pel·lícula de 1953 dirigida per Max Ophüls From Wikipedia, the free encyclopedia
Madame de... és una pel·lícula francesa dirigida per Max Ophüls i estrenada el 1953, penúltima pel·lícula del realitzador. Ha estat doblada al català.[1]
París, 1900. Endeutada perquè gasta sense comptar, Louise, una aristòcrata, -d'aquí el títol de l'obra - esposa d'un general destinat al ministeri de la Guerra, presumida, frívola, rebent en secret els seus cors de diamants (arracades regalades pel seu marit) al joier a qui havien estat comprades. Per explicar la seva desaparició, fa com si els hagués perdut, alguns dies més tard, en el transcurs d'una vesprada a l'Òpera. El general els fa buscar arreu i creient que li han robat, posa en marxa un petit escàndol.
Informat del suposat robatori pels diaris, el joier va a veure al general i li explica tot.
Divertit pels secrets de la seva esposa, el general recompra les arracades i les ofereix a la seva amant, com a regal de ruptura. Arribada a Constantinoble, aquesta última, que juga i perd molt al casino, ven les arracades al seu torn. De pas per aquesta ciutat, el baró Donati veu els cors de diamant a en un aparador i els compra.
Nomenat ambaixador a París, el baró troba Louise en una andana d'estació, s'enamora d'ella, li fa la cort en regla (sense que això emocioni el general que sap que la seva dona és una presumida de sang freda) i li ofereix les arracades. Enamorada per primera vegada, Louise accepta els cors sense reconèixer que ja li han pertangut. Per poder portar les arracades pretesament perdudes sense que el seu marit se'n sorprengui, fingeix, en presència d'aquest, trobar-les fortuïtament en un parell de guants que ja no posava des de feia temps.
El general, és clar, no s'enganya, explica l'assumpte del curiós itinerari de les arracades al diplomàtic forçant aquest a reconèixer que les ha comprat a Constantinoble, i l'obliga a tornar el seu regal o més aviat a dipositar-lo amb el joier (a qui el general ja ha comprat dues vegades aquestes arracades, una vegada per a la seva dona, una altra vegada per a una amant) precisant a aquest la suma que en vol, per tal del que el general els pugui recomprar (una tercera vegada!). Continuació d'aquest embolic, el baró demanda explicacions a Louise que s'embolica en les seves mentides; decebut, el baró s'allunya d'ella. Desesperada per perdre l'únic home que mai no ha estimat, Louise cau malalta, perdedor el gust de la vida i del món.
Amb les arracades que acaba de redimir una tercera vegada al joier, el general troba la seva dona al llit i malalta, pensant que és una nova comèdia, tant està convençut de la seva frivolitat i de la seva incapacitat d'estimar algú diferent a ella mateixa. Li dona les arracades: reviu. Comprenent potser que aquestes arracades simbolitzen ara per a Louise l'amor que el baró Donati té per a ella, el general li declara secament que aquests cors de diamant ja no li pertanyen, que no els mereix. La força a oferir-les a una neboda que acaba de donar a llum un nou fill. Louise plora de ràbia, per despit o verdadera tristesa, no se sap.
Només que el marit d'aquesta neboda té problemes de diners i la neboda revèn al joier les arracades (prevenint la seva tia que és obligada a fer-ho). Louise corre a cal joier i els li intercanvia per altres joies (intrínsecament molt més precioses) que el general li havia ofert.
Comprenent finalment que la seva dona estima el baró Donati, el general busca el reta a causa d'unes paraules que el baró hauria dit sobre els militars franceses. El baró no és covard i manté les seves paraules; el general el provoca a un duel... i escull la pistola, ja que és la persona ofesa. Ara bé, és fi tirador.
Louise no ho ignora. Plorosa, n'informa el baró que, com a home d'honor, es nega - és clar - a amagar-se. A trenc d'alba i defallint, Louise, acompanyada de la seva fidel dida, es precipita al lloc del combat, esperant encara poder separar els dos homes. Quan arriba, un tret, un sol (el del general, ja que la persona ofesa tira primer) se sent. Louise espera el segon tret, el del baró, però no arriba. Louise cau, afectada per una crisi cardíaca, i mor poc després. Pel que fa als cors de diamant, els havia dipositat, fent un salt per l'església abans d'anar al lloc del duel, sobre l'altar consagrat a la seva santa preferida (santa Rita, advocada de les causes perdudes, perquè intervingui en el seu favor.[2]
Max Ophüls va modificar el final de la novel·la de Louise de Vilmorin. A la novel·la, Madame de… mor en presència del seu marit i del seu amant oferint una arracada a cadascun... Ophüls ha abandonat el melodrama per fer-ne una tragèdia conforme als seus temes favorits: el plaer és trist i l'amor troba la mort. Destaca igualment, com en altres pel·lícules d'Ophüls, l'obsessió dels gels i de les escales.
« | La vostra tasca serà dura. Haureu, armada de la vostra bellesa, el vostre encant i la vostra elegància, d'encarnar el buit absolut, la inexistència. Es farà sobre la pantalla el símbol fins i tot de la futilitat passatgera desproveïda d'interès. I caldrà que els espectadors s'apassionin, seduïts i profundament emocionats per aquesta imatge. | » |
— Max Ophüls a Danielle Darrieux, per al paper de Louise |
« | Madame de... que té molt d'encant, és, tot i això, una senyora ben buida, oi? L'única cosa que em tempta en aquesta prima - en un sentit directe – novel·la, és la seva construcció, hi ha sempre el mateix eix al voltant del qual l'acció gira sense parar, com un carrousel. Un eix minúscul a penes visible, un parell d'arracades. Però aquest petit detall del bany femení creix, apareix en primer pla, s'imposa, domina els destins de l'heroi del llibre i els dirigeix, finalment, cap a la tragèdia. Si no considero Madame de... com una gran novel·la, la considero no obstant això com una bella astúcia literària. I aquesta astúcia és la forma. Això em recorda, en un altre àmbit, Bolero de Maurice Ravel: allà, al voltant d'un mínim eix melòdic, gira i es desenvolupa, es complica constantment l'acció, o més exactament, la matèria harmònica. | » |
— Max Ophüls, in Georges Annenkov, Max Ophüls, Éric Losfeld, Le Terrain Vague, 1962 |
La novel·la de Louise de Vilmorin ha estat objecte també de:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.