From Wikipedia, the free encyclopedia
Un to de Shepard, anomenat segons el seu creador, Roger Shepard, es tracta d'un so complex generat electrònicament que consisteix en la superposició d'ones sinusoidals separades per octaves. Una escala musical formada per aquests tons es coneix com una escala de Shepard. Amb un moviment ascendent o descendent d'aquests tons s'aconsegueix la il·lusió auditiva d'una escala que puja o baixa contínuament.[1]
Cada quadrat en la figura indica un to, i cada conjunt de quadrats basat en una alineació vertical formen junts un to de Shepard. El color de cada quadrat indica la intensitat de la nota: el color morat equival a la intensitat més baixa i el color verd a la més forta. Aquesta superposició de notes que es toquen al mateix temps se separen exactament per l'interval d'una octava, i cada escala apareix i s'esvaeix de manera que escoltar l'inici i el final de qualsevol escala és impossible.
Com a exemple conceptual d'una escala de Shepard cromàtica ascendent amb Do com a centre tonal, el primer to podria ser un Do₄ pràcticament inaudible i un Do₅ (una octava més agut) estrident. El següent seria un Do♯₄ lleugerament més fort i un Do♯₅ lleugerament més fluix, i després d'aquest trobariem un Re₄ encara més fort i un Re₅ més fluix, etc. Les dues freqüències tindrien la mateixa intensitat a la meitat de l'octava (Fa♯₄ i Fa♯₅), i el dotzè to seria un Si₄ fort i un Si₅ gairebé inaudible, amb l'addició d'un Si₃ també pràcticament inaudible. El tretzè to tornaria a ser el mateix que el primer, i el cicle continuaria indefinidament. En altres paraules, cada to consta de dues ones sinusoidals amb freqüències separades per octaves; la intensitat de cada equival, per exemple, a una funció de cosinus alçat de la separació en semitons d'una freqüència màxima, que en l'exemple superior seria Si₄. Segons Shepard, "(...) pràcticament qualsevol distribució suau que s'atenuï a nivells de subllindar a freqüències baixes i altes podria funcionar igual de bé com la corba de cosinus emprada".[2]
La teoria darrere de la il·lusió es va demostrar durant un episodi del programa de televisió de la BBC Bang Goes The Theory, on l'efecte es va descriure com un "pal de barber musical".[3]
L'escala descrita (amb passos discrets entre cada nota) es coneix com l'escala de Shepard discreta. La il·lusió és més convincent si les notes se separen per un curt silenci (staccato o marcato millor que legato o portamento).
Jean-Claude Risset posteriorment idearà una versió de l'escala on els tons llisquen en un glissando continu, batejat com a escala Risset continua o glissando Shepard-Risset.[4] Quan es realitza correctament, el to sembla pujar o baixar indefinidament, per molt que es retorni a la nota inicial. Risset també va crear un efecte similar jugant amb el ritme d'un loop, en el qual el tempo sembla incrementar o disminuir infinitament.[5]
Dos tons de Shepard tocats de manera seqüencial i separats per l'interval d'un tríton (mitja octava) produeixen la paradoxa del tríton. Shepard va preveure que els dos tons constituirien una figura biestable (l'equivalent auditiu del cub de Necker), la qual es podria escoltar tant ascendent com descendent, però mai els dos alhora.[2]
L'any 1986, Diana Deutsch va descobrir que la percepció de quin era el to més agut depenia de les freqüències absolutes involucrades, i que un individu usualment escoltaria el mateix to com el més agut (això és determinat pel to absolut de les notes).[6] Curiosament, el to de Shepard designat com el més agut variava de persona a persona, depenent del llenguatge o dialecte de l'oient (Deutsch, Henthorn i Dolson van trobar que els parlants nadius del Vietnamita, un llenguatge tonal, van escoltar la paradoxa del tríton de manera diferent als Californians que parlaven l'Anglès com a llengua materna).[7][8]
Pedro Patricio va observar l'any 2012 que utilitzant el to de Shepard com a font de so i aplicant-ho a una melodia es podia reproduir la il·lusió d'un moviment ascendent o descendent infinit propi de l'escala de Shepard. Independentment del tempo i de les qualitats de l'Envolvent acústic de les notes, la il·lusió auditiva es manté efectivament. L'ambigüitat de l'escala a la qual pertanyen els tons de Shepard permet als compositors experimentar amb melodies enganyoses i desconcertants.[9]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.