Luis González Bravo
periodista i polític espanyol / From Wikipedia, the free encyclopedia
Luis González Bravo (Cadis, 8 de juliol de 1811 - Biàrritz, 1 de setembre de 1871) fou un periodista i polític espanyol, cavaller de l'Orde de Carles III, de l'Orde del Toisó d'Or. Va ser tres vegades diputat, dues vegades Ministre de la Governació, dues vegades ambaixador d'Espanya (a Lisboa i Londres). Va ser dues vegades President del Govern d'Espanya.
Va presidir el Govern al principi del regnat d'Isabel II, que va començar el 8 de novembre de 1843, sent ell el seu primer president efectiu, nomenat el 5 de desembre, ja que en iniciar-se el mandat d'Isabel II, del 8 al 20 de novembre (per 13 dies) el va presidir Joaquín María López López amb el govern provisional anterior, i del 20 al 29 de novembre (per 9 dies) el va presidir Salustiano de Olózaga Almandoz, descobert d'haver forçat a la reina adolescent a signar la dissolució de les corts sent vicepresident Luis González Bravo, qui llavors assumí la presidència que havia quedat vacant del 30 de novembre al 5 de desembre.
Així mateix, va ser ell l'últim president d'Isabel II, llevat pels 11 últims dies del regnat d'Isabel del 19 de setembre al 30 de setembre de 1868, quan el militar José Gutiérrez de la Concha va ser nomenat president per la reina i pel llavors president Luis González Bravo, qui acompanyant-la quan la reina estiuejava a Sant Sebastià, li aconsella substituir-lo a ell per un president que fos militar de formació, per poder enfrontar millor la revolució armada dels seus opositors. El 19 de setembre va dimitir cedint-li la presidència al capità general José Gutiérrez de la Concha, i el 30 de setembre conclou el regnat d'Isabel II, en ser derrotades les seves tropes en esclatar la revolució que l'oposició antimonàrquica portava cuinant per anys, dia en què ella es va exiliar a París. La seva fidelitat i lleialtat cap a Isabel II i els seus esforços per conservar la seva monarquia, poc reconegut pels historiadors, van ser consistents durant tota la seva vida política activa, tot i que al final de la seva vida es va afiliar al carlisme.[1]