estudi de la naturalesa del cinema From Wikipedia, the free encyclopedia
La teoria cinematogràfica (també canomenada teoria del cinema o filmologia[1]) és l'estudi de la naturalesa del cinema, i proveeix un marc teòric per comprendre la relació del cinema amb la realitat, les altres arts, els espectadors i la societat en general.[2] No s'ha de confondre amb l'anàlisi cinematogràfica, encara que aquest recull idees de la teoria cinematogràfica.
En alguns aspectes, el filòsof francès Henri Bergson va anticipar en el seu llibre Matter and Memory el desenvolupament de la teoria cinematogràfica quan el cinema estava naixent com un nou mitjà de comunicació. Va comentar la necessitat de noves formes de pensar sobre el moviment i va encunyar els termes "imatge-moviment" i "imatge-temps".[3] No obstant això, en el seu assaig L'illusion cinématographique (publicat el 1906 en el llibre L'évolution créatrice), rebutjava el cinema com una exemplificació del que tenia al cap. Malgrat això, dècades més tard, en Cinéma I i Cinema II (1983-1985), el filòsof Gilles Deleuze va prendre Matèria i memòria com les bases de la seva filosofia del cinema i va revisar els conceptes de Bergson, combinant-los amb les semiòtiques de Charles Sanders Peirce.[4]
El principi de la teoria del cinema es presenta durant la seva època muda i incumbia en la seva major part la definició dels elements fonamentals del mitjà de comunicació. Va evolucionar principalment per les obres d'alguns directors com Germaine Dulac, Louis Delluc, Jean Epstein, Serguei Eisenstein, Lev Kuleixov, Dziga Vèrtov, Paul Rotha, i teòrics del cinema com Rudolf Arnheim i Béla Balázs. Aquestes persones es van centrar en dues qüestions principals: com el cinema difereix de la realitat i si aquest hauria de ser realment considerat com un art.
Després de la Segona Guerra Mundial, el crític de cinema francès i teòric André Bazin va reaccionar en contra d'aquest enfocament. Segons ell, l'essència de la pel·lícula resideix en la seva capacitat de reproduir mecànicament la realitat i no en les diferències amb ella.
En els anys 60 i 70, la teoria cinematogràfica es va establir al món acadèmic, aplicant conceptes d'algunes disciplines establertes com la psicoanàlisi, els estudis de gènere, antropologia, teoria literària, la semiòtica i la lingüística.
Durant els anys 90 la revolució digital a les tecnologies de la imatge va tenir un gran impacte en la teoria del cinema de diverses maneres. Es va produir una reorientació de la capacitat del cel·luloide del cinema per capturar una imatge indicial en un moment en el temps segons alguns teòrics com Mary Ann Doane, Philip Rosen i Laura Mulvey. Des d'un punt de vista psicoanalític i seguint la noció lacaniana del real, Slavoj Žižek va oferir nous aspectes en la forma d'analitzar el cinema, que avui dia són utilitzats en l'anàlisi cinematogràfica moderna.[5]
La tradició formalista o formativa es caracteritza, en línies generals, per la creença que els elements del llenguatge cinematogràfic han de trobar-se per sobre del que es narra o representa. Pels formalistes, l'important no és el què, sinó el com. Per tant, una de les seves idees centrals és la que el cineasta crea una realitat mitjançant el seu art que es diferencia de la realitat circumdant. La mediació de la càmera cinematogràfica suposa un canvi radical, i aquest canvi ha de ser modelat per l'artista, en aquest cas el director de cinema. El corrent formatiu compta amb diversos representants il·lustres:
La teoria cinematogràfica realista assumeix que la funció principal del cinema és registrar la realitat de la manera més fidel possible. Consideren que precisament en la capacitat del cinema d'aproximar-se molt a la realitat és on resideix el seu gran avantatge i habilitat expressiva respecte a altres arts. Això no nega la concepció artística del cinema, tot al contrari. Al que es neguen és a subordinar el caràcter fotogràfic del cinema a sobrecàrregues estètiques, i a associar el cinema amb arts com la pintura o la música, ja que, segons ells són disciplines massa distants en la seva arrel. Podem destacar alguns dels teòrics fonamentals realistes:
Després d'aquests dos grans sistemes de pensament, el cinema es va consolidant com un camp d'estudi acadèmic. A França, apareix una figura cabdal, Jean Mitry, i, poc després apareixeria un altre nom no menys important, Christian Metz. Amb ells dos, el cinema es va convertir en una matèria rellevant dins de les investigacions en l'educació universitària.
