Semàntica
part de la lingüística que estudia el significat de la paraula / From Wikipedia, the free encyclopedia
La semàntica, en un sentit ampli, és la part de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat.[1] Etimològicament el seu nom ve del grec σημαντικός sēmantikós, 'sema', que vol dir 'signe'.[2] Com a disciplina va néixer al segle xix.[3][4]
Analitza els components i la transmissió del significat i determina les relacions que s'estableixen entre els mots.[5] Aquestes relacions són (a) la sinonímia: s'estableix entre dos o més mots amb significats semblants,[6] (b) l'antonímia: s'estableix entre mots amb significats oposats,[7] (c) l'homonímia: s'estableix entre mots que, tot i tenir significats diferents, coincideixen formalment (comparteixen un mateix significant) per una qüestió d'evolució històrica.[8] Hi ha casos d'homonímia parcial, en què cadascun dels mots té una categoria gramatical diferent i, per tant, el mateix contingut sintàctic actua com a desambiguador; i casos d'homonímia exulta, quan ambdós mots comparteixen els trets morfològics i, com a resultat, cal que el context actuï com a element desambiguador, (d) la polisèmia: s'estableix quan a un mateix significant li corresponen diversos significats a conseqüència d'un procés de transferència semàntica.[9]
La semàntica és una disciplina propera a la filosofia, per l'anàlisi dels conceptes; a la psicologia, per l'estudi de la ment humana i de la comunicació; a la lexicologia, perquè ajuda a definir els mots; a la sintaxi, ja que assigna papers temàtics a funcions dins de la frase i a moltes altres branques del saber. De fet, des de l'anomenat "gir lingüístic" del coneixement al segle xx, la semàntica s'ha convertit en una ciència auxiliar útil per a qualsevol apropament a la realitat.[10]