Usuari:Mcapdevila/Història de la navegació astronòmica
From Wikipedia, the free encyclopedia
El terme navegació astronòmica engloba aquelles tècniques que utilitzen els astres per conèixer la posició sobre el globus terrestre en contraposició al de navegació per estima emprat principalment en la navegació de cabotatge que no els fa servir.
L'ocasió fa el lladre i els polinesis van ser capaços de poblar illes que als europeus els va costar moltíssim trobar. S'han trobat mapes del cel fets amb canyes i nusos emprats pels polinesis per representar els estels.
Durant segles els europeus i els àrabs havien navegat al voltant de les seves costes utilitzant com a referència els punts visibles de les costes i el seu coneixement de les profunditats (sondes) en diferents llocs. Quan els segles XIV i XV els catalans i portuguesos comencen els seus viatges d'exploració i descobriment els seus instruments de navegació eren:
- Corredera i ampolleta per determinar la velocitat del vaixell en la navegació d'estima].
- Escandall per determinar la profunditat i naturalesa del fons.
- Brúixola molt rústiques per determinar el Nord (magnètic).
- Vara de Jacob, astrolabi i quadrant per mesurar l'altura d'un astre sobre l'horitzó.
Coneixien les limitacions i errors de la navegació per estima. Cristòfor Colom va descobrir que la declinació magnètica no era constant sinó que variava amb el lloc i amb el temps. Sabien que l'estrella polar no estava situada justament sobre el pol celest i sabien com corregir l'error que introduïa en el mesurament de la latitud mitjançant l'observació de les estrelles properes (les "guardes").