Saló literari
From Wikipedia, the free encyclopedia
Un saló literari, en francès salon littéraire, era una reunió d'homes i de dones sobre literatura, poesia i art, que es trobaven de forma regular, dins un medi intel·lectual, sovint mundà, auspiciat per una amfitriona. S'hi discutia també l'actualitat respecte a la filosofia, la literatura, la moral, etc. La seva freqüentació va ser més o menys abundant segons el saló i en funció de les persones que hi acudien. Abans del segle xix, en francès, es qualificaven aquestes reunions de «société» o de «cercle». Els salons literaris sovint eren un saló polític.
Els salons littéraires es diferenciaven dels cafés littéraires, com era el cas del Procope, perquè aquests últims eren llocs públics on es podia acudir per participar a les reunions sense invitació, ni horari, ni subjecte determinat.
Els salons van ser una invenció italiana del segle xvi i van proliferar a França al llarg dels segles xvii i xviii. Dues dames del Renaixement italià són les precursores dels salons europeusː Isabel d'Este, marquesa de Màntua, i Elizabetta Gonzaga, duquessa d'Urbino.[1]
El saló va ser de fet una universitat informal per a les dones, en una època en què els estava vedada qualsevol possibilitat de formació que no fos autodidacta; s'hi intercanviaven idees, es rebien i donaven crítiques, es llegien les pròpies obres i s'escoltaven la dels altres.[2]