Programació estructurada
From Wikipedia, the free encyclopedia
La programació estructurada es pot definir com un subconjunt o una disciplina de la programació procedimental, un dels paradigmes de programació més importants. Està orientat a millorar la claredat, qualitat i temps de desenvolupament d'un programa d'ordinador recorrent únicament a subrutines i a tres estructures de control bàsiques: seqüència, selecció (if i switch) i iteració (bucles for i while); així mateix, es considera innecessari i contraproduent l'ús de la transferència incondicional (GOTO); aquesta instrucció sol acabar generant l'anomenat codi espagueti, molt més difícil de seguir i de mantenir, a més d'originar nombrosos errors de programació.
Va sorgir a la dècada de 1960, particularment del treball de Böhm i Jacopini,[1] i un famós escrit de 1968: «La sentència goto, considerada perjudicial», d'Edsger Dijkstra.[2] Els seus postulats es veurien reforçats, a nivell teòric, pel teorema del programa estructurat i, a nivell pràctic, per l'aparició de llenguatges com ALGOL, dotat d'estructures de control consistents i ben formades.[3]