espècie d'ocell From Wikipedia, the free encyclopedia
La mallerenga de clatell blanc[1] (Machlolophus nuchalis) és una espècie d'ocell passeriforme que pertany a la família Pàrids endèmica de l'Índia, on es troba a les sabanes seques i zones de matoll espinós en dues poblacions disjuntes, a l'est i sud respectivament.
Machlolophus nuchalis  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Pes | 13,7 g |
| Estat de conservació | |
 | |
| Vulnerable | |
| UICN | 22711924 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Paridae |
| Gènere | Machlolophus |
| Espècie | Machlolophus nuchalis (Jerdon, 1845) |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Parus nuchalis |
És una espècie difícil de confondre pel patró de color blanc i negre, sense gris a les ales i l'esquena com la mallerenga funesta, amb què coincideix parcialment. L'àrea de distribució de l'espècie està molt fragmentada a causa de l'activitat humana, cosa que el fa vulnerable a l'extinció per l'escassetat d'hàbitats de cria.
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Relacions amb altres espècies de la regió.[2] |
Va ser descrit científicament pel zoòleg britànic Thomas Caverhill Jerdon el 1845 com a Parus nuchalis. El nom específic “nuchalis” significa en llatí «del clatell», en referència a la taca blanca en aquesta part. Per la seva banda, el nom del gènere, “Parus”, és el nom de la mallerenga també en llatí. Després que una anàlisi filogenètica molecular publicada el 2013 mostrés que els membres del nou gènere formaven un clade diferent, es va traslladar a Machlolophus.[2][3]
És l'única mallerenga blanc i negre de l'Índia, aquesta espècie té les cobertores alars, la corona, els costats del cap, la barbeta, la gola, una banda ventral que recorre el pit i el ventre fins a la ventilació de color negre. Les galtes sota l'ull, les cobertores de les orelles i un pegat al clatell són de color blanc. L'ala té blanc a les primàries exteriors i la base de les secundàries. Els últims terciaris són completament blancs. Les dues plomes exteriors de la cua són blanques mentre que la següent té la xarxa exterior blanca i la resta negre.[4][5] El blanc dels flancs es pot omplir de groc.[6]
Es troba disseminat en dues poblacions disjuntes una a l'est de l'Índia i l'altra al sud de l'Índia.
Aquesta espècie va ser descoberta als Ghats Orientals prop de Nellore per T C Jerdon que va rebre un espècimen d'un caçador local.[7] Se'n va recol·lectar posteriorment un altre el 1863, prop de Bangalore i durant molt de temps l'espècie no va tornar a ser albirada al sud de l'Índia.A O Hume va suggerir que les dues poblacions podrien representar espècies diferents.[4] La població del sud posteriorment va tornar a redescobrir-se quan Sálim Ali va recol·lectar exemplars a les muntanyes Biligiri-Rangan. L'espècie es troba a l'àrea de la propera vall Kaveri, on també es troba la subespècie Parus cinereus stupae. L'espècie també s'ha registrat al districte de Chittoor d'Andhra Pradesh.[8]
L'àrea de distribució a l'est de l'Índia és més gran i més coneguda. Ocupa principalment algunes zones del districte de Kachchh i s'estén a parts del Rajasthan. Hi ha registres de Wayanad, el parc nacional Anshi i Dharwad que són considerats dubtosos.[9]
Es creu que aquests ocells són escassos i viuen en baixes densitats. Són fugissers i es detecten millor pels cants que consisteixen en reclams de tipus «tii-whi-whi» o «sii pit-pit-pit-pit».[10] No obstant això, sembla que són molt fidels als seus llocs favorits. Alguns que descansen en forats, s'ha observat que usen el mateix durant més de sis anys. S'alimenten d'insectes i fruits, com els de Salvadora oleiodes. També poden consumir nèctar de flors com les de Capparis aphylla. De tant en tant fa ús de tolls d'aigua per beure.[11] L'època de cria a Rajasthan transcorre durant els monsons, de maig a agost. El niu és un coixinet de fibres i cabells situats dins la cavitat d'un arbre. Solen triar els forats fets pels picots i el barbut verd pintat. És força dependent dels nius vells de picots, especialment dels del picot garser de Maratha, que utilitza tant per niar com per dormir.[12][13][14] Els nius de l'espècie solen trobar-se en arbres vells de Salvadora persica i Boswellia serrata.[15] Es desconeix la mida de la posta, però solen observar-se adults amb tres joves. Les femelles desenvolupen una placa d'incubació i no se sap si els mascles coven. Ambdós sexes s'encarreguen de la cura dels pollets.[6] Els pollets són alimentats principalment amb erugues no peludes. Els pares poden arribar a portar-los aliment fins i tot fins a les 20:00 de la nit.[16]
En el passat recent, aquesta espècie va patir un ràpid declivi de la població. L'hàbitat, les zones de matoll dens d'Acàcia, ha estat severament degradat i fragmentat a l'est de l'Índia, especialment per a la recol·lecció per fer llenya amb branques velles, les que tenen potencials forats per niar.[13][17]
S'ha suggerit la possibilitat que les poblacions de l'est de l'Índia migressin al sud, però no se n'ha trobat proves. Ni tan sols no s'ha observat individus joves divagants d'aquesta procedència. Els individus anellats a l'est de l'Índia es recapturen en un radi de 5 a 7 km.[9]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
.svg){kind=icon}
