![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/65/Lonedale2_099.jpg/640px-Lonedale2_099.jpg&w=640&q=50)
Primer pla
From Wikipedia, the free encyclopedia
La tècnica del primer pla o close-up és, en cinema, en televisió, en fotografia en audiovisual, i fins i tot en les tires còmiques, un enquadrament central sobre una persona o sobre un objecte. Això indubtablement permet donar més detalls sobre una part de l'escena, encara que no sobre la totalitat d'aquesta. En cinema i en televisió, aquesta tècnica és generalment aplicada després d'un travelling optique, o sigui després de l'efecte obtingut per una modificació contínua i repetida durant la presa, de la distància focal de l'objectiu.
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/65/Lonedale2_099.jpg/320px-Lonedale2_099.jpg)
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/1/1a/Ingrid_Bergman_in_Casablanca_trailer%283%29.jpg/320px-Ingrid_Bergman_in_Casablanca_trailer%283%29.jpg)
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/b/bf/The_Big_Swallow.jpg/320px-The_Big_Swallow.jpg)
Aquesta tècnica es caracteritza pel seu enquadrament tancat, mostrant amb prou feines una part de l'objecte o assumpte filmat, fotografiat o dibuixat, en molts casos el rostre d'una persona o el cap d'un animal. Aquest plànol generalment s'obté amb gran aproximació de la càmera amb relació a l'objecte o personatge enquadrat, o amb ús d'una lent objectiu amb petit angle d'obertura (i, per tant, gran distància focal). Aquest pla destaca el detall de la imatge i miniaturitza el conjunt de l'escena llevant importància al fons. És molt útil recórrer a enquadraments verticals, ja que els horitzontals són utilitzats per a plànols on es vol mostrar el moviment de les mans.[1]
El terme close-up va ser utilitzat per primera vegada en llengua anglesa, en 1913, i és sinònim de primer pla, gran plànol, o plànol tancat. Aquest terme correspon tant al primer pla (rostre tallat per sota de les espatlles), també hi han plànols més acurats anomenats very close-up o big close-up, aquests plànols només mostren un detall, pot ser l'aproximació a una boca, una cigarreta, un dit, etc. A aquest plànol l'atenció del espectador cap al personatge és gairebé total, això amplia l'expressió de l'intèrpret, i com a conseqüència, augmenta la intensitat del moment.[2] També existeix el extreme close-up, és un apropament encara més pronunciat que els altres, i a vegades dramàtic. Aquest plànol mostra amb molt més detall la part específica de l'objecte o de la persona que es vol fotografiar, per exemple pot ser l'enfocament de l'iris de l'ull. Aquest concepte és fàcilment confusible amb el Marc de fotografia, aquest plànol no tenen res a veure amb la mesura dels objectes fotografiats sinó que té a veure com es poden posar aquests objectes a una composició de la mesura que sigui.[3]
Per semblança o extensió, el terme aviat va passar a ser usat a diverses arts visuals, com la fotografia, la pintura, i fins i tot les historietes, mostrant imatges fixes amb bastant detall (en molts casos el rostre humà).
Actualment, se sol utilitzar al cinema aquest tipus de plànols amb més freqüència, com és el cas de Thelma y Louise de Ridley Scott.