Naturalisme pedagògic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Naturalisme pedagògic també conegut com a educació natural, és un corrent que impulsa les primeres idees contemporànies sobre l'educació, aquestes neixen com a resposta als plantejaments del Renaixement, la Il·lustració i la Revolució Francesa. Aquest corrent va ser ben vist a Europa, els EUA i Amèrica del Surd, lloc on van ser les arrels pel desenvolupament de l'Escola Nova, les principals característiques d'aquestes són: la llibertat de l'infant, l'autoactivitat, el laïcisme i la coeducació (Luque, 2006).[1]
La principal base del naturalisme pedagògic és el pensament que l'home és bo per naturalesa. Des del punt de vista educatiu el mestre ha d'intentar intervenir el mínim possible en l'educació de l'infant, ja que d'aquesta manera el nen/a mostrarà de manera natural els seus interessos. En definitiva l'experimentació, l'acció dels infants per sobre de la paraula i el contacte amb la natura són punts claus en l'educació dels infants. (Chávez, Deler & Suárez, 2009).[2]
No va ser fins després de la setmana tràgica, al voltant de l'any 1902, quan Catalunya va introduir les aportacions educatives del naturalisme pedagògic a l'escola catalana (Gonzalez, 1991).[3]
Els principals precursors d'aquest corrent educatiu són:Jean-Jacques Rosseau, Johann Heinrich Pestalozzi, Friedrich Fröbel i Johann Friedrich Herbart.