Operació Barba-roja
From Wikipedia, the free encyclopedia
La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'Operació Barba-roja (en alemany: Unternehmen Barbarossa; en rus: Операция Барбаросса, Operatsiya Barbarossa), la invasió alemanya de la Unió Soviètica en el marc de la Segona Guerra Mundial. Fou l'ofensiva terrestre més gran de la història.[1]
L'atac va ser per sorpresa ja que, fins llavors, les relacions entre Alemanya i la Unió Soviètica estaven condicionades pel Pacte Molotov-Ribbentrop de no agressió entre els dos països signat l'agost de 1939.
L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou; i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial del Donbàs i els camps petrolífers del Caucas. L'objectiu de Hitler era encerclar i derrotar ràpidament l'exèrcit soviètic a les planes de Belarús i Ucraïna per després ocupar tota la part europea de la Unió Soviètica fins a la línia Arkhànguelsk-Urals-Volga-Astracan, des l'Àrtic fins al Mar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 d'homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i 2.770 avions. Tot plegat representava el 42% dels efectius de la Wehrmacht.[2] Els aliats del Tercer Reich (Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària) i Finlàndia també aportaven unes quantes divisions cadascun, que sumaven uns altres 700.000 homes.[1] Per la seva banda, l'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 d'homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història.
Les primeres setmanes, l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el 8 de setembre va començar el setge de Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al centre, l'ofensiva va capturar la totalitat de Belarús i va arribar fins a Smolensk, ocupada el 16 de juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent de l'esperat. Això va fer que Hitler ordenés una aturada a l'ofensiva del front central per a proporcionar ajuda al del sud, una decisió que contrariava la majoria de generals alemanys, que consideraven Moscou l'objectiu prioritari. Finalment, després que el 19 de setembre caigués Kíiv i els alemanys fessin uns 700.000 presoners de guerra soviètics,[1] es va donar l'ordre de continuar cap a Moscou (Operació Tifó). Tanmateix, llavors, va començar el mal temps al front oriental i les pluges, primer, i la neu i el fred, després, van alentir l'avanç alemany que, a més, es va trobar una resistència creixent de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. A resultes de tot plegat, els alemanys van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres del Kremlin); però no més enllà. El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent. Aquell mateix dia, la Unió Soviètica iniciava un contraatac.