan relacionades, com la glàndula lacrimal, situada en la fossa homònima que ocupa la seva regió lateral interna superior. Tenen una morfologia que protegeix l'ull i als músculs que li donen mobilitat dels impactes externs de poca importància.
 Els set ossos que s'articulen per formar l'òrbita ocular. groc = Os frontal verd = Os lacrimal marró = Etmoide blau = Zigomàtic morat = Maxil·lar superior blau cel = Os palatí red = Esfenoide | |
 Vista anterior d'una òrbita, contenint el globus ocular. | |
| Detalls | |
|---|---|
| Llatí | orbitae |
| Part de | calavera i cara  |
| Identificadors | |
| MeSH | |
| TA | A02.1.00.067 A01.2.01.010 |
| FMA | 53074 : multiaxial – jeràrquic |
| Recursos externs | |
| Gray | p.188 |
| EB Online | science/orbit-anatomy |
| Terminologia anatòmica | |
La seva irrigació sanguínia principal és l'artèria oftàlmica,[1] la primera branca de l'artèria caròtide interna, però existeixen moltes variants anatòmiques individuals.[2] Els nervis cranials relacionats amb l'òrbita són:
Des d'un punt de vista osteològic, les òrbites oculars dels humans estan formades per les prolongacions o parts de set ossos: l'os frontal, l'os zigomàtic, l'os maxil·lar, l'esfenoide, l'os palatí, l'etmoide i l'os lacrimal. Cada òrbita es divideix en: base, que correspon a la seva regió més anterior; vèrtex, situat en la zona posterior; quatre parets, superior, inferior i dues laterals i els marges extern i medial. L'interior de l'òrbita està recobert per una membrana fibromuscular, anomenada periòrbita. Adherit a aquesta membrana a nivell del vèrtex orbitari es troba l'anell de Zinn,[3] origen dels tendons dels músculs recte lateral, recte inferior, recte medial, recte superior i elevador de la parpella superior. Els quatre rectes s'inserten distalment en la porció anterior de l'escleròtica, formant un con muscular.[4]
La asimetria orbitària, tant de naturalesa congènita com adquirida, és una condició que pot ser subtil i a penes apreciable o provocar un defecte estètic greu.[5] La ciclòpia és una malformació extremadament rara (uns 1,05 casos/100.000 naixements, incloent els fetus morts in utero), que rep el seu nom dels ciclops de la mitologia grega.[6] Es caracteritza per l'existència en la cara d'una única òrbita central, moltes vegades acompanyada de diverses anomalies cerebrals,[7] facials i extrafacials.[8] No és compatible amb la vida i eventualment forma part d'una síndrome de Patau.[9] La ciclòpia amb probòscide (presència en el front d'un apèndix nasal tubular aberrant) és una raresa.[10] Encara que la prevalença de anormalitats cromosòmiques en les ciclòpies és alta, l'etiologia de la major part d'elles té una gran heterogeneïtat genètica.[11]
Les fractures orbitàries són, tant en adults com en nens, el tercer tipus més comú de fractura facial i tenen un tractament difícil. Es classifiquen segons la seva localització anatòmica dins de l'orbita (sòl, paret medial, paret lateral i sostre). En un 29 per cent d'elles existeixen lesions oculars concomitants.[12] La causa d'aquestes fractures és una força d'intensitat mitjana o alta dirigida contra l'ull i els ossos que l'envolten. Es veuen generalment com a conseqüència d'agressions físiques, lesions esportives, accidents de trànsit o caigudes al terra.[13] Freqüentment, les fractures de la paret lateral són combinades i involucren l'os zigomàtic. L'elasticitat dels ossos dels nens fa que en alguns casos el traumatisme orbitari produeixi una fractura de canya verda, també anomenada fractura de l'ull blanc per la manca d'un hematoma apreciable o d'altres signes externs de lesió a la zona, la qual pot afectar els músculs extraoculars i ser l'origen d'una diplopia permanent si no es practica amb molta urgència la intervenció quirúrgica oportuna.[14] Algunes vegades les especials característiques de la fractura fan necessària la cirurgia reconstructiva del teixit ossi orbitari, emprant el trasplantament autòleg d'os,[15] cartílag i múscul o fent servir materials sintètics com ara plaques de titani,[16] de titani amb polietilè i de polidioxanona reabsorbible.[17]
