Quimiotròfia

La quimiotròfia és una estratègia metabòlica que usen diversos éssers vius caracteritzada per usar compostos químics en els seus processos metabòlics com a font d'energia. El terme deriva del grec: quimio = química, i trophos = nutrició. S'oposa al de fototròfia en què els organismes obtenen l'energia de la llum. Tots els animals són quimiòtrofs. Es distingeixen diversos tipus de quimiòtrofs segons quin és l'origen d'aquesta matèria: ^[1]

• Quimiolitòtrofs: La seva font d'energia són compostos inorgànics com el sulfur d'hidrogen, l'amoníac, l'hidrogen molecular, nitrits, nitrogen molecular entre altres. Molts bacteris i arqueus són quimiolitòtrofs.
• Quimioorganòtrofs: La seva font d'energia prové de la degradació de compostos orgànics. Els quimioorganòtrofs poden ser quimiolitoheteròtrofs, que obtenen energia de molècules inorgàniques o quimioorganoheteròtrofs, que obtenen energia de molècules orgàniques com els glúcids, lípids o proteïnes.

Aquest article o secció necessita l'atenció d'un expert en la matèria.

Una fumarola de l'oceà Atlàntic que proporciona energia i nutrients

També es distingeixen segons quin és l'origen del carboni:

• Quimioautòtrofs: Incorporen carboni d'origen inorgànic (com per exemple els arqueus metanògens que usen indistintament el CO₂ com a font de carboni i com a font de poder oxidant)
• Quimioheteròtrofs: Incorporen carboni d'origen orgànic. Tots els animals són quimioheteròtrofs.

Els organismes quimioautòtrofs, doncs, obtenen l'energia per l'oxidació de donadors d'electrons en el seu ambient. Aquestes molècules poden ser orgàniques (quimiorganòtrofs) o molècules inorgàniques (quimiolitòtrofs).^[2][3][4][5]

Els quimioautòtrofs es designen contrastant-los amb els organismes fotòtrofs els quals utilitzen l'energia solar via fotosíntesi. Els quimioautòtrofs poden ser autòtrofs o heteròtrofs

Com els fotòtrofs (com algues i plantes) els quimioautòtrofs fan servir el diòxid de carboni (CO₂) com a font principal de carboni però en lloc de fer servir la llum com a font d'energia l'obtenen de la reacció d'oxidació de compostos químics.

Referències

1. Madigan, Michael T.; Martinko, John M.; Parker, Jack. «cap. 4- Nutrición y metabolismo». A: Isabel Capella. Brock. Biología de los Microorganismos (en castellà). 8a ed.. Espanya: Prentice Hall, 1998, p. 110-148. ISBN 84-89660-36-0.
2. Davis, Mackenzie Leo, et al.. Principles of environmental engineering and science. 清华大学出版社, 2004, p. 133. ISBN 9787302097242.
3. Lengeler, Joseph W.; Drews, Gerhart; Schlegel, Hans Günter. Biology of the Prokaryotes. Georg Thieme Verlag, 1999, p. 238. ISBN 9783131084118.
4. Dworkin, Martin. The Prokaryotes: Ecophysiology and biochemistry. 3rd. Springer, 2006, p. 989. ISBN 9780387254920.
5. Bergey, David Hendricks; Holt, John G. Bergey's manual of determinative bacteriology. 9th. Lippincott Williams & Wilkins, 1994, p. 427. ISBN 9780683006032.

Bibliografia

• Katrina Edwards. Microbiology of a Sediment Pond and the Underlying Young, Cold, Hydrologically Active Ridge Flank. Woods Hole Oceanographic Institution.
• Coupled Photochemical and Enzymatic Mn(II) Oxidation Pathways of a Planktonic Roseobacter-Like Bacterium Colleen M. Hansel and Chris A. Francis* Department of Geological and Environmental Sciences, Stanford University, Stanford, California 94305-2115 Received 28 September 2005/ Accepted 17 February 2006