From Wikipedia, the free encyclopedia
La pintura gòtica de la Corona d'Aragó és la pintura realitzada des de les darreres dècades del segle xiii fins a finals del segle xv a les terres d'aquesta. El focus d'irradiació cultural al segle xiv va ser Barcelona i al segle xv va passar a València.
Quan es parla d'art gòtic es fa referència a un conjunt de manifestacions que sovint tenen poc en comú a part d'un marc temporal, també pel gòtic català. La pintura gòtica de la Corona d'Aragó disposa com a trets comuns:
Fins aquí hem esmentat característiques genèriques. Si hi ha una característica que defineix la pintura de la Corona d'Aragó és la potencialitat del que podia haver estat i va renunciar a ser. Segons Pi i Margall: Ninguna nación se encontraba en Europa tan ventajosamente situada como la de Aragón, para seguir de cerca a la Italia en el camino de las artes.[1]
.jpg)
Després de la derrota a la batalla de Muret, la Corona d'Aragó va emprendre una expansió per la Mediterrània que li va suposar un creixement territorial i una gran prosperitat comercial. A les ciutats portuàries, hi havia una elevada concentració de gremis i tallers que es dedicaven a l'elaboració d'objectes artístics. L'art era un altre producte comercial, obres i artistes transitaven per les ciutats més importants. La Corona d'Aragó ostentava el privilegi de dominar bona part del comerç de la Mediterrània i va establir una relació estreta amb diferents ciutats italianes. Una altra via de penetració de nous estils és la presència d'estudiants eclesiàstics en universitats europees. En retornar als seus llocs d'origen no només han adquirit una nova sensibilitat estètica sinó que sovint poden portar exemples que seran imitats com bíblies o art sumptuari. El 1300, Jaume II va fundar l'Estudi General de Lleida, la universitat més antiga de Catalunya. Aquest estudi està vinculat a bona part dels còdexs il·luminats que es conserven.
Les institucions catalanes entre els segles XIII i XV experimenten un fort arrelament. Això afavoreix la consolidació d'un art vinculat a aquestes.
Un seguit de desastres iniciats amb Lo mal any primer, però sobretot la pesta de 1348 fa estralls en la població de la Corona d'Aragó i l'efecte sobre la demografia, i per tant en la composició social d'aquest territori, és més profund que a l'oest de la península Ibèrica. El sentiment religiós creix, els individus queden fortament vinculats a sants. Els gremis creen confraries que, entre altres funcions, procuren que els seus membres rebin enterraments dignes. Això afavoreix un art que exalta la vida dels sants.
El regnat d'Alfons el Magnànim va comportar que la cort es desplacés a Nàpols, on el rei va promoure el dispendi afavorint un art humanista provenint bàsicament d'Itàlia. Les institucions catalanes i la dinastia dels Trastàmara mai van congeniar, això va desembocar en la Guerra civil catalana durant el regnat de Joan el Gran.
El protogòtic (primer gòtic) sorgí com a evolució del romànic, adaptació a les necessitats de l'església i per a satisfer els incipients encàrrecs de la corona. També és fruit d'una nova cosmovisió on Déu ja no subjugarà a l'home i on els sants poden intercedir per ell. El pensament escolàstic influeix la pintura i els filòsofs del moment, entre els quals cal destacar Ramon Martí, Ramon Llull i Arnau de Vilanova.
En el període analitzat destaquen dos moments convulsos la Confiscació del Regne de Mallorca per Alfons el Franc el 1285 i la pesta negra de 1348. Entre aquestes dues dates transcorre un interval de temps amb una entitat cultural pròpia; d'aquesta manera arrela l'esperit del gòtic català com estil arquitectònic. Comencen les edificacions de Santa Maria del Mar, la catedral de Mallorca i la de Barcelona, però aquestes seran decorades i pintades a posteriori, només les edificacions ja finalitzades podien allotjar pintures del gòtic inicial. D'aquesta manera l'església dels agustins de Lluçà, la capella dels Dolors de Santa Maria d'Arboç, l'església de Peralta, la catedral de Tarragona, La Seu Vella de Lleida o el Convent de Sant Domènec de Puigcerdà disposen de pintures protogòtiques.[3]
Al segle xiii, el monarca Jaume I no va propiciar un art de la cort. Així doncs, el principal consumidor d'art va ser l'estament eclesiàstic amb l'orde del Cister i posteriorment dels dominics i els franciscans que afavoriren, pel que fa a la pintura, un gust arcaïtzant. Tot i això, alguns artistes aconsegueixen elaborar encàrrecs amb un estil innovador, essent els següents casos excepcionals i desvinculats de l'art imperant.
Dins del protogòtic es poden distingir dos estils que no corresponen a divisions geogràfiques ni temporals sinó a unes diferències de caràcter formal: el mode dominant o auster i el mode secundari o gràcil. El mode dominant mostra contorns durs, que singularitzen les figures per damunt d'un fons d'un sol color, corresponent a un estil provinent del romànic tardà. El mode secundari participa de manera més notòria del caràcter elegant i gràcil del déhanchemet francès. Aquest entra per Tolosa cap a terres catalanes però, és l'antic Regne de Mallorca, amb centre a Perpinyà, el que esdevindrà el centre generador del mode innovador.
