escriptor espanyol From Wikipedia, the free encyclopedia
Patricio de la Escosura Morrogh (Oviedo, 5 de novembre de 1807 - Madrid, 1878) va ser un polític, periodista, autor dramàtic, mitògraf, crític i escriptor romàntic espanyol; germà del periodista i dramaturg Narciso de la Escosura i de l'enginyer Luis de la Escosura y Morrogh. Era cosí germà del magistrat i escriptor Francisco de la Escosura Hevia.[2]
.jpg)  | |
| Nom original | (es) Patricio de la Escosura Morrogh |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Patricio de la Escosura Morrogh 5 novembre 1807 Madrid |
| Mort | 22 gener 1878 (70 anys) Madrid |
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg?lang=ca){kind=small} Ministre de la Governació | |
| 31 d'agost de 1847 – 4 d'octubre de 1847[1] | |
| 15 de gener de 1856 – 14 de juliol de 1856[1] | |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Espanyol |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | Escriptor |
| Activitat | Segle xix |
| Partit | Partit Progressista |
| Membre de | |
| Moviment | Romanticisme |
| Llengua | Castellà |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Primera Guerra Carlina |
| Família | |
| Pares | Jerónimo de la Escosura y López de Porto i Ana Morrogh Wolcott |
| Germans | Narciso de la Escosura y Morrogh Luis de la Escosura y Morrogh |
Fill del militar, escriptor, historiador i traductor ovetenc Jerónimo de la Escosura y López de Porto (1774-1855), membre de la Reial Acadèmia Espanyola i de la d'Història, i d'Ana Morrogh Wolcott, d'origen anglès. Sent encara un noi la seva família es va traslladar a Madrid. Allí va assistir al col·legi de San Mateo, fundat pel sacerdot liberal i poeta Alberto Lista, qui li va inculcar incipients ideals romàntics. En aquesta època va crear, juntament amb els seus companys i amics José de Espronceda i Ventura de la Vega, la societat secreta Los Numantinos (1823-1825) amb el propòsit de venjar la mort del liberal Rafael del Riego i derrocar el govern absolut. No obstant això, a la primavera de 1825 van ser denunciats, processaments i bandejats.[3]
Escosura va tornar a Espanya el 1826 i va ingressar a l'Acadèmia d'Artilleria. Com a militar va participar en la guerra carlista a les ordres del general Luis Fernández de Córdova. A Madrid va prendre part activa en la vida cultural del moment i va estar entre els integrants de la famosa tertúlia literària romàntica del Parnasillo. Ell i Federico de Madrazo, juntament amb altres amics com Espronceda, van fundar i van dirigir el 1835 la revista El Artista, senyera del romanticisme espanyol, de la mateixa manera, també serà un dels integrants del Liceo Artístico y Literario de Madrid.
Partidari de la reina regent Maria Cristina davant del liberal progressista Baldomero Espartero, s'expatrià novament el 1840. Amb la caiguda del regent el 1843, Escosura va tornar a Espanya i es va afiliar al partit liberal moderat. Casat amb una actriu, va dirigir a Madrid el Teatro del Museo. El 1847 ingressà en la Reial Acadèmia de la Llengua.
Va ser ministre de la Governació amb Narváez. Posteriorment es va adscriure al partit progressista i es va destacar en la formació del centre parlamentari que va tenir lloc després de la Vicalvarada (1854). Durant el Bienni Progressista va ser Ministre de la Governació amb Espartero. L'actitud d'Escosura davant Leopoldo O'Donnell va provocar la dimissió de tot el gabinet, gràcies a la qual cosa va aconseguir que el poderós cap de la Unió Liberal creés per a ell el càrrec de comissari regi a les Filipines amb el sou de 200.000 pessetes anuals i altres assignacions. Després va ser diputat per la Unió Liberal (1866) i, encara que va tornar a ocupar escó al Congrés, la seva activitat política posterior a la Revolució de setembre, a la República i a la Restauració va ser poc significativa; va ser representant d'Espanya a Berlín (1872).
Va ser relativament famós com a dramaturg romàntic per la seva obra Bárbara de Blomberg, que tracta sobre la mare de Joan d'Habsburg i Blomberg i el conflicte de Carles V entre la fidelitat al seu amor i la seva responsabilitat. Altres obres dramàtiques seves són La Corte del Buen Retiro (1837), la segona part dle qual és También los muertos se vengan (1838), en les quals dona veu a famoses figures del Segle d'Or espanyol i on s'escenifiquen els amors del Comte de Villamediana amb la reina Isabel de Borbó, que acaben amb l'assassinat del Comte per ordre d'Olivares. L'obra dona cabuda a escenes costumistes i apareix, per exemple, una acadèmia poètica presidida pel rei i en la que participen Quevedo, Góngora, Villamediana i el mateix monarca. L'obra es va estrenar en ple apogeu de les Guerres carlistes i en ella es conté una gran lloança de la llibertat enfront de la monarquia absoluta; Higuamota (1838), d'afer americà, com també Las mocedades de Hernán Cortés (1844) i La aurora de Colón (1839). Més tardà és el drama històric Don Pedro Calderón (1867), fruit de la documentació i estudi que va haver de fer sobre aquest autor per editar les seves obres; pinta el dramaturg embullat en una complexa història amorosa de la qual surt per dedicar-se al sacerdoci. Entre les comèdies destaquen Las flores de don Juan i El amante universal.
Entre 1842 i 1844 es publica a París España Artística y Monumental, obra cimera del romanticisme espanyol, amb texts descriptius de Patricio de la Escosura i grans làmines del pintor Jenaro Pérez Villaamil.
També va escriure poemes narratius en els quals imitat el seu amic Espronceda, com la llegenda sobre els Comuners El bulto vestido de negro capuz (1835), i, influït per Walter Scott, diverses novel·les històriques o no, entre altres Ni rey ni Roque (1835), El Conde de Candespina (1832), El patriarca del valle (1846), Memorias de un coronel retirado (1868, autobiogràfica).
Com a novel·lista el seu tempo narratiu és bastant lent i no documenta prou les seves obres. Com a crític i investigador va publicar Estudios históricos sobre las costumbres españolas (1851), Manual de mitología (1845) i un estudi sobre el teatre de Pedro Calderón de la Barca: Ensayo crítico sobre la vida y el teatro de don Pedro Calderón, com a pròleg de l'edició del Teatro escogido del gran autor.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
