Les Cantigas de Santa Maria és un dels més importants reculls de cançons monofòniques de l'edat mitjana redactat durant el regnat d'Alfons X el Savi (1221-1284).[1]
Es tracta d'un conjunt de 427 composicions escrites en galaicoportuguès en honor de la Mare de Déu. La majoria són cantigas que expliquen miracles succeïts amb la intervenció de Maria.
És una obra col·lectiva, només un petit nombre de les més de quatre-centes peces de la col·lecció són atribuïbles directament al rei Alfons el savi. La seva tasca fonamental seria la d'organitzar, corregir i dirigir als diferents col·laboradors integrants de la seva cort poètica.[2] Alguns dels noms citats pels diferents estudiosos són Airas Nunes, poeta i trobador gallec; Pero da Ponte o Joan Soares Coelho.
Les Cantigas de Santa Maria es poden dividir en dos grups:
Les Cantigas da nosa Señora, també anomenades Cantigas de miragre, ja que són un compendi d'històries i miracles relacionats amb la Mare de Déu, ja sigui per la seva intervenció directa o pels amors místics que la seva figura genera en les ànimes pietoses. Formades per 356 composicions.
Les Cantigas de loor, que apareixen intercalades cada 10 peces i en les quals la narració deixa pas al lirisme per lloar a Maria i agrair-li la seva intervenció o cantar les seves virtuts. L'estructura d'himne de les Cantigas de loor les acosten a altres formes sacres pietoses medievals com ara el trop, la seqüència o el conductus.
Il·lustració de les Cantigas de Santa María procedent del còdex de l'Escorial
Hi ha una gran varietat mètrica en les cantigas, tant pel que fa al nombre de síl·labes per vers com pel nombre de versos per estrofa: 280 formats diversos per les 420 cantigas. La longitud dels versos va de dues a 24 síl·labes. La majoria de les composicions derivarien del zàjal andalusí, ja que consisteixen en diverses estrofes que rimen parcialment amb tornada que es va intercalant després de cada una de les estrofes. Musicalment, aquestes cantigas amb tornada es poden classificar com a virelais, una de les formes fixes més importants d'aquesta època.[1]
S'han conservat quatre manuscrits, procedents tots ells de la mateixa cort del rei Alfons X.
Còdex procedent de la Catedral de Toledo i que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid. Conté 128 composicions amb notació musical. Tot i que tradicionalment es va pensar que era el primer manuscrit sorgit de l'escriptori del rei després del 1257; recents estudis han descobert que és una còpia d'un manuscrit anterior y que podria datar de finals del segle XIII o inclús del seglexiv.[3] Són 160 fulls de pergamí a dues columnes, en lletra francesa del seglexiii.
Còdex anomenat "dels músics" procedent de la cort reial de Sevilla i que es conserva a la biblioteca de l'Escorial. És el més complet, ja que conté 417 cantigas, il·lustrades amb 40 miniatures que representen músics a més d'una miniatura que representa el rei amb els seus col·laboradors,[3] i amb notació musical. Són 361 fulls de pergamí a dues columnes, en lletra francesa del seglexiii.
També es conserva a l'Escorial un altre còdex amb 212 cantigas, 209 d'elles il·lustrades, notació musical i 1275 miniatures agrupades en làmines de sis quadres, que donen a l'obra un gran valor iconogràfic i pictòric. Són 256 fulls de pergamí a dues columnes, en lletra francesa del seglexiii.
Còdex de Florència, conservat en la Biblioteca Nacional d'aquesta ciutat. Es creu que tenia almenys 130 "cantigas", de les que han arribat 113,[3] de les quals dues no apareixen en els altres còdex i d'altres ofereixen variants de cert interès. Està incomplet i no conté notació musical, malgrat tenir dibuixats els pentagrames. Conté miniatures en diverses fases d'execució, algunes només plantejades amb l'espai reservat, altres totalment acabades. Segons Menéndez Pidal, aquest codex és el segon volum del trobat a l'Escorial que contenia 212 cantigas, ja que hi ha el mateix nombre de línies per pàgina i coincideixen les mesures de la caixa d'escriptura i les guies del pautat, a banda d'altres coincidències en l'estil i l'organització de les miniatures.[3] Són 131 fulls de pergamí, generalment a dues columnes, en lletra francesa del seglexiii.
Menéndez Pidal, Gonzalo.«Los manuscrits de las Cantigas. Cómo se elaboró la miniatura alfonsí»(en castellà)p.26-29. Biblioteca Digital Miguel de Cervantes: Edició digital a partir del Butlletí de la Real Academia de la Historia, tom 150 (1962), pp. 25-51,2011.[Consulta: 12 gener 2018].
