Pinsà borroner eurasiàtic

El pinsà borroner eurasiàtic^[1] o senzillament pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula) és una espècie d'ocell de l'ordre dels passeriformes que, per la seua riquesa cromàtica i pel contrast del seu plomatge, és un dels moixons més vistosos de l'avifauna dels Països Catalans.

Dades ràpides Pyrrhula pyrrhula, Enregistrament ...

Pinsà borroner eurasiàtic
Pyrrhula pyrrhula

Enregistrament

Dades
Pes	2,41 g 31 g
Envergadura	0,26 m
Nombre de cries	4,5
Període d'incubació de l'ou	15 dies

Estat de conservació


Risc mínim
UICN	22720671

Taxonomia

Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Aves
Ordre	Passeriformes
Família	Fringillidae
Gènere	Pyrrhula
Espècie	Pyrrhula pyrrhula Linnaeus, 1758


Distribució

Tanca

Descripció

Mesura 14,5 cm de longitud i 26 cm d'envergadura. L'ala plegada fa de 76 a 84 mm, i el seu pes pot arribar als 28 g.
Ambdós sexes mostren lliurees diferents, existint, doncs, dimorfisme sexual pel que fa a la coloració: al capell s'observa una taca negra que des de la nuca, bo i envoltant l'ull, arriba fins a la gola, on forma un petit bavosall. Aquest dibuix en el mascle és negre brillant, mentre que en la femella és de tonalitats apagades.
La cara, el coll, el pit i els flancs dels mascles són d'un to salmonat, que esdevé bru rosat o cafè clar en les femelles. D'altra banda, l'esquena del mascle és grisa blavosa, mentre que la de les femelles és de tons brunencs.
Les ales i la cua són de color brunenc. El carpó és blanc pur i contrasta molt amb la resta del plomatge, i és un dels trets més visibles de l'ocell quan vola.
El bec és molt ample, curt i arrodonit, amb la mandíbula superior (culmen) corbada i de color negre fosc, la qual cosa fa que es confongui amb el capell i el bavosall. Aquesta morfologia del bec és gairebé única en els ocells catalans.

Subespècies

Pyrrhula pyrrhula caspica (Witherby, 1908).^[2]
Pyrrhula pyrrhula cassinii (S. F. Baird, 1869).^[3]
Pyrrhula pyrrhula cineracea (Cabanis, 1872).^[4]
Pyrrhula pyrrhula europoea (Vieillot, 1816).^[5]
Pyrrhula pyrrhula griseiventris (Lafresnaye, 1841).^[6]
Pyrrhula pyrrhula iberiae (Voous, 1951).^[7]
Pyrrhula pyrrhula murina (Godman, 1866)
Pyrrhula pyrrhula paphlagoniae (Roselaar, 1995).^[8]
Pyrrhula pyrrhula pileata (MacGillivray, 1837).^[9]
Pyrrhula pyrrhula pyrrhula (Linnaeus, 1758).^[10]
Pyrrhula pyrrhula rosacea (Seebohm, 1882).^[11]
Pyrrhula pyrrhula rossikowi (Derjugin & Bianchi, 1900).^[12]^[13]^[14]

Distribució geogràfica

Es troba a Euràsia: des de les Illes Britàniques fins al Japó.^[15] És itinerant a Algèria, Gibraltar, Islàndia, Malta, el Marroc i Tunísia.^[16]

Hàbitat i alimentació

És un fringíl·lid eminentment forestal o de bardisses i que defuig els camps i espais oberts, preferint les arbredes humides i ombrívoles.
A l'hivern és freqüent a les arbredes, als ribatges, a les bardisses, als fondals de vegetació densa i esponerosa i àdhuc als parcs i jardins. En aquests indrets, hi cerca baies, fruits, brots i borrons (d'ací li ve el nom popular català).
Sovint és considerada una espècie perjudicial en els camps de fruiters europeus, en els quals els estols poden fer estralls considerables.
Es localitza als boscos montans i subalpins, on nia. A la resta del territori cal considerar-lo com a hivernant, més o menys regular.

Costums

És gregari, però no arriba a formar esbarts nombrosos. Els estols es mantenen en cohesió mitjançant l'emissió de notes monòtones i malenconioses. El cant no és melodiós i consisteix en l'emissió d'una sèrie de notes raspants i xiulets, emesos en un to força baix.
És un ocell social i de caràcter confiat, que es mou entre el brancam amb vols curts, emetent sempre el monòton reclam. Quan vola en un espai obert, ho fa de forma directa però ondulada.

