Conquesta feudal hispànica
període històric en què els dominis cristians del nord hispànic s'expandeixen cap al sud en detriment dels regnes islàmics fins a ocupar la totalitat de la península ibèrica / From Wikipedia, the free encyclopedia
La conquesta feudal hispànica és un relat historiogràfic[1][2] que il·lustra les etapes en què els pobles cristians i catòlics del nord de la península Ibèrica van conquerir de forma intermitent, al llarg d'una època de set segles, tota la resta dels territoris hispànics cap al sud sota sobirania de l'Àndalus. La historiografia espanyola es refereix sovint a aquesta llarga època com a Reconquesta (tot i que en desús en l'àmbit acadèmic), mentre que els historiadors del món àrab l'anomenen Caiguda de l'Àndalus (àrab: سقوط الأندلس, suqūṭ al-Andalus) i consideren aquests fets històrics com una conseqüència de l'afebliment de les societats andalusines a partir del segle xi, a causa de la inestabilitat política interna.
| ||||
| ||||
Tipus | interval de temps guerra santa annexió | |||
---|---|---|---|---|
Interval de temps | 732 - 2 gener 1492 | |||
Localització | península Ibèrica El Magrib | |||
Participant | Regne d'Astúries Regne de Lleó Regne de Castella Regne de Navarra Regne d'Aragó Regne de Portugal comtats catalans orde militar Califat Almohade Dinastia marínida Emirat de Granada almoràvits Califat Omeia emirat de Qúrtuba Califat de Còrdova Banu Qassi taifa valiat de l'Àndalus Marca Hispànica Corona d'Aragó Senyoria d'Albarrasí Regne de València | |||
Format per | ||||
El relat comença amb les primeres estructures polítiques i eclasiàstiques que van començar a bastir els pobles hispànics al nord, basades en el Feudalisme. Paral·lelament, la resistència de petites societats muntanyenques del nord a l'avanç dels musulmans, amb la batalla de Covadonga en l'any 722, i la derrota dels andalusins a Poitiers en el 732, va tenir com a conseqüència la fi de l'expansió omeia d'Hispània, que arribava fins a Narbona i Nimes. Mentrestant, les comunitats cristianes i romàniques del Cantàbric i dels Pirineus bastien petits dominis territorials que feien ràtzies en l'Àndalus fins que, en el segle xii les incursions es tornen sistemàtiques i planificades a partir de la declaració de guerra santa pel papa Urbà II en el concili de Clarmont (França, 1095). En conseqüència, l'estructura política de l'Al-Àndalus es desintegra per la manca d'un lideratge militar col·legiat, a diferència dels cristians que es coordinaven l'estratègia expansionista amb successius pactes i tractats, i construïen societats basades en la cultura de guerra i colonització amb pobladors no sols de la península, sinó d'arreu de l'Europa carolíngia també.
L'ocupació i colonització d'una terra conquerida es cloïa amb una cerimònia cum cornu et albende de rege, és a dir, amb toc de trompetes i el desplegament d'un estendard. Així va passar, per exemple, amb la Senyera Reial com a penó de la conquesta a València en 1238, hissada pels mateixos andalusins. En les noves societats feudals i colonitzadores, a la població autòctona andalusina i als seus descendents els van sotmetre a un règim jurídic sever que els discriminaven, els excloïen de l'àmbit polític, comercial i religiós, o acabaven expulsats de la península massivament.
Tot i els plans ambiciosos de la Corona d'Aragó i de la Corona de Castella de continuar la seua expansió territorial cap al Magreb, el procés d'expansió feudal finalitza el 1492 amb la conquesta del regne nassarita de Gharnata, com a últim estat islàmic a la península. Molt més endavant, al segle xix, sorgeix la idea de «la Reconquesta» com a al·legoria del nacionalisme espanyol,[3] una manifestació ideològica que encara perdura avui dia, però que és força qüestionada en l'àmbit acadèmic. Portugal és l'únic estat sorgit d'aquest procès històric que encara existeix en l'actualitat.