estil tipogràfic From Wikipedia, the free encyclopedia
La rodona, regular o romana és l'estil tipogràfic més habitual, amb astes verticals i un pes visual mitjà.[1] Els estils tipogràfics llatins es poden organitzar segons la inclinació del traç. D'aquesta manera, les lletres poden ser rodones (verticals) o cursives (inclinades). Segons aquest criteri les lletres de pal sec són una tipologia específica de romana.[2]
A principis del Renaixement, la rodona Antiqua i la cursiva s'empraven per separat. Avui en dia, les tipografies rodones i cursives es barregen; la majoria de les tipografies es componen d'un estil rodó vertical i un estil cursiu inclinat, al que està associat.
Les lletres rodones es remunten a 1465, quan la impressió va arribar a Itàlia. Els italians, sense caràcters gòtics, van crear fonts inspirades en la combinació de les majúscules de les inscripcions de l'antiga Roma amb l'escriptura carolíngia desenvolupades al Sacre Imperi Romanogermànic. El primer ús reconeixible de caràcters rodons (romans) fou per Adolf Rusch, tipògraf del monestir de Subiaco, prop de Roma, la ciutat de la qual van prendre el nom. Adolf Rusch treballava per encàrrec de dos impressors alemanys Sweynheim i Pannartz.[3]
Les primeres tipografies rodones mostren una amplia varietat de dissenys, algunes semblants al que ara es considerarien gòtiques. A la dècada de 1530, impressors i tipògrafs com Nicolas Jenson i Aldo Manuzio a Venècia i posteriorment Robert Estienne a França van codificar les característiques modernes de l'estil tipogràfic rodó: una 'h' amb l'asta dreta gairebé recta; serifs a l'exterior de les majúscules 'M' i 'N'; una 'e' amb traç creuat de nivell.
Les tipografies rodones més populars són: Bembo, Baskerville, Caslon, Jenson, Times New Roman i Garamond.
Classes tipogràfiques de les rodones: rodones antigues, rodones de transició, rodones modernes i egípcies.[4]
Les lletres de pal sec, que també es poden considerar com a rodones, es classifiquen en: grotesques, neogòtiques, geomètriques i humanístiques.[2][5]
També anomenades, Clàssiques, Old style o Venecianes. Fan referència a les lletres i els números gravats a la pedra amb cisell, tal com es traçaven a l'Antiga Roma.
Les tipografies mostrades en la galeria de sota pertanyen al subgrup anomenat Garaldes on la direcció de l'eix d'eixamplament oblic no és tan pronunciat i disposen d'una millor proporció general. S'anomenen Garaldes en homenatge a dos dels principals tipògrafs del Renaixement: Claude Garamond i Aldus Manutius).[7]
També anomenades Reials.[7]
Les romanes modernes també s'anomenen Didones, en homenatge a Firmin Didot i Giambattista Bodoni, tipògrafs rellevants del segle xix. Els tipus tallats en coure són la inspiració per a aquestes tipografies. El llenguatge d'aquesta tipografia ens porta clarament als resultats de la Revolució Industrial.
També anomenades Slab serifs o Mecanes. Les primeres lletres tipogràfiques egípcies foren llançades a finals del segle xviii i principis del segle xix. Clarendon que fou llançada el 1845 pel britànic Robert Besley fou la primera font protegida per copyright, actualment continua vigent.[11][12] Inicialment s'empraren per a ús publicitari.[13] Proporcionen cossos mitjans per a ser utilitzats en textos de llibres.
Els noms propis s'escriuen en rodona, en cursiva o entre cometes. S'escriuen sempre en rodona i sense cometes:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.