Pintura rococó
From Wikipedia, the free encyclopedia
La pintura rococó es va desenvolupar al llarg del segle xviii per tota Europa partint de França, bressol d'aquest estil d'origen aristocràtic, i es va dividir al principi en dos camps nítidament diferenciats: com a part de la producció artística, és un document visual intimista i despreocupat de la manera de vida i de la concepció del món de les elits europees del segle xviii, en tant també, com una adaptació d'elements constituents de l'estil a la decoració monumental de les esglésies i palaus, va servir com a mitjà de glorificació de la fe i del poder civil. L'estil Rococó va néixer a París durant la regència del duc de Orleans, en la minoria d'edat de Luis XV, com una reacció de l'aristocràcia francesa contra el Barroc suntuoso, palacial i solemnement practicat en el període de Lluis XIV. Es va caracteritzar per la seva índole hedonista i aristocràtica i es va manifestar en la delicadesa, elegància, sensualitat i gràcia, i en la preferència de temes tous i sentimentals, on les línies corbes, els colors clars i l'asimetria jugaven un paper fonamental en la composició de l'obra. Des de França, va tenir un gran auge i va assumir les seves característiques més típiques i on més tard seria reconegut com a patrimoni nacional, el Rococó va aconseguir difondre's per tota Europa, alterant significativament els seus propòsits però mantenint el model francès amb prou feines en la seva forma externa, amb escoles importants a Alemanya, Anglaterra, Àustria i Itàlia, amb alguna representació també en altres llocs, com la Península Ibèrica, els països eslaus i nòrdics, arribant fins i tot fins al continent americà.[1][2][3]
Al principi, la Il·lustració va començar sota la representació del Barroc; lloc que durant anys, l'estil del classicisme francès havia dominat la creació d'obres dels artistes. Els pintors van representar els costums i actituds d'una societat a la recerca de la felicitat, l'alegria de viure i dels plaers sensuals, els més representatius d'aquesta etapa van ser François Boucher, Antoine Watteau i Jean-Honoré Fragonard, artistes que van barrejar en les seves imatges i treballs l'eròtic, el lúdic i el mundà de les imatges, així com el galant de cadascuna d'elles, per aquest motiu les obres de Boucher, Watteau i Fragonard així com les dels seus immediats deixebles i epígons (el ressò dels quals arriba al neoclassicista Jean Auguste Dominique Ingres) reben en el seu conjunt dins de la crítica d'art el nom de pintura galant especialment quan els temes ressalten al nu en ambients, àmbits o contextos de riquesa.
Malgrat el seu valor com a obra d'art autònoma, la pintura del Rococó era concebuda moltes vegades com part integrant d'un concepte global de decoració d'interiors.[4]
A mitjan segle xviii, el Rococó va començar a ser criticat pel nou corrent neoclàssic, la burgesia i la Il·lustració i va sobreviure fins a la Revolució Francesa, quan aquest moviment va caure en descrèdit complet, acusat de ser superficial, frívol, immoral i purament decoratiu.[5] A partir de la dècada de 1830, va tornar a ser qualificat i reconegut com a testimoniatge important d'una determinada fase de la cultura europea i de l'estil de vida d'un estatus social específic, i com un ben valuós pel seu mèrit artístic únic i propi, plantejant qüestions sobre l'estètica que més tard van florir i es convertiren en temàtiques centrals de l'art modern.[6][7]