La pintura sobre taula és molt compartimentada, empra per als fons com a màxim dos colors que són absolutament plans i que s'intercalen rítmicament, usualment són el vermell, el verd o el blau. Damunt d'una base rectangular i amb motius geomètrics o florals se subdivideix l'espai en altres rectangles més petits. S'acostuma a emprar un eix de simetria per enfrontar dues escenes simètriques o equivalents. Per bé que hi ha gèneres que són tractats en un sol espai com l'Anunciació, la Presentació al Temple o el bes de Judes.[4]
S'observa la presència d'un incipient estil protogòtic en:
A l'Aragó l'estudi del gòtic resta per a ser estudiat de manera sistemàtica però, es poden destacar taules com:[6]
Dins del mode dominant trobem retaules que, en general, encara disposen d'una composició dels frontals lligada al romànic:[9]
Del mode secundari hi ha retaules rellevants com:
Tot i que en la pintura al fresc es mantenen els contorns durs procedents del romànic i característics dels vitralls; hi ha un canvi formal i iconogràfic.[10] S'acostuma a realitzar un fons pla d'un sol color usualment blau o vermell, encara que també s'empren ocres i el groc. Desapareix la compartició de l'espai en franges horitzontals pròpies del romànic.[11] En construccions civils s'empren motius de la composició a manera d'enllaç; d'aquesta manera, terrenys sinuosos o turons poden servir de nexe de dues escenes superposades. En altres ocasions l'arquitectura pot recuperar la compartició, ja que esdevé l'espai volumètric que ordena els diferents registres.[4]
A Barcelona es conserven magnífiques representacions de gestes militars que pertanyen al mode dominant com:
Aquestes pintures s'acostumen a senyalar com l'inici del gòtic català. Tot i que formalment no signifiquen un gran canvi estilístic, temàticament hi ha un gir important, doncs és la història militar com crònica el que resta representat.
Com s'ha esmentat manca una classificació sistemàtica en el cas d'Aragó però, cal destacar altres conjunts murals com:
El mode secundari disposa de les expressions més notables en la pintura mural, aquest és el cas de:
En l'art de la miniatura destaca:
Del segle xiv, ens ha arribat el nom de diversos pintors fruit de la importància que van assolir i del canvi de mentalitat, el pintor estava deixant de ser un artesà i passava ser un artista. El comerç amb diferents indrets d'Itàlia comporta que molts artistes de diferents disciplines facin llargues estades a les ciutats de la Corona d'Aragó, especialment a Barcelona. Així mateix, cal destacar que nombrosos artistes catalans es desplacen a Itàlia per realitzar encàrrecs. Aquest fenomen és especialment constatable en ciutats de Sardenya com Càller, Sàsser o l'Alger.
Durant el regnat d'Alfons el Benigne (1327 - 1336) es consolida l'art italogòtic a la cort. La pesta negra del 1348 farà estralls en la població i el comerç se'n ressentirà. Pere el Cerimoniós (1336 - 1387) continuà amb aquella predilecció estilística per a la cort. El seu artista preferit va ser Ferrer Bassa.
Ferrer Bassa esdevé el pintor més destacat del segle xiv a la Corona d'Aragó, és també un dels miniaturistes més destacats, comparteix amb el conegut com a "Mestre de l'Escrivà" els encàrrecs més significatius. Treballà al servei d'Alfons el Benigne i de Pere el Cerimoniós. La seva pintura, molt similar a la de Giotto, representa la introducció de l'estil italogòtic a Catalunya i per extensió a la Corona d'Aragó. Va rebre influències de l'escola florentina com de l'escola senesa i se suposa que va fruir d'un contacte directe amb la pintura del Trecento, donada la immersió que realitzà en l'estil italogòtic. Va rebre encàrrecs de Pere el Cerimoniós per fer els retaules palatins de l'Aljaferia de Saragossa, Barcelona, Lleida, Mallorca i Perpinyà. Treballà, sovint, amb el seu fill Arnau Bassa, ambdós moren el 1348 per causa de la pesta.
Ramon Destorrents és el membre més destacat de la nissaga dels Destorrents. Pren el relleu a Ferrer Bassa com a pintor de la cort. Destaca com pintor de retaules i com a miniaturista. Va ser un dels darrers artistes que va conjugar les dues tasques fruit d'una major especialització en el futur.
Els germans Serra: Francesc, Jaume i Pere van realitzar molts retaules per a diferents indrets de la Corona d'Aragó. La preeminència del taller dels germans Serra ha amagat altres focus de producció artística de l'època. Ha arribat fins a l'actualitat molta obra que en general és anònima.