Reproducció

Cria a les forestes de caducifolis preferentment, tot i que és relativament abundant en les pinedes subalpines i en els boscos culminals de pi negre. El niu el construeix principalment la femella i el situa en mates o arbustos que no sobrepassin els 2 m. La posta consta de quatre a cinc ous de color verd blavós pàl·lid, amb taques o puntets, i la incubació la porta a terme la femella.

Referències

[1]
«Pinsà borroner eurasiàtic». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 10/04/2022(català)
[2]
Animal Diversity Web (anglès)
[3]
Animal Diversity Web (anglès)
[4]
Animal Diversity Web (anglès)
[5]
Animal Diversity Web (anglès)
[6]
Animal Diversity Web (anglès)
[7]
Animal Diversity Web (anglès)
[8]
Animal Diversity Web (anglès)
[9]
Animal Diversity Web (anglès)
[10]
Animal Diversity Web (anglès)
[11]
Animal Diversity Web (anglès)
[12]
Animal Diversity Web (anglès)
[13]
«Pyrrhula pyrrhula». Catalogue of Life. (anglès)
[14]
The Taxonomicon (anglès)
[15]
Animal Diversity Web (anglès)
[16]
BirdLife International (2018). "Pyrrhula pyrrhula." 2018 Llista Vermella de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, edició 2018. [Consulta: 12 abril 2023]

Bibliografia

Barthel, Peter H. / Dougalis, Paschalis (2008) - Aves de Europa. Lynx Edicions, Barcelona.
Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 188.
Burton M. i Burton R., 1980. The New Funk and Wagnalls Illustrated Wildlife Encyclopedia, Volume II. BPC Publishing Ltd.
De Juana, Eduardo / Varela, Juan M. (2000) - Guía de las aves de España. Península, Baleares y Canarias. Lynx Edicions, Barcelona.
Estrada, J. / Pedrocchi, V. / Brotons, L. / Herrando, S. (2004) - Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Lynx Edicions, Barcelona.
Heinzel, H., 1972. The Birds of Britain and Europe. William Collins Sons and Co. Ltd. Londres.
Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
Jonsson, Lars (2001) - Aves de Europa con el Norte de África y el Próximo Oriente. Ediciones Omega, Barcelona.
Jutglar, Francesc / Masó, Albert (1999) - Aves de la Península Ibérica. Editorial Planeta, Barcelona.
Mullarney, K. / Svensson, L. / Zetterström, D. / Grant, P.J. (2003) - Guía de aves. Ediciones Omega, Barcelona.
Peterson, R.T. / Mountfort, G. / Hollom, P.A.D. (1995) - Guia de camp dels ocells dels Països Catalans i d'Europa. Ediciones Omega, Barcelona.

Dades ràpides

En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)
Viquiespècies	Viquiespècies

Tanca

Wikiwand in your browser!

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.

Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.

Wikiwand for Chrome

Wikiwand for Edge

Wikiwand for Firefox

Pinsà borroner eurasiàtic
Pyrrhula pyrrhula

Enregistrament

Dades
Pes	2,41 g 31 g
Envergadura	0,26 m
Nombre de cries	4,5
Període d'incubació de l'ou	15 dies

Estat de conservació


Risc mínim
UICN	22720671

Taxonomia

Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Aves
Ordre	Passeriformes
Família	Fringillidae
Gènere	Pyrrhula
Espècie	Pyrrhula pyrrhula Linnaeus, 1758


