sociòleg estatunidenc From Wikipedia, the free encyclopedia
Talcott Parsons (Colorado Springs, Colorado, 13 de desembre del 1902 – Múnic, 8 de maig del 1979), va ser un sociòleg estatunidenc.
Va nàixer al si d'una família reformista de Colorado, en la qual el pare era un pastor protestant que pertanyia al Social Gospel, un moviment purità i reformista. Talcott Parsons va estudiar a l'Amherst College (Massachusetts), on es va interessar per la biologia i la medicina; de fet, la seua construcció conceptual sociològica li deu molt a aquestes dues àrees de coneixement. També manifestà, però, un gran interès per la filosofia i l'ambient familiar l'empentava cap a les preocupacions sociològiques, de manera que, quan va tindre l'oportunitat, es va traslladar a la London School of Economics. Va ser allà on l'impactaren els treballs de l'antropòleg Bronislaw Malinowski, que basava les seues investigacions en un plantejament funcionalista. Poc després, es traslladà a Heidelberg on treballà sobre l'obra de Karl Marx, Max Weber i Werner Sombart. Però va ser, sobretot, Max Weber qui més va interessar el jove Parsons, la qual cosa el portà a assistir a cursos sobre la filosofia d'Immanuel Kant i del neokantisme.
Després de passar la seva B.A. a l'Amherst College amb una especialitat en biologia, va ingressar a la London School of Economics on es va interessar en el treball de Harold Laski, R. H Tawney, Bronisław Malinowski i Leonard Trelawny Hobhouse. Després va anar a la Universitat de Heidelberg on es va doctorar en sociologia i economia.
El 1927, va ingressar al cos de professors de la Universitat Harvard, tot i que, per les seues diferències amb Pitirim A. Sorokin, no va consolidar la seua plaça fins al 1936. El 1949, va ser nomenat president de l'Associació Americana de Sociologia. I el 1956 va assumir la direcció del Departament de Relacions Socials i va formar un equip interdisciplinari en què participaren psicòlegs, antropòlegs i sociòlegs.
Parsons va ser el màxim exponent del funcionalisme estructural i la seua obra va hegemonitzar la discussió sociològica durant tota la segona postguerra mundial fins a la dècada dels anys 70. El seu treball es va centrar en l'intent d'elaborar una teoria general de la societat que continguera tots els seus elements constitutius (econòmics, polítics, culturals...). Els principals elements de la seua teoria podem resumir-los en: 1) Una sociologia deductiva en la forma, conceptualment precisa, amb capacitat per mostrar els lligams lògics entre els elements analítics i els fets empírics. 2) Un concepció voluntarista de l'acció social com a element central de la sociologia. 3) La recerca dels camins que motiven l'acció social en el marc d'una estructura de relacions i interaccions, i que Parsons situava en el que va anomenar orientacions normatives. 4) Una lluita contra el reduccionisme en les ciències socials, ja que l'acció social no és reduïble a factors biològics o psicològics, sinó que ha de ser explicada en termes sociològics.
El seu propòsit era crear una teoria social abstracta que, mitjançant raonaments deductius, poguera formular hipòtesis concretes sobre l'acció social.
Parsons es basa en la sociologia europea, l'economia política i la psicoanàlisi. Reté la idea d'una contradicció entre el mercat i les professions de l'economia política, essencialment d’Alfred Marshall, i destaca la importància del marc social en què té lloc l'evolució del mercat. De Max Weber, conserva el problema central de la racionalització. L'activisme instrumental que atribueix als Estats Units és una variant de l'ascetisme de Weber que el situa a la base del capitalisme. Des de Durkheim, conserva la importància del sistema social i de la integració col·lectiva. De Freud, conserva la importància dels fenòmens de desequilibri.
La seva teoria de l'acció es pot interpretar com un desig de preservar el rigor del positivisme a les ciències socials associant una dimensió subjectivista. La idea que l'acció humana està impulsada per la voluntat, per la motivació, és fonamental per a la seva comprensió de l'acció humana. Considera que les ciències socials s'han de plantejar qüestions sobre els fins, els objectius i els ideals que motiven l'acció individual, es posa així en oposició als corrents purament conductistes i materialistes. Aliena així els defensors del determinisme social.
