Mitologia catalana sobre bruixes
From Wikipedia, the free encyclopedia
En la cultura popular catalana, hi ha un gran nombre de llegendes sobre el personatge de la bruixa, moltes d'elles comunes amb altres pobles d'Europa. En l'imaginari popular, la bruixa és una dona que, per mitjà d'un pacte amb el dimoni, ha aconseguit poders sobrenaturals, que utilitza en benefici propi o amb finalitats malèfiques. Durant l'edat mitjana, el poder eclesiàstic va alimentar aquestes creences entre la població, utilitzant les bruixes com a cap de turc de totes les calamitats, o per marginar, empresonar i fins i tot executar les persones, sobretot dones, que no encaixaven en l'ordre social establert.
Durant l'edat moderna, sobretot a la segona meitat del segle xvi i primera del segle xvii, es va dur a terme una persecució de dones acusades de bruixeria bastant considerable. Es tractava, sobretot, de persecucions promogudes pel mateix poble, davant de les quals sovint la Santa Inquisició va haver d'intervenir per tal de garantir, en molts casos, un procés just, ja que se solien fer els judicis en el mateix poble, amb la presència només de les autoritats locals, les quals solien actuar de forma que el poble quedés content, davant de l'atribució a les bruixes de les calamitats locals, que s'ha dit al paràgraf anterior.[1][2]
Avui en dia, les creences sobre bruixes han perdut protagonisme entre la població en general, i molta gent sol veure la bruixa com un personatge popular entranyable, que sol aparèixer en els contes infantils o en actes relacionats amb les festes populars, com l'Aquelarre de Cervera. Fins i tot s'han constituït colles de bruixes, integrades exclusivament per dones, paral·leles i equivalents a les colles de diables.