Distribució

Pinsà borroner eurasiàtic

Pyrrhula pyrrhula

Enregistrament

Dades

Pes

2,41 g
31 g

Envergadura

0,26 m

Nombre de cries

4,5

Període d'incubació de l'ou

15 dies

Estat de conservació

Risc mínim

UICN

22720671

Taxonomia

Superregne

Regne

Fílum

Classe

Ordre

Família

Gènere

Espècie

Pyrrhula pyrrhula
Linnaeus, 1758

Distribució

Descripció

Mesura 14,5 cm de longitud i 26 cm d'envergadura. L'ala plegada fa de 76 a 84 mm, i el seu pes pot arribar als 28 g.
Ambdós sexes mostren lliurees diferents, existint, doncs, dimorfisme sexual pel que fa a la coloració: al capell s'observa una taca negra que des de la nuca, bo i envoltant l'ull, arriba fins a la gola, on forma un petit bavosall. Aquest dibuix en el mascle és negre brillant, mentre que en la femella és de tonalitats apagades.
La cara, el coll, el pit i els flancs dels mascles són d'un to salmonat, que esdevé bru rosat o cafè clar en les femelles. D'altra banda, l'esquena del mascle és grisa blavosa, mentre que la de les femelles és de tons brunencs.
Les ales i la cua són de color brunenc. El carpó és blanc pur i contrasta molt amb la resta del plomatge, i és un dels trets més visibles de l'ocell quan vola.
El bec és molt ample, curt i arrodonit, amb la mandíbula superior (culmen) corbada i de color negre fosc, la qual cosa fa que es confongui amb el capell i el bavosall. Aquesta morfologia del bec és gairebé única en els ocells catalans.

Subespècies

Pyrrhula pyrrhula caspica (Witherby, 1908).^[2]
Pyrrhula pyrrhula cassinii (S. F. Baird, 1869).^[3]
Pyrrhula pyrrhula cineracea (Cabanis, 1872).^[4]
Pyrrhula pyrrhula europoea (Vieillot, 1816).^[5]
Pyrrhula pyrrhula griseiventris (Lafresnaye, 1841).^[6]
Pyrrhula pyrrhula iberiae (Voous, 1951).^[7]
Pyrrhula pyrrhula murina (Godman, 1866)
Pyrrhula pyrrhula paphlagoniae (Roselaar, 1995).^[8]
Pyrrhula pyrrhula pileata (MacGillivray, 1837).^[9]
Pyrrhula pyrrhula pyrrhula (Linnaeus, 1758).^[10]
Pyrrhula pyrrhula rosacea (Seebohm, 1882).^[11]
Pyrrhula pyrrhula rossikowi (Derjugin & Bianchi, 1900).^[12]^[13]^[14]

Hàbitat i alimentació

És un fringíl·lid eminentment forestal o de bardisses i que defuig els camps i espais oberts, preferint les arbredes humides i ombrívoles.
A l'hivern és freqüent a les arbredes, als ribatges, a les bardisses, als fondals de vegetació densa i esponerosa i àdhuc als parcs i jardins. En aquests indrets, hi cerca baies, fruits, brots i borrons (d'ací li ve el nom popular català).
Sovint és considerada una espècie perjudicial en els camps de fruiters europeus, en els quals els estols poden fer estralls considerables.
Es localitza als boscos montans i subalpins, on nia. A la resta del territori cal considerar-lo com a hivernant, més o menys regular.

Costums

És gregari, però no arriba a formar esbarts nombrosos. Els estols es mantenen en cohesió mitjançant l'emissió de notes monòtones i malenconioses. El cant no és melodiós i consisteix en l'emissió d'una sèrie de notes raspants i xiulets, emesos en un to força baix.
És un ocell social i de caràcter confiat, que es mou entre el brancam amb vols curts, emetent sempre el monòton reclam. Quan vola en un espai obert, ho fa de forma directa però ondulada.

Reproducció

Bibliografia

Barthel, Peter H. / Dougalis, Paschalis (2008) - Aves de Europa. Lynx Edicions, Barcelona.
Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 188.
Burton M. i Burton R., 1980. The New Funk and Wagnalls Illustrated Wildlife Encyclopedia, Volume II. BPC Publishing Ltd.
De Juana, Eduardo / Varela, Juan M. (2000) - Guía de las aves de España. Península, Baleares y Canarias. Lynx Edicions, Barcelona.
Estrada, J. / Pedrocchi, V. / Brotons, L. / Herrando, S. (2004) - Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Lynx Edicions, Barcelona.
Heinzel, H., 1972. The Birds of Britain and Europe. William Collins Sons and Co. Ltd. Londres.
Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
Jonsson, Lars (2001) - Aves de Europa con el Norte de África y el Próximo Oriente. Ediciones Omega, Barcelona.
Jutglar, Francesc / Masó, Albert (1999) - Aves de la Península Ibérica. Editorial Planeta, Barcelona.
Mullarney, K. / Svensson, L. / Zetterström, D. / Grant, P.J. (2003) - Guía de aves. Ediciones Omega, Barcelona.
Peterson, R.T. / Mountfort, G. / Hollom, P.A.D. (1995) - Guia de camp dels ocells dels Països Catalans i d'Europa. Ediciones Omega, Barcelona.

Dades ràpides

En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)
Viquiespècies	Viquiespècies

Tanca