El moviment feminista posa al descobert la marginalitat de la dona i el seu silenci sobre els seus gustos i interessos dins de la societat patriarcal. Exposa aquesta creativitat reprimida de la dona i, per tant, es planteja una lluita entre sexes sobre les estructures socioeconòmiques dominades, fins llavors, per l'home.
Dins d'aquesta lluita a escala socioeconòmica, sorgeix l'interès pel sector cinematogràfic, vist com a generador d'una imatge de la dona, originària fins llavors per l'home. És aquí on les dones veuen la possibilitat de poder mostrar al món la seva pròpia mirada a través de documentals, testimoniatges, referències biogràfiques o, fins i tot, en pel·lícules de ficció; i així poder analitzar a través de la imatge de la dona creada per l'home tots els estereotips i codis que els han estat assignats al llarg de la història.
En aquesta situació, el pensament masclista no es basa a limitar la presència de la dona en les pel·lícules, sinó a situar a la dona en un univers sense temps, fent així, que el personatge de la dona quedi fora de la història. Al cinema clàssic l'home observa, la dona és observada; es mostra als ulls dels altres. El personatge interpretat per l'home actua, controla els seus sentiments, fa que les coses ocorrin, com si el fil argumental del film depengués d'ell i només d'ell. La dona, en canvi, és un element passiu, pura decoració. A causa d'aquesta posada en escena, és lògic que l'espectador associï la figura de l'heroi a ell i com a objecte de plaer a ella. Així doncs, es dedueix, que el cinema és un espectacle dirigit als homes.
Quant al moviment feminista, el cinema els suposa una forma d'estudi; inconscientment mostra la desigualtat sexual que hi ha en la nostra societat i això permet estudiar a fons la recepció dels missatges per part dels espectadors, en tota la seva amplitud.
Moltes de les directores d'aquesta època van utilitzar aquests temes del món de la dona per adaptar-los cinematogràficament. Per tant, podem dir que una dona podia gaudir en veure un personatge femení a la pantalla i aconseguir identificar-se amb aquest que és fort i independent. És ella la que controla els progressos del film, i arriba al final com l'heroïna; fent que la seva condició de dona sigui fonamental per poder sortir victoriosa, allunyant-se així de la imatge de víctima.
No obstant això, altres directores feministes no creuen que la millor forma sigui exaltant la importància que pot arribar a tenir un personatge femení, sinó atacant al cinema patriarcal directament. És aquí quan neix un contra cinema feminista que desafia al cinema clàssic fet fins llavors. En el cinema clàssic, l'espectador és portat a identificar-se amb els personatges i amb la història narrada en la pantalla; fa que quedi satisfet amb els conflictes resolts a final del film. No obstant això, el cinema clàssic difon un missatge d'una societat i una cultura amb una ideologia patriarcal i capitalista, en el qual la dona és vista com un signe en les relacions amb els homes. En canvi, podem dir, que una lectura feminista del cinema es decanten per ressaltar el fet obvi i natural per tal de mostrar les seves contradiccions i la seva finalitat. Així doncs, el contra cinema feminista aprofundirà en aquesta desestabilització d'aquest “règim” patriarcal a través de les manifestacions i de la transgressió.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.