compositor i violinista espanyol From Wikipedia, the free encyclopedia
Tomás Bretón y Hernández (Salamanca, 29 de desembre de 1850 - Madrid, 2 de desembre de 1923) va ser un compositor i violinista espanyol. Era pare del també compositor Abelardo Bretón Matheu.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 29 desembre 1850 Salamanca (Espanya) |
| Mort | 2 desembre 1923 (72 anys) Madrid |
| Formació | Reial Conservatori Superior de Música de Madrid Reial Acadèmia d'Espanya a Roma |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, director d'orquestra, musicòleg |
| Ocupador | Reial Conservatori Superior de Música de Madrid |
| Gènere | Òpera, simfonia i sarsuela |
| Instrument | Violí |
| Família | |
| Fills | Abelardo Bretón Matheu |
| Premis | |
| |
Signatura  | |
     
| |
Va realitzar els seus primers estudis musicals en l'Escola de Nobles i Belles Arts de Sant Eloi en la seua ciutat natal, on es va guanyar la vida tocant en petites orquestres locals, teatres i esglésies. Al 1865 el mestre Lluis Cepeda, director del Teatro Variedades de Madrid va arribar a Salamanca amb una companyia de Zarzuela, i al descobrir les aptituds dels jove músic va aconsellar a la seva família que es mudessin a Madrid per tal de prosseguir els seus estudis al Real Conservatorio de Madrid, i així doncs als 16 anys es va traslladar a Madrid, on va tocar en l'orquestra de Barbieri i va continuar el seu aprenentatge en el Real Conservatori sota el mestratge d'Emilio Arrieta.
Quan el Teatro Variedades es va clausurar degut a una epidèmia, es va veure forçat a tocar en el Cafè del Vapor, i seguidament al fos del Teatre de la Zarzuela.
Va ser admès com a violí segon en el Sociedad de Conciertos, recentment fundada al 1866, tot i que va tenir que deixar aquesta plaça per les seves noves obligacions com a director i concertino de la orquestra del Circo Pride, on va compondre numerosos vals com a acompanyament dels exercisis acrobàtics, dels quals es conserven les transcripcions per a piano de Rajar y Samjó (1872) i Las estrelles volantes (1874).
Més tard, protegit per Alfons XII i els comtes de Morphy, va ser becat per a estudiar a Roma, Milà, Viena i París. La seua estada a Roma el va marcar positivament, i va tractar d'incorporar a la música espanyola les grans formes europees.
De tornada a Madrid va ocupar la càtedra de composició del Real Conservatori, on va tenir entre altres alumnes a Julio Gómez García, i en Vicente Arregui Garay[2] i després la direcció d'aquest. L'any 1872 va rebre, junt amb Chapí, el primer premi del Conservatori, i després d'això va fundar la Unió Artística Musical, al 1878, que tenia com a objectiu ser una alternativa a la Sociedad de Concierto., Aquesta organització va néixer l’estiu del 1877 per part del empresari Felipe Ducazal, qui no va arribar a un acord amb la Sociedad de Conciertos per actuar en el Jardines de Buen Retiro, durant el primer any de la va ser dirigida per el francés Olivier Metra, tot i que en el transcurs d’un any aquesta posició seria de Tomás Bretón.
Les seves primeres composicions foren Cuarteto en Sol Mayor (1866), Sinfonía en La Mayor – de la qual s’ha conservat una reducció per a violí i piano – i la Sinfonia a grande orquesta “La necesidad” (1867), apart d’un Concertante per a veus i orquestra dels exercisis per al premi final de Composició.
En quan va finalitzar els estudis va compon la seva obra més ambiciosa, la Sinfonía nº1 en Fa mayor, en quatre moviments, dedicada en 1872 al seu mestre Arrieta, la qual va trigar dos anys en ser estrenada per la Sociedad de Conciertos.. Seguint l'exemple de Barbieri, hi va treballar, amb èxit, per tal d'aconseguir estrenar obres estrangeres i espanyoles. Va morir a Madrid el 2 de desembre de 1923.
Durant tota la seua vida junt amb Joan Gamisans Arabí, va treballar durament en defensa d'una òpera autòctona original que poguera impulsar els compositors espanyols en aquest terreny. Desafortunadament el seu projecte no va reeixir, a conseqüència la manca d'un corrent unitari, de l'existència d'esforços incoherents i esbiaixats i d'una reiterada falta d'interès del públic.
En l'intent de crear una òpera espanyola va escriure obres líriques encomiables, que van ser criticades, curiosament, per la carència de caràcter espanyol, per no desfer-se dels models d'òpera italiana que imperaven en l'època i per recordar vagament a Wagner. El 1889 va estrenar Los amantes de Teruel amb un èxit notable tant al Teatro Real de Madrid com al Liceu de Barcelona. També tingué molt èxit la seva següent òpera, Garín, estrenada el 1892. Tot i això també hi havia una important nombre de detractors de Breton que el veien com un compositor afavorit per la família reial.[3]
Va compondre nombroses sarsueles i òperes. La seua obra La verbena de la Paloma, estrenada el 1864 a Madrid,[3] es considera com un dels models clàssics del género chico i un retrat musical sense comparació del Madrid de finals del segle xix.
Es va jubilar el 1921 i va patir una depressió fins a la seva mort el 1923 a Madrid.[3]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