Parsons és més conegut per la seva teoria de l'acció segons la qual l'acció és el producte d'un actor dotat de recursos, que pren decisions finalitzades i que utilitza mitjans materials i simbòlics per fer-ho. [...] Però aquestes eleccions estan lligades a un conjunt global de valors comuns […] i formen part d'una xarxa de normes que constitueixen l'estructura de la societat, tots elements que limiten l'acció individual. [1] El terme acció s'ha d'entendre aquí en un sentit que inclou no només comportaments sinó també pensaments, sentiments, aspiracions i desitjos.[2] Dit d'una altra manera, segons Parsons, l'actor dirigeix la seva acció cap a un fi, i si escull els mitjans, aquesta elecció es troba dins d'un marc limitat, perquè l'actor només té un control parcial sobre el seu entorn. [3]
Per a l'anàlisi de l'acció social, Parsons descompon el sistema d'acció social en quatre subsistemes [3]:
Cada acció forma part d'aquests quatre subsistemes alhora, i resulta d'una interacció d'influències procedents de cadascun d'ells.[2] En altres paraules, si cada subsistema es pot aïllar analíticament perquè té la seva pròpia lògica interna, els quatre subsistemes mantenen entre ells relacions d'interdependència i complementarietat. [2] Els quatre subsistemes estan ordenats jeràrquicament des del punt de vista del control de l'acció: un sistema se situa a la part superior quan és més ric en informació (com el subsistema cultural) i se situa més avall quan és més ric en energia (com el subsistema de l'organisme) [2]. Aquesta jerarquia s'anomena cibernètica.[2]
Cada subsistema té una funció particular anomenada imperatiu funcional: [3]
Però cada subsistema també integra internament aquestes quatre funcions. [2] Així, cal distingir la funció d'adaptació quan es refereix al sistema general d'acció (correspon al subsistema de l'organisme) i quan es relaciona amb el subsistema social (correspon als rols i a l'economia.[2])
Així, segons Parsons, un sistema d'acció es pot analitzar a partir de quatre elements elementals. [1] En efecte, l'acció suposa un actor, una situació parcialment controlada per ell, una combinació de fi i mitjans subjectes a l'elecció de l'actor per criteris normatius. [4]. A The Structure of Social Action, escrit el 1937, Parsons conceptualitza l'acció humana a través de les quatre proposicions següents: [5]
Després, en col·laboració amb Robert F. Bales, Parsons van proposar l'any 1955 quatre categories funcionals, aquest és el model AGIL: [5][3][2]
Detallem aquestes funcions en el subsistema social especificant el component estructural i el conjunt estructural concret: [2][1][3]
Sintetitzem amb dues taules: el primer sintetitza el sistema general, el segon sintetitza el subsistema social.
Imperatiu funcional | Subsistema general del sistema |
---|---|
Manteniment de patrons latents | subsistema cultural |
Integració | subsistema social |
Assoliment de l'objectiu | subsistema de personalitat |
Adaptació | subsistema corporal |
Imperatiu funcional | Components estructurals | Conjunts estructurals |
---|---|---|
Manteniment de patrons latents | Valors | Socialització |
Integració | Normes | Dret |
Objectiu-Assoliment | Comunitat | Política |
Adaptació | Rols | Econòmic |
En la seva teoria del canvi social, Parsons va reinvertir les quatre categories funcionals citades anteriorment per definir quatre processos de canvi social: [1]
A més, Parsons distingeix el canvi d'equilibri (modificació en determinades parts del sistema sense transformació a nivell global) i el canvi estructural (afecta la naturalesa del sistema a nivell global).[2]
En el seu llibre The Social System, que va escriure el 1951, Parsons creu que hi ha cinc variables de configuració (variables de patró) dicotòmiques [1] i que un individu ha de triar entre els termes d'aquestes variables de configuració:
Per il·lustrar la seva teoria, Parsons pren l'exemple de la relació metge-pacient. [1][3] Segons Parsons, perquè la relació metge-pacient sigui funcional, el metge ha d'estar en una neutralitat emocional, en una orientació cap a la comunitat, en l'universalisme, en la realització i en l'especificitat, on el pacient forma part de l'afectivitat, l'orientació individual, particularisme i qualitat. El model també s'aplica a nivell macrosocial: La societat industrial americana es caracteritzaria per l'universalisme i la realització, Alemanya es caracteritzaria per l'universalisme i la qualitat, la Xina pel particularisme i la realització, etc.
Parsons també és conegut per les seves posicions a les dècades de 1940 i 1950 a favor de l'excepcionalisme americà, que el va portar a un conflicte amb el seu col·lega de Harvard Pitirim Sorokin, que va parlar sobre el tema una actitud cèntrico americana.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.