Tractat bàsic
tractat internacional entre l'Alemanya oriental i occidental From Wikipedia, the free encyclopedia
tractat internacional entre l'Alemanya oriental i occidental From Wikipedia, the free encyclopedia
El Tractat Bàsic (en alemany, Grundlagenvertrag), o de nom sencer Tractat sobre les bases de les relacions entre la República Federal d'Alemanya i la República Democràtica Alemanya (en alemany Vertrag über die Grundlagen der Beziehungen zwischen der Bundesrepublik Deutschland und der Deutschen Demokratischen Republik), fou un acord diplomàtic signat el 21 de desembre del 1972 al Berlin Est entre els dos estats alemanys. Va ser signat per Egon Bahr, secretari de la cancelleria per part de la República Federal d'Alemanya i Michael Khol, en representació de la República Democràtica Alemanya en tant que secretari d'Estat. L'acord significava de facto però no de iure et el reconeixement recíproc dels dos estats alemanys com a països sobirans.[1] En tot cas, en funció d'aquest acord diplomàtic la RFA deixava enrere la doctrina Hallstein mantinguda durant els governs de Konrad Adenauer segons la qual la primera era l'única representant d'Alemanya en espera d'una futura reunilficació.
| ||||
| ||||
| Tipus | tractat bilateral  | |||
|---|---|---|---|---|
| Interval de temps | 21 juny 1973 - 3 octubre 1990 | |||
| Data | 21 desembre 1972 | |||
| Localització | Berlín Est (República Democràtica Alemanya) | |||
| Participant | ||||
Amb la finalització de la segona guerra mundial Alemanya va ser ocupada i dividida per les quatre potències vencedores (Estats Units d'Amèrica, Gran Bretanya, França i Unió Soviètica) tal com acordaren a la Conferència de Potsdam. Al cap de pocs anys, el 1949, després del Bloqueig de Berlín que evidenciava que s'entrava en una nova era diplomàtica (la Guerra Freda) i que per tant era impossible un acord entre els quatre països vencedors de la II gran guerra, naixien formalment dos estats alemanys diferents que responien a les respectives zones d'ocupació de l'Alemanya: la República Democràtica Alemanya, sota l'esfera de la Unió Soviètica, i la República Federal d'Alemanya, en la zona franco-britànico-estatunidenca.
En el context de la divisió en blocs generada per la Guerra Freda, les dues nacions alemanyes es van separar cada cop més, consolidant-se en les seves respectives alineacions competidores. A la part oriental, Khrusxov es va oposar sovint a la creació d'una nació alemanya unificada i neutral, proposada de vegades pel bàndol soviètic com en el cas de Lavrenti Béria el maig de 1953.[2] De la mateixa manera, a la banda occidental, la doctrina Hallstein, que va influir i dirigir la política exterior de l'Alemanya Occidental durant gairebé vint anys, especialment durant els governs d'Adenauer, va frenar qualsevol forma de diàleg entre les dues nacions i va dificultar les relacions entre la RDA i altres països, fins l'arribada a la cancelleria federal del polític socialdemòcrata Willy Brandt el 1969. Així, al bloc soviètic l'aleshores dirigent de la Unió Soviètica, Khruisxov era contrari a una futura reunficació alemanya. Per la seva banda a la part occidental se seguia la ja coneguda doctrina Hallstein.[3]
Cap a finals dels anys seixanta foren perceptibles les primeres senyals de distensió entre les dues alemanyes. La poltíica de Konrad Adenauer, canceller de la RFA en diferents moments entre els anys cinquanta i seixanta tenia com a objectiu final aconseguir la reunificació del país. D'aquí la persecució de l'aïllament internacional de la RDA (Doctrina Hallstein). L'ascens a la cancelleria federal de Willy Brandt el 1969 significà un canvi profund en la política exterior de l'Alemanya Occidental. D'aquí la recerca d'acords amb els països del Bloc de l'Est amb la finalitat d'aconseguir acords econòmics i diplomàtics. Pel cantó de la URSS també es van evidenciar alguns senyal d'apropament. Proves del que diem són els acords ratificats amb l'Alemanya occidental, com són el Tractat de Moscou (1970) del 12 d'agost del mateix any i el Tractat de Varsòvia (1970) de 7 desembre del mateix any que sancionaren la Línia Oder-Neisse com a frontera oriental de la RDA, o l'Acord de les Quatre potències del 3 setembre 1971 i l'Acord de Trànsit del 17 desembre 1971. Ambdós acords donaven més llibertat als habitants del dos Berlins i la possibilitat d'accés a la RFA en casos excepcionals per als ciutadans de la RDA.
Els canvis en la direcció del Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED) entre Walter Ulbricht i el més complaent Erich Honecker el 1971 foren altres senyals de distensió..
Les feines de negociació i redacció del Tractat van començar després de l'entrada en vigor de l'Acord entre les quatre potències a obra dels sotsecretaris d'Estat de les parts, Egon Bahr per la RFA i Michael Kohl per la RDA.[4]
El document es va signar al Berlín Est el 21 desembre 1972, ratificat l'11 maig i el 13 juny 1973 respectivament per la RFA i la RDA, respectivament.[5] Va entrar en vigor el 21 juny 1973.[6] El Tractat es componia de 10 articles:
Aviat es va revelar que l'acord seria força discutible tant jurídicament com políticament.
Ja abans de la ratificació del Tractat a la República Federal la coalició política formada per la CDU i CSU, aleshores a l'oposició, va qüestionar la manca de referències detallades pel que feia a la qüestió de Berlín i als drets i responsabilitats de les quatre potències ocupants. El 22 maig del 1973, tres dies abans del debat sobre la ratificació del tractat en el Bundesrat, el govern bavarès, en mans de la CSU), va demanar que el Tractat passés pel Tribunal Constitucional d'Alemanya,[7] cosa que obtingué. Finalment, la Cort Constitucional dictaminà en data de 31 de juliol la compatibilitat del Tractat respecte la Llei fonamental.[8] Els arguments esgrimits pel parit conservador eren que el govern federal s'estava desprenent del federalisme en favor de l'"enemic" comunista.[9] Finalment, el Tractat Bàsic fou aprovat pel Parlament de la RFA l'11 maig del 1973 amb 268 vots a favor i 217 en contra.[10]
El 2 maig 1974 s'obrien les representacions permanents entre les dues alemanyes. El representant permanent de la República Federal a la RDA fou Günter Gaus. Per la seva banda, Michael Kohl esdevenia el representant de la República Democràtica a la RFA.
La firma del tractat va comportar la fi de l'aillament internacional de la RDA i, per tant, el seu reconeixement internacional com a estat de ple dret, ja que fins aleshores estava sota el vet de la RFA arran de l'esmentada doctrina Hallstein. Entre altres països que a partir del la signatura del Tractat varen establir relacions diplomàtiques formals amb l'Alemanya de l'Est són:
Els dos estats alemanys foren admesos a les Nacions Unides el 18 setembre del 1973,[11] d'acord amb la resolució núm. 335 de la Junta de Seguretat de les Nacions Unides.[12]
El Tractat fonamental i, regularment, la sencera Ostpolitik van representar el primer apropament de les dues nacions alemanyes després de les fines de la segona guerra mundial: els resultats obtinguts van ser importants en aquest sentit i van ser expressió d'un sentiment d'unitat nacional que travalicava els sentiments de la població alemanya i abastava les autoritats polítiques, per bé que per mitjà d'estratègies diferents; d'altra banda en molts pensaven que el tractat constituís l'arrelament d'una divisió perenne.[13]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
