Pot arribar a fer 24 cm de llargària màxima. Té un cos marronós amb 2 o 3 punts foscos i grans amb 4-6 espines i 32-35 radis tous a l'aleta dorsal i 29-31 radis tous a l'anal.[3][4][5] La reproducció té lloc durant l'estiu austral.[3][6]
Regan, C. T., 1914. Diagnoses of new marine fishes collected by the British Antarctic ('Terra Nova') expedition. Ann. Mag. Nat. Hist. (Ser. 8) v. 13 (núm. 73): 11-17.
Dewitt, H.H., P.C. Heemstra i O. Gon, 1990. Nototheniidae. P. 279-331. A: O. Gon i P.C. Heemstra (eds.). Fishes of the Southern Ocean. J.L.B. Smith Institute of Ichthyology, Grahamstown, Sud-àfrica.
Pakhomov, E.A., 1998. Diet of two Antarctic dragonfish (Pisces: Bathydraconidae) from the Indian sector of the Southern Ocean. Antarc. Sci. 10(1):55-61.
Morescalchi, A., E. Pisano, R. Stanyon i M.A. Morescalchi, 1992. Cytotaxonomy of Antarctic teleosts of the Pagothenial Trematomus complex (Nototheniidae, Perciformes). Polar Biol. 12:553-558.
Museu Suec d'Història Natural. Base de dades de la col·lecció d'ictiologia. Secció d'Ictiologia, Departament de Zoologia de Vertebrats. Estocolm, 1999.
Ozouf-Costaz, C., J.-C. Hureau i M. Beaunier, 1991. Chromosome studies on fish of the suborder Notothenioidei collected in the Weddell Sea during EPOS 3 cruise. Cybium 15(4):271-289.
Pakhomov, Y.A. i V.B. Tseitlin, 1991. Feeding patterns of nine species of Antarctic fish and assessment of their daily food consumption. P. 321-333. A: Selected Scientific Papers (SC-CAMLR-SSP/8). Scientific Committee for the Conservation of Antarctic Marine Living Resources. CCAMLR, Hobart, (Austràlia). 410 p.
Prirodina, V.P., 1997. The directions of the karyotype specialization in the suborder Notothenioidei (Teleostei: Perciformes). Cybium 21(4):393-397.