Lluís Llach i Grande
cantautor català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948)[1] és un músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l'últim component del grup dels Setze Jutges[2] i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó.[2] Des del 2024, és el president de l'Assemblea Nacional Catalana.[3] Ha estat un referent, no solament musical sinó també intel·lectual, de tres generacions.[cal citació]
Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d'exiliar-se un temps a París.[2] El setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.[4] El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d'un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.[2]
Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs. La seva cançó més popular i més compromesa, «L'estaca» (1968), fou adaptada com a himne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà[5] i de la Revolució de Tunísia de 2011.[6]
El 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal.[2] El seu llibre Memòria d'uns ulls pintats fou un dels més venuts de l'any 2012. És un dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana.[2]
A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, Lluís Llach va liderar la llista de la coalició independentista Junts pel Sí a la circumscripció de Girona.[7] El 8 de març de 2016 es va convertir en el nou president de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent al Parlament, prenent el relleu de Muriel Casals.[8][9]