Síndrome antifosfolipídica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La síndrome antifosfolipídica (SAF), o síndrome d'anticossos antifosfolipídics, és un estat autoimmune i hipercoagulable causat per anticossos antifosfolípids. L'SAF provoca coàguls de sang (trombosi) tant a les artèries com a les venes, així com complicacions relacionades amb l'embaràs, com ara avortament espontani, mort fetal, part prematur i preeclàmpsia severa.[1] Encara que l'etiologia exacta de l'SAF encara no està clara, es creu que la genètica té un paper clau en el desenvolupament de la malaltia.[2] Els criteris de diagnòstic requereixen un esdeveniment clínic (és a dir, trombosi o complicació de l'embaràs) i dos resultats positius en anàlisis de sang espaiats almenys tres mesos entre ells que detectin anticoagulant lúpic, anticossos antiapolipoproteïna o anticossos anticardiolipina.[3]
Tipus | malaltia autoimmunitària, malaltia autoimmunitària del sistema cardiovascular i malaltia ![]() |
---|---|
Especialitat | hematologia ![]() |
Classificació | |
CIM-11 | 4A45 ![]() |
CIM-10 | D68.61 ![]() |
CIM-9 | 795.79 ![]() |
Recursos externs | |
OMIM | 107320 ![]() |
DiseasesDB | 775 ![]() |
eMedicine | 333221 ![]() |
Patient UK | Antiphospholipid-syndrome ![]() |
MeSH | D016736 ![]() |
UMLS CUI | C0085278 ![]() |
DOID | DOID:2988 ![]() |
La síndrome antifosfolipídica pot ser primària o secundària. La primària es produeix en absència de cap altra malaltia relacionada. La secundària es produeix amb altres malalties autoimmunitàries, com el lupus eritematós sistèmic.[1] En casos rars, l'SAF condueix a una insuficiència orgànica ràpida a causa de la trombosi generalitzada; això s'anomena síndrome antifosfolipídica catastròfica (SAFC o síndrome d'Asherson) i s'associa amb un alt risc de mort.
La síndrome antifosfolipídica sovint requereix tractament amb medicaments anticoagulants com l'heparina per reduir el risc de nous episodis de trombosi i millorar el pronòstic de l'embaràs.[4] Estudis mostren que el tractament d'heparina en combinació amb aspirina permet reduir significativament la possibilitat d'avortament espontani.[5] L'acenocumarol i la warfarina no s'utilitzen durant l'embaràs perquè pot travessar la placenta, a diferència de l'heparina, i això pot comportar malformacions en el fetus.[6]