Quasi tots els hematomes retrobulbars es produeixen per la ruptura traumàtica de les parets d'un vas sanguini de l'òrbita. Molt rarament, tenen un origen iatrogènic derivat de les complicacions d'una cirurgia sinusal o ocular.[18]
La gran majoria de cel·lulitis orbitàries són infeccions bacterianes dels músculs i el teixit adipós que hi ha al voltant de l'ull, generalment causades per Staphylococcus aureus o Streptococcus spp.[19] Adesiara, en persones immunodeficients es veuen mucormicosis i aspergil·losis que envaeixen l'òrbita amb el subseqüent risc de provocar una meningitis fúngica.[20]
L'orbitopatia tiroidal és una condició inflamatòria, autoimmunitària i autolimitada que amb freqüència afecta els teixits orbitaris i periorbitaris dels individus amb malaltia de Graves-Basedow, encara que també es pot desenvolupar en subjectes sense anormalitats destacables de la funció de la glàndula tiroide o que tenen antecedents d'hipotiroïdisme o tiroïditis de Hashimoto.[21]
En més d'un seixanta per cent dels casos de granulomatosi de Wegener (una vasculitis sistèmica primària necrotitzant de petits vasos, coneguda també com granulomatosi amb poliangiïtis) hi ha dany orbitari, el qual no és rar que sigui la primera o l'única manifestació de la malaltia. Si no es tracta adequadament pot produir pèrdua de visió, proptosi de l'ull i deformitat facial.[22]
La miositis orbitària és un trastorn inflamatori agut o crònic poc habitual i que no té un origen clar. Ocasionalment es manifesta associat a una malaltia autoimmunitària com el lupus eritematós sistèmic, per exemple.[23] Es caracteritza per dolor a l'òrbita, hiperèmia conjuntival, desplaçament anterior del globus ocular i progressiva disminució del moviment dels músculs extraoculars.[24]
Els tumors de l'òrbita ocular poden ser primaris[25] o metastàtics.[26] Els primers sorgeixen en qualsevol dels teixits orbitaris i els més freqüents són els vasculars, com ara els limfangiomes[27] o els hemangiomes capil·lars infantils[28] i els hemangiomes cavernosos en adults.[29] Els meningiomes primaris de la beina de la porció intraorbitària del nervi òptic són inusuals, mostren un característic creixement tubular i quan envaeixen l'ull poden causar despreniment de retina i ceguesa.[30] En aquesta zona craniofacial és molt rara l'aparició d'un limfoma no hodgkinià.[31] Les neoplàsies malignes de la glàndula lacrimal acostumen a formar masses que comprometen la innervació de l'òrbita i que de vegades infiltren els ossos adjacents,[32] com ocorre en alguns casos de carcinoma adenoide quístic lacrimal.[33] Pel que fa als tumors metastàtics, els carcinomes de mama[34] i de pròstata[35] són els càncers sòlids que tenen una major tendència a colonitzar l'òrbita, si bé ho fan poc sovint. Infreqüentment, s'han descrit metàstasis orbitàries de neuroblastomes,[36] de carcinomes de la nasofaringe[37] i d'adenocarcinomes de pulmó[38] o de la papil·la de Vater.[39] El colesteatoma orbitari o colegranuloma frontorbitari és una entitat clínica pseudotumoral gairebé insòlita, formada per cristalls de colesterol, que es presenta principalment en homes de mitjana edat amb antecedents d'un traumatisme banal. Apareix com a conseqüència de la incompleta reabsorció de una hemorràgia que origina una reacció granulomatosa encapsulada. Té tendència a recidivar i en casos de llarga evolució pot produir lesions lítiques òssies al frontal.[40] El tractament és la seva acurada i total exèresi quirúrgica.[41]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