Del taller dels Serra van sortir obres cap a Itàlia com:
El canvi de dinastia de la corona el 1412, en morir Martí l'Humà sense descendència, va comportar un canvi en el pes artístic de Barcelona cap a València, assolint l'art pictòric de les terres d'Aragó i Mallorca una major preponderància que el de Barcelona. Una colònia de mercaders, artesans i pintors, provinents de Florència, s'establí a València atreta per les condicions socials i econòmiques favorables que allí s'establiren. Els tallers pictòrics valencians es mostren oberts a irrupcions foranes per manca d'una tradició pròpia i per la dependència dels tallers catalans i italians. En aquest sentit cal destacar, encara que de forma breu, la presència del mestre Gerardo di Jacobo Starnina a les darreries del segle xiv. Però malauradament el mestre Jacobo Starnina no realitza una difusió directa del seu art, ja que només treballa amb pintors de la seva nacionalitat. Al tombant de segle ja hi ha un grup nombrós de pintors que ha anat abandonant la pintura italo-catalana per una de més moderna i internacional.[17] Destaquen dues figures: Lluís Borrassà (1360 - 1426) i Bernat Martorell (? - 1452) que s'inclouen en el gòtic internacional.
En l'art de la miniatura destaquem una obra vinculada a la cort i una altra vinculada a l'estament eclesiàstic:
Lluís Borrassà continua l'estil italianitzat que han prodigat els tallers dels Bassa i dels Serra.
Anomenat "Mestre de sant Jordi", Bernat Martorell és un pintor que també va dissenyar vitralls, elaborar brodats i il·luminar llibres. Va dirigir el taller de més producció artística durant el segon quart del segle xv. Disposà de la delicadesa del gòtic internacional i del naturalisme dels flamencs. El tractament de la llum fa pensar que va rebre influències italianes.
Blasco de Grañén fou un dels pintors de més caràcter i renom a les terres d'Aragó a les acaballes del segle xv, d'on és considerat la gran figura del Gòtic Internacional tardà. La seva pintura manifesta referències al món de la miniatura i del tapís contemporanis. En les últimes obres es percep una influència del naturalisme francoflamenc.[18]
El mestre Marçal de Sas d'origen alemany, esdevé un primer propagador del gòtic internacional d'origen flamenc. Arribà a València el 1390 i entrà en contacte amb pintors locals, com Pere Nicolau o Gonçal Peris. Marçal de Sas esdevingué el pintor de major repercussió de la pintura valenciana.[22]
Durant el període de més influència del gòtic internacional d'influència flamenca, entre 1420 i 1495, es continuà exportant art i pintures cap a Itàlia. Destaquen com centres de recepció el Piemont i el comtat de Savoia, però agafa major vitalitat l'intercanvi de pintors i obres entre la Corona d'Aragó i Flandes que ja havia començat durant la primera meitat de segle. En les primeres dècades del segle xv es produeixen els darrers llibres amb miniatures.
La segona meitat del segle xv consolida un estil pictòric propi de la Corona d'Aragó. Sovint, s'ha postulat que és un estil ancorat en el passat per solucions formals com el manteniment dels fons daurats. Tanmateix, el flux de pintors amb la Flandes gotico-renaixentista desmenteix que fos només un localisme absort de la realitat internacional i comporta l'adquisició d'un gust diferenciat dels habitants de la Corona d'Aragó. No va arrelar mai l'estil hispano-flamenc a excepció del pintor Bartolomé Bermejo.
Hi ha autors reconeguts d'aquesta època, però la seva obra ha estat poc estudiada. També cal remarcar que han arribat fins a l'actualitat una quantitat considerable de taules anònimes. Els primers gravats que es conserven són calcogràfics, malauradament n'han arribat pocs i malmesos o alterats per diferents mans.
El valencià Lluís Dalmau és considerat com el pintor que introdueix l'estil i la tècnica de la pintura flamenca a la Corona d'Aragó. Una segona via de penetració de l'estil flamenc és la compra d'obres d'art. Com a exemple significatiu, Pere Garró, alcalde de València, va comprar un Sant Jordi pintat per Jan van Eyck per designi d'Alfons el Magnànim que va posseir altres obres del mateix autor. Dalmau resulta un pintor molt enigmàtic, és el pintor de cambra d'Alfons el Magnànim, és escollit com el millor dels pintors per immortalitzar els consellers de la ciutat de Barcelona, però només es conserven dues obres atribuïdes a aquest autor.
Finalment, cal destacar que València és el centre artístic de la Corona d'Aragó. Quan Dalmau resideix a Barcelona, a partir de 1438, va esdevenir l'artista que més va difondre l'estil flamenc a Catalunya.
El vallenc Jaume Huguet és considerat com el més notable dels artistes catalans del segle xv, treballà en diferents indrets de la Corona d'Aragó. Va treballar per la cort en el breu regnat de Pere V.
D'origen cordovès, Bartolomé Bermejo rep formació a Flandes va treballar principalment a la Corona d'Aragó.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
